Tot plegats són semblants – una colla de descervellats- els qui van a posar-se davant dels bous o de les guerres, a l’extrem, per col·leccionar cranis, orelles o membres genitals dels bous, dels africans dels nord d’Àfrica o dels miners d’Astúries el 1934, com ens conta admirablement Paul Preston, a “L’holocaust espanyol. Odi i extermini a la Guerra Civil i després”, 2011; Franco a l’octubre del 1934, va fer servir l’assassinat de masses indefenses, sense cap rastre d’humanitat, com un prolegòmen del que faria a gran escala del 1936-39; a Astúries és va donar a conèixer com un fred i calculador assassí en sèrie perquè els terratinents, l’alta burguesia espanyola i la jerarquia militar i eclesiàstica, el contractaren com a caddill i director del colp d’estat del 17 de juliol de 1936 perquè aniquilara els enemics d’Espanya que posaven en qüestió l’orgia festiva i els privilegis dels “nacionales”. Uns i d’altres, amants de les guerres, dels maltractes i de la violència contra les persones i animals són els que combreguen en declarar-se amants de la mort i de l’extermini, habitualment dels altres, sense importar-los tampoc morir -com a gladiadors voluntaris- perquè és una “tradició” sagrada que necessita carn de canó per oferir-se al foc sacrificial dels déus i dels rituals de la pàtria, dels tímbals dels tambors i dels sorrolls de les guerres, dels bous, de la mort del’aniquilament. Com deia Raimon en aquella cançó de bressol antimilitarista: “Seràs carn d’escorxador o màrtir ‘nacional’, tan se val, tan se val… Tam Tam, vine son”. Tenen en comú un cert “aire de família”: maltractament, mort, violència, guerres, extermini, ‘fiesta nacional’…
Açò és Espanya, Navarroa i el País Valencià, amb corregudes de sants fermins i falles taurines incloses. Perquè no es conceb cap festa ni falles, des de fa unes dècades, sense torturar, maltractar, violentar i matar els animals. Gent que arriba de tot el món, a Sant Fermí, ‘espanyols’ i autòctons, navarresos o bascos, que s’esforcen a posar el seu cos davant dels atemorits bous, gent que posa els seu cos per a ser cornejats amb les banyes dels bous que es passegen pels carrers de Pamplona que porten, per un carreró sense eixida, a la plaça de bous, on els mataran després de torturar-los, posar-los agulles gegantines a l’esquena, que li diuen ‘banderilles’, espasades, descabelladles al bascoll per matar-los vomitant sang per la boca sobre la sorra del terra que dibuixa la mort a esguits de sang, mentre les xaranges i bandes de músiques toquen cançons de festa i els borratxos ballen a les grades, bevent i menjant per espantar la mort, associant-la a la joia i al divertiment. ¿Algú s’imagina al seu estimat animal preferit, a la seua “mascota”, el seu gos, gat, tortuga, ase o gàmster, exposat a les tortures semblants a les dels bous, essent aguillonat amb agulles i despedaçat amb cruels ganivets que atravessen el seu cos per matar-lo amb els aplaudiments, els vítors i braus de gent sense cap sentiment animal o humà de respecte, de pietat o compassió?
Enguany els mitjans de comunicació han esbombat i remarcat la campanya contra els magrejos, els abusos sexuals i inclús les violacions a les joves que van a les festes de Sant Fermí, aprofitant els efectes de l’alcohol, hi ha gent que pensa que les dones estan ‘totes’ i ‘sempre’ a la seua disposició per a satisfer les seues necessitats sexuals, magrejar-les, palpar-les, violar-les, no cal ni tan sols consentiment; és típic del masclisme ibèric; ja porten anys amenaçant -“les autoritats”- que es posaran denúncies, que han posat camères de TV pels carrers per controlar el masclisme d’uns abusos sexuals injustificables i delictius, que en última instància acaben amb violació; abusos semblants als que es produeixen a la “tomatina” de Bunyol. Però sembla que tot es queda en bones intencions o declaracions perquè la violència contra els bous, inclou sovint, la violència contra les dones, el masclisme, el sexisme, l’abús sexual; com si fer de la crueltat i la violència un esport destacable, excitable i remarcable, fos l’únic divertiment possible.
Fa uns anys una amiga meua, que, llavors, pertanyia a Els Verds del País Valencià, anà a aquesta festa de les tomaques de Bunyol, per primera vegada i última; mentre es llençaven les tomaques i més gent hi havia, una colla de mascles fastigosos començaren a magrejar-la, davant els seus crits esbalaits, demanant que pararen, cosa que els feia riure més encara sense aturar-se i continuant amb els abusos intimidatoris i violents, després anà a posar una denuncia per identificar els acosadors i delinquents que havien abusat sexualment, grapejant-la i palpant el seu cos, envaint, sense permís, el seu cos, la seua privacitat, intimitat i integritat física,emocional i afectiva, sense cap consentiment; no ho va aconseguir, això d’indentificar els agressors sexuals, perquè des de l’ajuntament de Bunyol s’impediren les investigacions, la van tractar de ‘desequilibrada’, de ‘boja’, de ‘folla’, de massa ‘susceptible’… Açò és Espanya, impunitat absoluta davant els delictes que es produeixen producte dins dels rituals sagrats de la pàtria que ens imposen a sang i foc, siguen les falles, les tomatines, els correbous, les corregudes de bous o els sants fermins. Es promou la brutalitat contra els altres animals i les altres persones; a un ciutadà d’Alboraia per dir-ho en veu alta, que els correfocs eren un espectacle violent, l’apallisaren els qui porten la violència dins el cos i en l’ànim i creuen, fermament, que la brutalitat és sagrada i impune; és l’únic que promocionen des de l’estat espanyol i les seues sucursals de la imbecilitat absoluta: violència, sadisme, crueltat i brutalitat. Fa poc llegia que 300.000 energúmens sabandonen a les seus ‘mascotes’ a l’estat espanyol, cada any; que alguns treballs de recerca internacional han demostrat una relació directa entre el maltractament animal i la criminalitat contra les persones. A Málaga, en una Fira, fa uns dies, cinc joves violen a una xica i l’alcalde de Málaga, del PP, ix amb declaracions deplorables per minoritzar i relativitzar aquesta violació en tractar que no s’indentifique la violació amb Málaga i no taque la ‘bona imatge’ de la seua ciutat. El primer que hauria d’haver fe tés exigir que la justícia faça pagar els violadors perquè aixòno passe mai més; no frivolitzar i banalitzar cap violació per salvar la seua poltrona malaguenya.
Tots els anys, la notícia, després de cada correguda de Sant Fermí, és posar-se davant de la TV a fer recompte i veure quan són els ferits o els morts per les banyes dels bous. En aquests destrellats no manca mai el ‘valencianet’ o ‘catalanet’, que es posa davant dels bous, amb la samarreta ‘valencianista’ o quadribarrada, del futbol o de la senyera de la ciutat de València o de Barcelona; gent acostumada a posar-se davant els bous als correfocs pels carrers del País Valencià, que se’n va a Pamplona a lluir les seues ‘habilitats’ d’equilibrista cirquense davant els bous… Inclús des dels mitjans de comunicació cada dia, s’anima al personal a posar-se davant dels bous, contant que “ha sigut una cursa molt ‘emocionant’”, que ‘gràcies’ a les ‘habilitats’ dels corredors, “no havia passat res” i altres estupideces semblants, perquè les ‘habilitats’ dels corredors davant d’un animal que pesa sis-cents quilògrams, si t’agafa bé, no valen de res… No s’hauria de prohibir un desficaci que només serveix per maltractar i matar animals i persones que no tenen dos dits de front incitades com si fora un joc inofensiu o una broma simpàtica? No s’hauria de criticar i vedar en compte de promocionar una festa violenta i assassina?
Enguany, tant en la campanya antiabusos sexuals com en la manera d’explicar les coses, s’intentava “feminitzar” les festes de Sant Fermí i les corregudes davant els bous; remarcar que no només assisteixen homes a l’arriscada i perillosa correguda sinó també les dones, que elles també ‘s’exposaven’, cada vegada més, perquè no volien ser ‘menys’ que els homes… Com si posant-se davant els bous fóra arribar a “la igualtat de gènere”, perquè del que es tracta és d’igualar-se en bestieses humanes i en barbàries. En jugar-se la vida sense que la resta importe… perquè la vida no val res i cal ser “valent”, cal jugar-se-la perquè és el “millor”, és “increible”, és “lo més d’allò més”… tot molt ‘emocionant’. Com la tortura massiva dels bous de la Vega de Tordesillas; un cas més de vergonya aliena i de violència intolerable.
Per què es permeten subvencions institucionals a les corregudes de bous habituals? A Portugal, a l’altra banda de la Península, des de fa molts anys no es permet la mort del bou a les corregudes i no passa res. A Catalunya s’han prohibit les corregudes de bous, només manca fer que pleguen també els correbous on es maltraten els animals i hi ha gent que pensa que té tot el dret del món a causar-li violència als animals. Per què es dóna suport amb fons públics a les corregudes de bous i als correbous quan són perilloses i assassines per als animals i per a la vida de les persones? Per què no s’obliga als qui es juguen la vida sense cap necessitat o als seus patrocinadors, publicitaris i promotors per a què assumeixen les despeses sanitàries a un esdeveniment que ocasiona tanta irresponsabilitat, tan desficaci i tant destrellat, tot i que siguen declarades “festes nacionals” o vulguen declarar-se, absurdament, un “bé d’interés ‘cultural’” per banda d’una Generalitat que ha perdut l’oremus? ‘Nacionals’, de quina nació? De “l’espanyola”, la Navarra, la d’Euskal herria o la dels Països Catalans? Per què, des de l’estat espanyol, es fomenta la violència, les tortures, els maltractes, la criminalitat, l’extermini i la brutalitat, com si fos una plaga eterna de l’Espanya apostòlica, de verges, de processons, correbous, corregudes de bous, maltractes, violència, xaranga i pandereta?
