El primer que cal dir és que, des de dalt, hi ha molt poca voluntat d’emprendre el camí del canvi. Els polítics formen partits de notables i clienteles, que repeteixen els mateixos noms i vicis adquirits i només mobilitzen l’opinió pública en temps d’eleccions. I des de baix, per molt que podem cridar o escandalitzar-nos, i al to de condemna moral present en moltes declaracions, hem acceptat amb força la conformitat, i fins i tot amb deferència, la trama d’interessos, corrupteles i negocis privats que, des de la política local al Parlament, s’ha teixit en diversos lustres de bonança econòmica. Per dalt i per baix, l’espai per a l’acció política alternativa, d’oposició, és ara, com a conseqüència també d’anys d’immobilisme i apatia, escàs, quasi inexistent.
La dreta al poder, emparada per una àmplia xarxa de mitjans de comunicació afins, mourà poques fitxes, perquè sap que el problema el té l’esquerra, on s’estén el desànim, fragmentada, sense lideratge i a la qual pot tirar sobre les seves esquenes l’origen de la crisi, les expressions de dissidència i la radicalització de la mobilització social al carrer, com el 15M. I encara que aquestes acusacions siguen falses, és indiscutible que l’esquerra parlamentària té hui seriosos problemes per representar el descontent popular i plantar cara a l’assetjament i l’eradicació de l’Estat de benestar.
Ningú sembla disposat a renunciar a les seves prerrogatives. La política institucional està en crisi i per regenerar-la ja no es pot comptar amb el concurs de la Corona. Des de la mort de Franco, i sobretot a partir del fallit colp d’Estat del 23 febrer de 1981, a molts els va donar per presumir de Rei, protegir-lo enfront de les crítiques i el debat públic, per preservar el que s’ha aconseguit i canviar el pobre bagatge democràtic que la història de la Monarquia borbònica podia exhibir abans de 1931. Per a això es va ocultar, trencant, el cordó umbilical que unia Joan Carles I amb la dictadura de Franco, d’on procedia en aquell moment la seva única legitimitat, i es va estigmatitzar a la República, ja liquidada per les armes i la repressió, com la causant de tots els conflictes i enfrontaments que van portar a la Guerra Civil. No pot negar-se l’èxit d’aquesta operació de llavat del passat, capaç de sobreviure, sense grans canvis, fins en els llibres de text, durant més de tres dècades de democràcia.
Al mateix temps, una bona part de la classe política va tractar d’esborrar els records més incòmodes de la dictadura de Franco i quan, ja al segle XXI, l’Estat va posar en marxa, encara que amb molta timidesa, polítiques públiques de memòria, recordar el passat per aprendre, i no per castigar-lo o condemnar-lo, una part important de la societat va reaccionar en contra. No resulta estrany escoltar els polítics del PP afirmar que la Segona República va ser un desastre, reproduir en aquest tema les idees dels vencedors de la Guerra civil i dels portaveus neofranquistes, falsejar la història a gust de l’Església, la Monarquia i la bona gent d’ordre.
