La qüestió és, però, quina és la millor manera. Els escèptics mai no arribem a concloure quina seria aquesta opció cercada i potser inexistent. Allò que sí sabem és quin seria el pitjor resultat. I eixe és, malauradament, el que determinen totes les enquestes. També ens podem creure que C’s no investirà Rajoy ni Sánchez, tal com assegura el senyor Rivera. Però a mesura que ens envaeix l’alopècia, la fe en els reis mags s’esfuma amb els cabells.
Arribats a aquest punt, i després d’haver superat capítols desagradables de conflictes interns i de processos de coalició més que qüestionables, ens trobem en la fase determinant de decidir el vot. Les opcions tornen a ser d’allò més extravagants. No seré jo qui qüestione la puresa política de les diverses formacions d’esquerra que es presenten al País Valencià. Els animalistes no podien integrar-se en cap altra formació. Els Verds apareixen en tres paperetes: una com a grup propi i en dues més integrats en formacions divergents. Els vells comunistes continuen resistint des de l’agonia que mai no abandonaren i d’altres formacions no m’han inspirat per comprovar quina és la tendència que els defineix. Amb tots els respectes a les singularitats, el panorama és curiós.
Però no és aquest el problema a plantejar. Perquè no he tingut l’oportunitat de trobar cap propaganda d’aquestes formacions anònimes. Però sí que he observat un moviment considerable que demana l’abstenció activa: exercir el dret a no votar com una eina per canviar les coses. O com una manera de no reconèixer la legitimitat d’un estat, d’un sistema o de molts factors al mateix temps. I si bé he de reconèixer que jo també he valorat aquesta opció, després d’una reflexió no molt profunda i d’escoltar dos o tres filòsofs que votaran els guanyadors, he de dir que l’he descartada.
Aquestes eleccions no determinaran l’objectiu final de cap abstencionista. Tampoc de cap escèptic ni tampoc, siguem clars, de certs militants de partits majoritaris dins de les minories. Sempre i quan les enquestes no facen un gir inèdit i descomunal. Les eleccions no fan miracles, i els resultats tampoc. Però són un altre mitjà –que no l’únic– per fer més recta o més pedregosa la senda de certs objectius.
Ni tan sols el més optimista no pensa en una eixida imminent de la crisi econòmica si guanyen els seus. Tampoc no pensa en dies assolellats ni en sexe desbocat, ni en subvencions regalades ni en milers d’assumptes més que irònicament esmenten aquells que no volen perdre a l’hora de referir-se a les promeses dels aspirants.
Però sí que ens podem plantejar si volem un govern imperialista que no destine cap inversió cap a les autonomies “rebels”; o si volem un govern que ens permeta avançar, per curts que siguen els passets. Podem pensar en un govern més sensible a la pluralitat nacional de l’estat o un govern que pensa en tancs quan sorgeix aquest problema. Imaginem el retard dels drets d’algunes minories o en la frustració dels drets de totes les minories. Exceptuant, és clar, la minoria dels privilegiats. Pensem si volem més subvencions a les escoles concertades o si volem defensar l’escola pública amb un mínim de rigor, malgrat que siga mínim. I la resta d’exemples queden per a la imaginació de cadascú. Segur que no costa molt descobrir-ne més, d’exemples.
L’abstenció activa, exercida per molts que de lluitar per canviar les coses en saben i molt, pot ser una actitud d’allò més respectable. Que siga eficaç és una altra qüestió. Lluitar des dels carrers, des de les aules, des de plataformes polítiques, culturals, socials, des de l’apartidisme, des de tots els àmbits possibles no només és venerable: és imprescindible. Però considerar l’abstenció activa part d’aquesta lluita només beneficia els garants del retrocés. Els altres, amb més defectes que virtuts, no ho faran pitjor. Fins i tot, podrien aplanar els camins d’alguns objectius. O en el pitjor dels casos, ens deixarien com estem: malament. Ara ens fan elegir entre retrocedir o sobreviure. I els que volen continuar retrocedint, es feliciten per l’ajuda fonamental d’aquells que no votant els deixaran via lliure per mantenir-se a les cadires de les institucions d’eixe estat en el qual molts no creiem. Malauradament, no creure en ell no ens desfà el problema. I no participar en ell, tampoc. De fet, és paradoxal. Però l’abstenció beneficia aquells que més defensen l’estat i el seu sistema electoral.
Ara, toca elegir. Les eleccions estan sobrevalorades: no són l’única ferramenta per girar una situació. Però tampoc poden ser menyspreades per aquells que neguen per inèrcia tot allò que no apareix en el seu programa doctrinal.
