Jou conta davant la càmera els seus avatars, la seua vida a l’Àfrica i a l’Estat espanyol, les seues vivències a sota d’un pont del jardí del Túria, on dorm, quan ha de suportar que li llencen petards o quan la política els desperta maltractant-los, com els encenen els matalaps, com han de suportar les mosques i els mòsquits, els patiments i els dolors i tornar a alçar-se per empentar la vida cap a endavant, a pesar dels pesars i d’unes circumstàncies infrahumanes on la vida pot tornar-se un infern. Ho conta amb serenitat inclús quan és agredit per la policia com un gos i els diu que no el tracten així, que és un ésser humà com ells, que mereix respecte i consideració; conta que, sovint, el tanquen a la comissaria, que inclús quan l’han identificat, el deixen allà, per passar més temps, com a càstic, com a revenja, com a manera d’intentar fer-li més odiosa la vida a València. És el racisme institucional que s’afig al racisme social que considera els migrants éssers sobrants, perquè, com denunciava Michael Foucault a “El racisme d’estat. Genealogia del racisme”, voldria exterminar els migrants perquè no són nadius, ‘nacionals’ o estatals, “comme il faut”; com la policia i els estats europeus diuen que cal ésser, en contra de totes les convencions internacionals sobre drets humans. En canvi, els tracten/m, com si no existira, com si no tinguera dret a tenir drets, com si no tingueren cap dret, com si no foren éssers humans.
És emotiu i se li noten l’emocions retratades al batec de la cara, quan recorda a la seua mare; mostra una fotografia de sa mare, molt bella, una dona jove, africana, amb els cabells rulls i trenats, vestida amb roba de molts colors, amb ell d’infant o potser un germà seu… Diu que el seu pare té quatre dones i té molts germans i germanes, però que ell el que més recorda és a sa mare. Explica en castellà que sap Fular, Serer, Anglés, Mandinga, Iola, Serahule… unes sis llengües africanes, a més de l’anglés, el castellà i el català; diu que a Gambia era pescador; “pescar és la meua cultura”. El seu somni per venir a Europa era guanyar prou diners per a tenir el vaixell més gran per poder pescar… El seu somni, s’ha esmicolat, s’ha tornat un malson, tot i que no és fàcil que perda la rialla i les ganes de viure.
El Govern espanyol destina 2’1 milions a reforçar les tanques de Ceuta I Melilla, se’ns recorda junt a una frase de la vicepresidenta del Govern del PP explicitant una ordenança contra els immigrants africans després d’una reunió com a portaveu… També hi ha una oració d’Homer, L’Odissea: “Bé, foraster, jo no hi tinc per costum tractar mal els meus hostes”, Cant XIV, versicle 56.
Conta Jou també els avatars de la travessia pel mar, les morts del viatges, la set, la fam, l’angoixa a les pasteres i els drames quotidians dels que s’enfronten a un viatge perillós i sovint, mortífer… I explica que no té treball, que no paga a la seguretat social perquè no pot, conta que la policia el persegueix, que els papers que té per a la policia no valen res, que no té residència fixa, que quan el detenen per no tenir la documentació en regla sent intranquil·litat, temor, inseguretat, por a la deportació, ens relata les perifèries de la seua vida i com s’ho feien per treure de la mort als qui s’abandonaven en la travessia sense menjar, els trucs que feien per no sentir la sal de l’aigua del mar… Enmig d’un bancal de tarongers, junt a un amic seu també africà ens conten, joiosament, els seus avatars, mentre juguent llençant-se taronges com a pilotes, com a infants; el seu amic, segurament pels interrogants que li ha fet la policia o per les notícies que relacionen els immigrants i les “màfies” de transport d’éssers humans, conta que ell va pujar a la barca quan eixia, mentre passejava per la platja, sense haver contactat amb cap màfia, que les coses a l’Àfrica no funcionen com es diu que funcionen des d’Europa, que la barca eixia, ell arrencà a córrer i va pujar a sobre, per travessar la mar, per arribar a Europa…. Màfies, quines, màfies? La mort és la pitjor màfia i els qui fan tot el possible per condemnar a l’extrema pobresa, la misèria i a la fam a molta gent dels països del sud.
La majoria dels documentals que he vist d’aquest concurs tracten de viatges, dels immigrants, de l’eixida, del coneixement, de l’aprenentatge, de l’amor… Cadascú té dret de votar els documentals que més li agrade, però el d’Imma i David mostren una part de les vivències dels immigrants africans que no solen eixir per la TV i això el fa molt estimable i, al meu parer, prioritzable i votable. No és habitual que isquen a les televisions vídeos així perquè qüestionarien les trames justificadores del racisme institucional i social contra els immigrants, les tanques, els dispositius militars, les lleis d’estrangeria de les societats democràtiques del nord, les enormes desigualtats nord-sud, les vulneracions de drets humans i una comparació amb el totalitarisme de Hannah Arendt que esdevé encertada i demolidora perquè ens mostra la crueltat, la cobdícia, l’extrema pobresa i alguns dels miserables fonaments del món actual.
