Un es pregunta en què ocupaven el temps tots els que ens han precedit, privats com estaven de televisor, d’aparells de reproducció de qualsevol mena, d’electrodomèstics, de telèfons, d’ordinadors, de consoles de jocs, de rellotges intel·ligents, de GPS, de cotxes que aparquen sols, d’alarmes, de minicàmeres d’acció, de favades que encara ni ens podem imaginar. Què feien quan s’alçaven al matí en companyia d’un parell de gallines, sense més preocupacions financeres que procurar que ningú els robara el canut on guardaven els quatre xavos que tenien, en un entorn tecnològic en què la ferramenta més complexa era el forrellat de la porta, sense res en què entretindre’s, tret de veure com creixen els melons, s’escrostonen les parets, mirar els núvols, veure com un gat li fa la cort a una gata, enrotllar-se un cigarro o jugar a la brisca en arribar la vesprada? Costa de creure que no se sentiren perduts en un món sense endolls, tan parc, tan avorrit, tan silenciós, tan necessàriament abocat a l’oci, al remugueig, a la meditació sense objectiu ni profit.
Famosa és també la frase segons la qual caldria viure la vida dues vegades, una per a aprendre’n i una altra per a fer-ho amb coneixement de causa. Fóra inútil. En tantes vides com ens concedira la fortuna, ens trobaríem amb un munt d’afers urgents que ens obligarien a posposar els afers importants. Sócrates va dir que «el coneixement us farà lliures» i Bacon que «el coneixement és poder». No s’hi deurien referir a tot açò. El coneixement que abunda ara és un saber capat, que no duu enlloc, un coneixement de caràcter fungible, de consum, un estupefaent que ens obliga a anar per més quan els seus efectes s’acaben. I s’acaben aviat. Ni ens fa més lliures ni ens dóna poder, ben al contrari. Ens ensenyen el justet perquè fem trajectes intel·lectuals curtets i no acabem de relacionar allò que hem aprés. Estem instal·lats en una «corba d’aprenentatge» permanent. Aquesta és una altra expressió molt en voga, que fa referència al temps que perdràs aprenent a utilitzar un dispositiu que es tornarà obsolet tot just hages aprés com funciona. Passem d’una corba d’aprenentatge a una altra sense solució de continuïtat.
Per alguna estranya raó, les forces que controlen el món ens volen afaenats. Segurament és perquè sense moviment no hi ha plusvàlua, no hi ha guany, no hi ha lucre. Segurament. El cas és que, sense moviment, la majoria de les coses que ocupen el món perden sentit i, per tant, nosaltres també, si més no davant dels que ens posseeixen. I som seus a través d’aquestes coses, d’aquestes tasques a què hem de fer front a cada minut, en una espècie de moviment perpetu. Aquests paios, qui vulga que siguen, han trobat la solució al dilema d’Heràclit, fent que el riu siga circular, sense entrada ni eixida. Han construït un transvasament des de la desembocadura a l’ullal d’on naix. Que tot fluïsca el que li vinga de gust, però que no s’escape ni un sol peix, aquesta és la consigna.
Joan Dolç
