Ni viu, ni deixa viure
Consubstancial al colonitzador mental, i, d’altra banda, evident, és una notable mancança d’equilibri personal. La seua falta d’estabilitat, només la compensarà, sense poder resoldre-la mai, imposant (per a imposar-se i viceversa) una vampirització emocional, cognitiva i espiritual (i fins i tot, material) de la seua víctima, acompanyada, per cert, amb un acarnissat i descontrolat sadisme.
La violència i el xantatge són els primitius mitjans usats per a la subjugació. Molt eficaços, evidentment, però amb problemes per a aconseguir la submissió completa: 1) en principi, si bé produeixen acatament exterior, no arriben a transformar interiorment la víctima i 2) porten, endins seu, la seua rebel·lió a la llarga.
D’aquí, la seua complementació o substitució, per part del colonitzador mental, per mètodes més sofisticats i subtils. Com ara, la definició de la realitat. És a dir, assolir, a les bones o a les males, que la seua víctima interioritze la visió del món del colonitzador mental, tot descartant aquesta les seues creences, pensaments, percepcions… Un procés de descentrament. Un fora esdevingut un dins. Allò aliè esdevingut allò propi. Com diria el poeta T.S. Elliot.
Més: tot assumint la definició de la realitat del colonitzador mental, la víctima reassegurarà involuntàriament la relació complementària ( domini/ submissió) que pateix, causa alhora d’una major introjecció de la definició de la realitat del colonitzador mental. En casualitat circular. En aquest cas, en forma d’un autèntic cercle viciós.
I una vegada satel·litzada la víctima amb el colonitzador mental com a centre exterior, després d’aquest haver esdevingut l’únic referent (com diria també T.S. Elliot), la seua conducta respondrà automàticament a la voluntat, pensaments, desig… d’aquest -com si fóra un titella seu.
La més absoluta alienació, doncs, la víctima ha deixat de ser ella mateixa, oblidant la seua condició de persona, per a ser l’Altre, en aquest cas, el colonitzador mental, alhora que el món de la víctima desapareixerà, tot esdevenint, com ja hem dit suara, el món del colonitzador mental, imposat per ell amb perversos mitjans. El sistema de colonització mental, quallat. Un senyal inconfusible: el colonitzat mental cantant les glòries del colonitzador mental- com diria el novel·lista Ngugi Wa Thiong’o.
Però parlar, vist el desenvolupament del text, del colonitzador mental només com a un desequilibrat no és fer-li justícia. Ens l’estem havent, com a mínim, amb un psicòpata. Algú per al qual l’Altre tan sols és un objecte, una cosa que pot ( i deu ) fagocitar per a mantenir el seu equilibri personal. L’empatia, és clar, no està en el seu programa personal- lúnica cosa que compta, per a ell, és ell mateixa.
I faríem bé de no caure en la ingenuïtat de creure que algun dia prendrà consciència de la seua patologia i es dedicarà a viure a i a deixar viure. (Quasi) impossible -el quasi és per si per alguna conversió miraculosa 1) amb psicoterapeuta, al qual haja acudit per una altra simptomatologia; 2) o sense psicoterapeuta, per alguna il·luminació especial. Però qui segur que haurà d’anar a teràpia serà el colonitzat mental per a tornar a ser ell mateixa.
Un procés d’emancipació, no utòpic, per cert, si, el colonitzat mental, després de tocar fons, engega, tot exercint el lliure pensament, un procés revolucionari d’autocentrament, en cercle virtuós, possibilitat per agents externs – el colonitzat mental està molt anul·lat per a prendre consciència sol del procés patit i de l’estat en els quals està ficat.
Un alliberament possible per tal com sempre pot haver referents , i amors, amistats… (tots possibles referents també) dispostos a ajudar i psicoterapeutes a l’abast – segurs referents, si són bons, és clar. Ara bé, condició sine qua non és el concurs de la pròpia voluntat.“On hi ha una voluntat hi ha un camí”-com diu un proverbi anglés. El del colonitzat mental, el d’abandonar la degradació per guanyar la dignitat.
