Aquestes dues troballes, que havien estat ocultes –o ocultades–, les ha revelades Felip Gumbau en el seu article “Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV“. I, potser a causa de la rellevància de la descoberta, encara ha decidit tornar-hi amb més contundència en un altre article, on diu: “A mi encara m’ha arribat eixa cançó a la facultat de Filologia i encara la seguixc sentint als instituts: el DCVB està bé, però no és normatiu”. I és que, segons ell, “L’Institut d’Estudis Catalans, fabrià a ultrança, es va encarregar de desprestigiar el millor diccionari de les llengües romàniques tatxant-lo de ‘descriptiu i dialectal’ i deixava ben clar que no és normatiu”. Tot això ho afirma Gumbau en “¿Calia un altre –i ben tendenciós– article contra el diccionari de l’Acadèmia?“, que en pocs dies ha publicat en tres llocs diferents com a resposta al meu “Calia un altre –i ben contradictori– diccionari normatiu?“.
Per a aquesta impactant revelació de Gumbau, és irrellevant allò que el coautor del DCVB Francesc de B. Moll afirma en la introducció (“no [és] […] únicament dialectològic, sinó també històric i fornit de documentació literària”). Tant fa que ni Moll ni Sanchis Guarner no hagen pretès mai que tingués caràcter normatiu. I no té la mínima importància que, per a albergínia, el DCVB done entrada també a albargenya, albargina, albergina, aubergínia, aubregínia, asbergínia, bergínia, esbergínia, obergènia i obergínia. O que per a on hi trobem agon, agont, ahon, ahont, aont, avont, hon, hont i ont. I per a raó: rahó, rasó i razo, amb formes arcaiques, dialectals i grafies prenormatives. El DCVB és un diccionari normatiu perquè així ho proclama Gumbau.
Com ocorre en aquests casos, els fets són demolidors per a la presumpta confabulació, però, en canvi, aquesta resulta ben explicativa de la realitat que viu el subjecte que l’expressa. Per al Sr. Gumbau això deu ser la concepció d’un diccionari normatiu: pot recollir nou o onze variants formals d’una mateixa paraula i pot donar entrada a grafies antigues i variants fonètiques reflectides en l’ortografia anterior a la fixació ortogràfica. Potser per aquests motius s’entén el seu entusiasme per algunes de les característiques més definitòries del Diccionari normatiu valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL): dialectalisme, particularisme i profusió de variants, en compte de respectar l’obra normativa consolidada. I també es comprenen millor les qualificacions que Gumbau em dedica pel fet d’haver publicat un article d’anàlisi crítica d’aquest diccionari “normatiu”, un text que, segons ell, és “parcial i tendenciós perquè només mostra als lectors una part de la realitat amb la clara finalitat de desprestigiar el diccionari de l’Acadèmia”.
No m’ofèn gens quan m’acusa de “desprestigiar”. “Desprestigiar” és una fixació insistent del Sr. Gumbau davant observacions que ell percep com a adverses, fins i tot si constitueixen un fet incontestable. Recordem que, segons ell, també “L’Institut d’Estudis Catalans […] es va encarregar de desprestigiar el millor diccionari de les llengües romàniques [el DCVB] tatxant-lo de ‘descriptiu i dialectal'”. Caldrà aclarir-li que ser “descriptiu i dialectal” no és una desqualificació –i menys encara per a una excel·lent obra com el DCVB– sinó una simple constatació, i també caldrà informar-lo que tatxar no té el significat castellanitzant amb què Gumbau l’usa ací, ni tan sols seguint el seu lloat DNV de l’AVL (que l’admet, però només per a ‘ratllar a fi d’invalidar’).
Ara bé, si el DCVB és normatiu, com pot Gumbau explicar que el DNV de l’Acadèmia no incloga de dalt a baix els deu volums de l’Alcover-Moll? Hem de comptar aquesta errada –que seria monumental– en el 5% que Gumbau ha calculat que té el DNV de “defectes”?: “L’article d’Esteve obvia els aspectes positius del diccionari de l’Acadèmia, que deuen ser el 95% de l’obra, i es centra en els defectes (el 5%)”, deia ell. Pot mostrar-nos documentats els càlculs en què basa uns percentatges tan afinats? I, aleshores, per què el DNV no segueix les preferències del DCVB i el DIEC allà on són coincidents (albergínia, bacallà, meitat, dues, venir, etc.) i trenca ara i adés el consens normatiu per partida doble: contra el DCVB i contra el diccionari de l’Institut? I per què el DNV no recull les onze variants de albergínia i ni tan sols la segona en preferència segons el DCVB: aubergínia? I per què no ha reclamat Gumbau contra aquestes faltes de coherència de l’AVL, tal com ell m’exigeix a mi que faça, per motius molt menors, respecte al Diccionari valencià de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Generalitat Valenciana, i el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (cosa aquesta que sí que he fet, amb centenars de pàgines publicades, i que ell ignora)?
Partint d’aquesta particular percepció de la realitat, no és estrany que Gumbau m’encolome, respecte a la meua anàlisi del DNV, intuïcions estrictament seues: “La resposta de Francesc Esteve la podem intuir: com que, segons ell, l’Institut és la institució normativa de referència perquè té més d’un segle d’existència, representa tots els parlars i és la mare de la normativa, l’IEC té molta més autoritat moral que l’Acadèmia, de manera que l’AVL no deu publicar cap diccionari (ni cap text normatiu, entenem) sense consensuar-lo amb l’Institut, perquè, si no, comet una ‘monumental irresponsabilitat, indigna d’una entitat pública i d’una institució que forma part de la Generalitat Valenciana’ (poca broma)”. La meua conclusió literal crec que és més ponderada que la seua intuïció: “Si es tracta de la mateixa llengua i si aquesta té altres institucions reconegudes com a referència normativa –i recordem-ho: anteriors a l’AVL i responsables de la major part de la tasca normativitzadora–, no hauria de ser un imperatiu col·laborar-hi estretament i fixar les normes en comú, no sols per rigor acadèmic i institucional, sinó sobretot en benefici dels usuaris? I l’AVL no hauria d’haver aclarit primer els seus criteris –massa sovint deficients i contradictoris– abans de llançar-se a publicar una obra que es reclama ‘normativa’?”
I on afirma senzillament que jo he dit que el DNV “és deplorable”, dic en realitat: “El resultat, ben deplorable, és que ara tenim normes discrepants en centenars de punts de la normativa gràfica i lèxica. Allò que és normatiu o preferent per a l’AVL no ho és segons la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans i a la inversa. […] Tampoc no es veu clar si té la pretensió d’assumir de debò la unitat lingüística que proclama i treballar, com caldria, amb l’Institut d’Estudis Catalans, però també amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i les universitats i les administracions públiques, si més no, amb les valencianes”.
I la cosa més curiosa és que Gumbau afegeix a continuació: “El que hem d’exigir els parlants és que comencen a posar-se d’acord [AVL i IEC], que ja va sent hora; […]. A més, [Esteve] no aporta cap alternativa, segurament perquè deu ser massa contundent demanar a l’Acadèmia que desaparega del mapa”. És a dir, que quan jo concloc amb la sol·licitud de cooperació entre institucions i la unificació de criteris –i no sols de l’AVL amb l’IEC, sinó amb més entitats–, jo “no aporte cap alternativa”. Si ho diu ell –i amb una perspectiva bastant més limitada de col·laboració–, és que proposa solucions positives.
Vist tot plegat, no m’estranya gens que Gumbau denuncie des del mateix títol que el meu article és “ben tendenciós” i “amb la clara finalitat de desprestigiar el diccionari de l’Acadèmia”. A més –hi afegiré jo de mi mateix– de ser manifestament incapaç de veure la realitat objectiva del català esperantista, la confabulació contra el caràcter normatiu del DCVB i que no incorporar els deu monumentals volums del DCVB “normatiu” al DNV sume només un 5% de defectes. Que santa Llúcia em conserve la vista!
Francesc Esteve, tècnic lingüístic
