Cosins (*)

Són més que cosins. Són com germans. Mai una baralla, un insult o un retret personal entre ells. De sempre, quan han estat junts s’ha pogut veure la seua complicitat i companyonia transparent i neta. Tal vegada l’origen i responsabilitat d’aquesta relació, resideix en la figura del seu iaio Blai.

L’abuelito Blai com encara l’anomenen i el recorden, anava a per ells a l’escola del Tirant, la primera escola en valencià del poble. Ell sempre els parlava en valencià i els portava a pegar una volteta pels camps i guaitar com anava la collita. No hi havia partida del terme que no deixaren de recórrer. I naturalment, no mancava la visita al bar per fer-se la cervesa i els cacaus i lluir dels seus néts. A la fi, el meu sogre els va ensenyar a viure com alguna cosa més que cosins, els va ajudar a fer-se personetes que estimen el seu poble, el seu país, la seu gent, el seu patrimoni natural i la seua llengua. Tot un bagatge impagable.

Han passat els anys, Bernat després d’estudiar per fer-se un llaurador ecològic, a hores d’ara participa en un projecte de conrear terres compartides i es guanya uns dinerets anant a collir, fent jornals al magatzem i venen als veïns i veïnes alguna caixeta amb verdures i fruites del seu camp. Li encanta jugar a la pilota i s’escapa sovint al trinquet a practicar. Per les seues implicacions i la seua participació activa en les mogudes dels anomenats indignats, alguns li consideren una persona contraria al sistema.

Paral·lelament, Diego ha estudiat magisteri i enguany després d’una fallida d’oposicions a Andalusia, vol provar a la convocatòria reduïda del País Valencià. Treballa com a educador en un menjador escolar i s’implica en les mogudes en defensa de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra música. No ha anat a cap assemblea dels acampats a les places, però ha votat sempre en les darreres eleccions perquè creu en la democràcia participativa, que sense dubtes, cal canviar i adaptar a la nova realitat social.

Entre Diego i Bernat, hi ha moltes diferències, molts punts de vista distints, però són respectuosos, raonen i consensuen les coses, es posen d’acord. No sabria dir si són indignats o tal vegada ignorants o resignats. Ells es consideren competents i capaços i estan disposats a lluitar per no omplir el cabàs de l’atur i el desarrelament. I no estan disposats a defallir en la seua lluita contra la injustícia. I no deixaran d’eixir al carrer per defensar els seus i els nostres drets. Ells són part també de la primavera valenciana. El seu iaio Blai els va ensenyar a no oblidar el passat, ser respectuosos amb el present i lluitar pel futur. Són joves preparats, com tants i tants de les nostres comarques i ciutats que volen fer-se visibles.

Ara Bernat treballa un camp que va ser propietat del seua iaio Blai i Diego viu a Malva-rosa, a la casa on l’altre iaio havia muntat una perruqueria per tirar endavant la seua família. El País Valencià necessita de molts joves com Diego i Bernat, tot un orgull pel seu abuelito Blai. Tot un orgull pel seu poble. ells són com molts dels nostres joves, són poble. són poble amb veu, la veu de tot un poble en moviment. la veu del país valencià.

(10 febrer 2013)
(*) Intervenció en la presentació de LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, el dijous dia 7 al IES Lluís Vives de València.