Fa huit anys vaig encapçalar la llista local d’Esquerra Republicana. Eren els temps en què la dreta cavernícola i ultraespanyola titllava Carod Rovira i Joan Puigcercós dels pitjors enemics del gènere humà gairebé. El cas va ser que, tenint-ho tot en contra, vam traure vora 600 vots, però la clàusula nefanda del 5% ens va escamotejar el regidor. Un només, però a usades que hauria animat els plens municipals, d’habitud tan ensopits i intranscendents.
Fa quatre anys ens tornàrem a presentar. Jo, en el segon lloc. Els resultats van ser més modestos.
Doncs bé, totes dues vegades ens vam equivocar. No en el programa ni en les ganes de treballar ni en la capacitat de la majoria de candidats. Però sí en dos o tres d’ells que, en comptes de sumar vots, en restaren i desprestigiaren enormement el conjunt de la llista.
La culpa va ser meua. Ho he reconegut públicament en més d’una ocasió i no m’importa proclamar-ho ara per escrit. No em vaig preocupar prou d’investigar la biografia de certs individus i en vam pagar amargament les conseqüències. En el pecat arrossegaré la penitència la resta de la vida.
Fa uns mesos els militants i els simpatitzants d’Esquerra Republicana de Cullera ens qüestionàrem si ens presentaríem a les eleccions per tercera vegada consecutiva. Arribàrem a l’acord que no. Un cúmul de problemes laborals i familiars ens impedien afrontar amb garanties un repte tan important. És a dir, nosaltres continuem tenint els mateixos ideals de progrés i de llibertat, però aquesta vegada no participaríem en les eleccions amb les nostres sigles.
A títol individual hi prenc part dins de Compromís. Per açò demane a tots els cullerencs i cullerenques que ens havien fet la confiança en les dues convocatòries anteriors que voten aquesta llista.
Miren vostès: fa huit anys hi havia en la candidatura d’ERPV huit o nou llicenciats universitaris, sens dubte la llista més il·lustrada de la història de les municipals a Cullera, en què allò que més sol abundar és la gent que no té ni el Graduat. Ara, però, ens han desplaçat al segon lloc, no debades la d’enguany de Compromís té quatre advocats, dos flamants professors universitaris, sis professors d’institut, un enginyer, un economista i una infermera; sense comptar que alguns/es tenen doble llicenciatura i sense tenir en compte tampoc la banqueta de reserves, que modestament encapçale.
Potser algú em replicarà: “A una persona no se l’ha de valorar per la seua saviesa, sinó pel que fa amb la seua saviesa”. Efectivament! No hi ha un delinqüent més perillós que un delinqüent espavilat. Per desgràcia, els valencians hem patit la rapinya de molts bandolers i, si els votants no ho remeien, continuarem patint-ne. Malfactors, en alguns casos, negats absoluts; en uns altres, vertaders genis.
Ara, el que sí que és cert és que una persona que no sap fer la o amb un canut difícilment farà res de bo pel seu poble des de l’alcaldia. A les proves em remet.
Crec que no m’he expressat prou bé. Hi ha polítics, massa polítics, que dediquen tota la seua intel·ligència, molta o poca, a furtar. Amb açò no estic dient que tots siguen uns lladres. De cap de les maneres: fins i tot en les llistes del Partit més Podrit trobem bellíssimes persones que hi han anat enganyades o per força. Igualment, en les candidatures dels partits més demòcrates, passeu-me el mot, hi ha elements que aspiren a tenir una “pagueta” si guanyen els seus.
No vull acabar aquestes digressions sobre l’inici de campanya sense parlar de tres candidats a l’alcaldia de Cullera. El primer, Javier García-Conde Bru, és senzillament una eminència. Oncòleg i catedràtic de medicina jubilat, va ser també director del Clínic, a més de ser una autoritat en ètica i el campió de fer favors als amics. Encapçala DPC i per a Cullera seria un luxe que ell en fóra l’alcalde.
Jordi Mayor, alcaldable del PSOE, és músic, mestre i un animal polític en majúscules.
Tots dos saben que compten amb el meu respecte i afecte.
Però jo votaré i demane el vot per a Hugo Font. Pel seu compromís. I per l’honestedat, la preparació i la senzillesa. Advocat de professió i president del Club d’Atletisme, ha aconseguit dotar la candidatura de Compromís d’un equip de treball tan competent, cohesionat i entusiasta com no n’hi ha hagut mai cap altre a Cullera. Ho dic de debò. No exagere.
Un altre dia parlaré, asprament, de les autonòmiques.
