La meua iaia Rosa –precisament avui, dia vint-i-quatre de maig, fa vint-i-dos anys que ens deixà– utilitzava aquesta expressió tan valenciana quan volia malmolar, de pega, els nets quan anàvem a veure-la perquè li espoliàvem la fruita de temporada –que era dalt la nevera, en un recipient blanc escrostonat tapat amb un drap de fil–, els torrons i la sopà que tenia a la carnera i el xocolate de perol que reposava, dens, al ventre del seu refrigerador marca Leonard; érem els nets, li agradava i se n’alegrava, però feia la comèdia de sentir-se enfadada. Aquesta setmana, però, els que hem fet –amb motiu– cara de circumstàncies hem estat els usuaris de TV3 i la resta de canals de la Corporació davant l’anunci del govern central –que es preocupa molt, ja ho sabeu, per la riquesa lingüística perifèrica– d’eliminar un múltiplex de l’espai radioelèctric i, de retruc, limitar una llengua, la meua, que els molesta en uns canals que els molesten en una circumstància política que els molesta per a què ciutadans que els molesten continuen sabent qui mana. No miren pèl, ja no se n’amaguen. La notícia, com tantes, no fa més que avalar una realitat perversa: la persecució obeeix a un pla preconcebut i executat pas a pas. Els valencians vam ser els primers; catalans, prepareu-vos: això només és el principi… No vos deixaran rama verda.
Dissabte, jornada prèvia a les eleccions de demà que conformaran el proper parlament europeu. No s’hi pot fer propaganda electoral –això no obstant, res no m’impedeix constatar que som a la primavera, per exemple, i que m’encanta aquesta estació– però sí, com el nom indica, puc improvisar una reflexió d’urgència del que ha estat la campanya. Decebedora, en general, i molt més que decebedora, segons on mirem. Els dos principals partits espanyols, aliens al fet que se’ls acaba la bicoca, han llegit els comicis en clau interna i han menyspreat el poble i de retruc, Europa. S’han llançat els trastos al cap, com sempre, i han fet una vegada més, com de costum, un ridícul colossal: els uns –amb un eslògan que, si bé ho mires, et fa pegar a fugir– venent homofòbia, misogínia, sectarisme, odi i un triomfalisme absurd i ofensiu; els altres, basant la campanya en la patètica relliscada del dels iogurts caducats i sense notícies –perquè tots dos li fan el cul ample a la Merkel, només poden– de l’esquerra que diuen representar. Després volen captivar el personal, que hi confien… Sort que hi ha vida més enllà dels grans gurus que es creuen imprescindibles, més enllà d’una gavina anorèxica i d’una rosa pansida, abans flairosa, flor preferida de l’inútil vot útil. Demà el bipartidisme es pegarà un bon bac. I molts, moltíssims, ens n’alegrarem.
De vegades et sorprèn algun retrobament sobtat, sovint producte d’oblits aparentment intranscendents; sóc molt de papers, de papers on m’apunte urgències, desats en lleixes, guardats en calaixos o fins i tot amagats, involuntàriament i temporal, en llocs insospitats, amb els quals després tinc el plaer –o no– de topar-hi… La setmana passada, precisament, vaig rescatar una certa novel·la –com cada maig, per ara– i en obrir-la per fer-hi una ullada i traure a passejar personatges i airejar trama i vocabulari, hi vaig descobrir, impol·lut i com nou, com acabat d’imprimir, un menut i més que caducat resguard de loteria de les de pots grans i expectatives inabastables. Me’l vaig mirar, sorprès, i posteriorment –rellegida la pàgina, vaig entendre per què hi era– li vaig somriure. No me’l va tornar. Devia estar ofès, el pobret. Potser el vaig buscar, potser ni ho vaig intentar. Potser el paper rosat amagava, per a mi, alegries dineràries infinites, potser –el més probable, no he estat mai afortunat en el joc– ja vaig fer bé de fer-lo servir com a marcador. No m’he molestat a comprovar-ne el resultat, fóra inútil; el temps del paper rosat ha passat i no obstant això, no en sé el perquè, no m’atrevisc a rebregar-lo. No puc. El deixe de nou al llibre, delicadament, en la mateixa pàgina, i m’agraeix el gest. Ha tingut sort, molta sort: podrà seguir reposant, confiat, embolcallat per paràgrafs molt ben escrits, acompanyat per uns personatges eterns…
