Però, contra els anhels dels afectats, el repetitiu èmfasi en la seua identitat no els conduirà a cap “normalitat”. En absolut. A més patologia, si de cas. La refermança de la seua identitat no els portarà més enllà d’ella. Comença i acaba amb ella mateixa. I, mentrestant, romanen les precàries condicions de vida dels afectats. Un moviment en tenaç cercle viciós. Cap existència en pot brollar. La dinàmica d’un context constrictiu s’imposarà amb fatalitat per molt forta i intensa que siga la compulsió dels identitaris.
Dit d’una altra manera, per molt insistent i exuberant que siga la reivindicació de la seua identitat, la tossuda realitat no cedirà als seus desitjos ni amb el ressò que obté aquest discurs en la infinitat de rituals de germanor i comunió col·lectives organitzats per a apinyar-se i protegir-se d’un context hostil, però que els aïlla de la realitat.
En bona lògica, uns veritables simulacres d’existència, circumstancials, és clar, únicament explicables pel crèdit que ells els donen. I, com que la necessitat no té llei, i menys una tan fanàtica com aquesta, passaran del simulacre a creure’s una falsa identitat per tal de sentir una falsa existència.
Unes quimeres, inserides en la fantasia tribal, que per a assentar-se com a realitats necessiten d’una endogàmia que, al seu torn, necessitarà d’una cohesió social en la qual sostindran la ja citada endogàmia i la figura de l’enemic exterior designat, així com la del dissident demonitzat. I, a càrrec dels mites, suplantant la història real, anirà la legitimació d’aquesta subjectiva realitat.
Com a enllestiment d’aquesta tan ben travada arquitectura grupal, l’invent, fins i tot, d’un context irreal per a cloure el seu món i la seua visió del món. Més opressor, per cert, que el real. De prou. I de nou, la reivindicació de la identitat. La perennitat. El conte de mai no acabar -mentre no es “normalitzen”, és clar.
Pur gregarisme, tot plegat. El tothom que fa miracles, per cert. Fins i tot, la generació de la partenogènesi, un resultat, és clar, de l’endogàmia – una relació establerta pel sociòleg Lluís Aracil.
Amb aqueixa no-dinàmica de la patologia no eixiran, per tant. És a dir, no eixiran d’una identitat deteriorada per no voler enfrontar-se a la realitat. I, mentrestant, sense donar-se compte, la degradació se’ls apoderarà. Fins a límits, per a ells mateixa, insospitats, si continua la seua immobilitat.
Creure, doncs, que un discurs, fruit de la identitat deteriorada, pot ser alliberador, no és més que pura fantasia que, com totes, està condemnada a estavellar-se contra la realitat. Més aviat, és un discurs capciós. Per definició. L’ésser deteriorat mai no pot portar per si mateixa a l’existència. Com ho demostra la mateixa experiència i la mateixa evidència.
Mes és un discurs que atrapa i reprodueix l’ordre establert que diu combatre. Les possibilitats de canviar les condicions de vida dels afectats, nul·les. Les principals raons: la confusió mental, l’esterilitat, la impotència i l’obtusa inacció que provoca en ells l’esmentat discurs, fruit de la identitat deteriorada.
I si la seua condició d’alienant és (quasi) invisible és perquè la seua incrustació en el sentit comú establert és a prova de bomba. De nou, un cercle viciós de difícil eixida.
I amb aquest tipus de discurs que els aboca a un cul-de-sac, el camí de no retorn està assegurat. La única salvació: tocar fons i que l’atzar afortunat i aprofitat o alguna intervenció externa demandada (un/a psicoterapeuta o algú amb experiència en el tema que els estime) s’apiade d’ells i els auxilie.
Les seues aportacions: fer-los prendre consciència de la seua quasi realitat i invitar-los a un canvi radical de lemes fonamentals en la vida. Amb l’objectiu que transformen el seu context i adquirisquen una identitat plena (en relació de ziga-zaga) per a poder existir.
Com a nou lema a adoptar pels afectats, molt recomanable, un dels existencialistes: “Som allò que fem”. I què fer per a eixir de l’alienació? Com ara, fer un procés d’apoderament en assertivitat i en lliure pensament en ziga-zaga l’ordre dels elements no altera el valor del resultat) una plasmació concreta del discurs alliberador de l’existència.
I, com que fabricando fabricamur (fent ens fem), que deia el pedagog Comenius, aleshores, i adéu-siau, a la patologia de la identitat deteriorada i la benvinguda a la identitat plena i a l’existència (seguretat existencial inclosa, per suposat) estaran servits. I el camí cap a l’autoestimació i cap a la dignitat, ja desemboirat, i el ser persones amb ple dret, per fi, ha guanyat.
Ciutat de València, 10 abril de 2016
