Al cap d’uns dies, la mateixa amiga que adés, telefonà a RENFE per a sol·licitar una informació sobre horaris i eixides de trens. El que l’atén li diu que si vol parlar en valencià li ha de passar la telefonada al Departament d’Idiomes de RENFE; ella li diu que d’acord, que la passe, es posa una senyora que parla un català oriental i desconeix les altres variants lingüístiques de la nostra llengua, de manera que quan la meua amiga li demana “a quina hora ix tal tren?”, aquesta treballadora del Departament de Llengües, diu que no l’entén, fins que la meua amiga l’adverteix que ‘eixir’ i ‘sortir’ són sinònims de la mateixa llengua catalana. La meua amiga li assenyala que fluixeja prou en variants dialectals perquè tot i que treballa al Departament d’Idiomes és incapaç d’entendre la variant valenciana. Per què posen una persona incompetent i inhàbil per tal d’entendre les diverses variants de la nostra llengua sencera que no és capaç de conèixer el verb “eixir”?
Després de la manifestació del 9 d’Octubre, me’n vaig a l’estació d’autobusos de València (no de Palencia). Arribe a la finestreta, hi ha una xica jove, li demane un bitllet per a Xàbia; em diu “Como?”, li ho repetesc, Xàbia; em pregunta en castellà si és amb x, li dic que sí, em pregunta si és amb b alta, li torne a dir sí, ho posa a l’ordinador per localitzar aquesta població tan estranya i em comunica que aquesta estació no té cap servei d’autobús que arribe a Xàbia. Li retruque dient-li que està molt equivocada, que, des de fa anys, agafe el bus moltes vegades cap a Xàbia des d’aquesta estació i que potser no sap que Xàbia en castellà és Jávea… Em diu tota sorpresa -però sense despentinar-se gens- com a excusa, que havia confós Xàbia amb Xàtiva. Li dic que hi ha molta diferència entre Xàtiva que està a la comarca de la Costera i Xàbia que està a la Marina Alta; i li pregunte com posen una persona a una finestra sense fer-li fer un curs bàsic de valencià per poder atendre convenientment les persones valencianoparlants i perquè conega els pobles i ciutats del País Valencià amb els seus noms corresponents en valencià. Em respon que ella ha estudiat el valencià, però que és de Salamanca; li dic, que ‘encara com’ ha estudiat el valencià i que no entenc que siga de Salamanca, perquè si ha estudiat el valencià vol dir que, tot i que vinga d’allà, fa temps que és ací, al País Valencià. Em confessa que en realitat només va fer un curset a l’escola (intuesc que potser perquè estava exempta); i jo li dic que és evident que hauríem de posar una reclamació a la Generalitat i al “Ministerio de Educación” perquè, si més no, en el seu cas, l’objectiu que proclama l’ESO, que al finalitzar els estudis d’escolaritat obligatòria l’alumnat haurà de saber, indistintament, el valencià i el castellà al mateix nivell, en la seua persona no s’ha complert… I em reconeix que tinc raó. No obstant açò, amb aquest desgavell em quede, perquè imagine que, intencionadament, posen persones incapaces d’entendre el valencià de cara al públic per forçar els valencianoparlants a passar-se’n al castellà, com una humiliació, prepotència i vexació, que, per desgràcia, la majoria de la població valenciana, catalanoparlant, accepta, renunciant als seus drets, llibertat i dignitat. Tot apunta que, tant, per banda de l’Estat espanyol i la llei d’espanyolització dels xiquets catalans, valencians i balears, com per banda de la Generalitat Valenciana i el Consell Balear, hi ha un programa dissenyat, l’estratègia del qual és un intent descarat de passar a l’ofensiva en l’ofegament de la nostra llengua a tots els àmbits, per terra, mar i aire. Tancant tots els mitjans de comunicació en català a València, anar tancant línies d’immersió lingüística en valencià, dificultant l’ús social i públic del català al País Valencià a tots els nivells.
En efecte, el que hi ha és un procés d’extermini, al peu de la lletra, per aniquilar el valencià. Els valencians, balears i catalans del País Valencià no podem quedar-nos de braços plegats mentre ens anorreen del tot. Els hem de respondre -als que programen el nostre extermini- com es mereixen, almenys com ens mereixem nosaltres, els valencians, exigint els nostres drets lingüístics, socials, culturals i nacionals, de ciutadania amb dret a tenir drets i llibertats. Els hem de respondre, plantant-los cara mitjançant la insubmissió lingüística i l’exercici del nostre dret a viure sempre en valencià. Parafrasejant el llibre del pare de la pàtria gallega, Castelao “Sempre en Galiza”, nosaltres, els valencians, hem de dir: “Sempre en valencià”, sempre en el català del País Valencià. Ni un pas enrere davant d’aquells que ens volen aniquilar lingüísticament, culturalment i nacionalment.
Membre de la Plataforma pel dret a Decidir del País Valencià
