Van ser molts el temes que van apareixen al llarg de les intervencions i del debat entre la gent assistent: règim electoral, el colp d’estat del Tribunal Constitucional arran de la sentencia dictada sobre l’Estatut de Catalunya, el referèndum com única via per aclarir la voluntat del poble de Catalunya, Tercera República, crisi del bipartidisme i les seus, les possibilitats de reformes parcials o puntuals a curt termini… Com el lector pot veure, es tracta de molts temes pendents, incògnites, alternatives… Allò, però, que jo voldria plantejar, tot just a partir d’aquest cas de complicitat amb plantejaments que fem des de la perifèria, seria com pot haver-hi un interès coincident entre gent com Pérez Royo i nosaltres.
L’experiència històrica ens mostra com les aspiracions dels pobles que estem a Espanya estan condicionades per decisions que es prenen a l’àmbit estatal. El procés encetat a Catalunya té precedents, sols cal recordar els esdeveniments que es produïren a partir del 14 d’abril de 1931. Les opcions que aspirem a quotes superiors d’autogovern o, fins i tot, a decidir i optar per la secessió, no podem ometre fer política a l’àmbit estatal, acceptant, per tant, amb les reserves que es vulga, el marc de l’Estat i unes regles. Aquesta línia de treball comporta, com hem vist, contradiccions i problemes. Així, Compromís és, al meu parer, el resultat de veure com els plantejaments que tenia la Unitat del Poble Valencià no eren suficients i que calen aliances amples per incidir a l’Estat. En aquests moments, el pacte electoral de cara a les eleccions generals ha aparegut com una necessitat a curt termini, que és acabar amb el règim de Rajoy i establir un nou govern reformador i de regeneració.
Al meu parer, cal un visió més estratègica, els processos de canvi exigeixen condicions, temps i feina. Resulta del tot explicable que el sentiment d’indignació genere aspiracions radicals, voler-ho tot i sense d’il·lacions, cremant etapes, però, com hem comprovat, amb successius fracassos, els canvis depenen, en gran mesura, de les majories o de la capacitat per donar solucions i convèncer. En tots els àmbits, des dels més propers, com és el cas dels ajuntaments, a altres instancies de poder o centres de decisió, en democràcia, les coses funcionen així. La perspectiva que tenim ara, la del resultat del 26 de juny, és que no hi ha amplies majories electorals, puix per moltes raons i circumstàncies no serà possible donar-li la volta a la situació. En la millor de les hipòtesis, un govern “a la valenciana” podria ser possible, però grans reformes o canvis de fons del sistema no ho són possibles, entre altres coses, perquè el marc existent no ho permet.
Les consideracions anteriors tenen prou a veure amb la conferència que dóna peu a aquest comentari, puix la situació actual la podríem veure amb altra perspectiva d’haver-hi més gent que, a l’interior peninsular, pensés en els termes de Pérez Royo. Això significa que, sense aliances o complicitats amb gent de l’Alt i el Pla o el sud, el model d’estat difícilment canviarà i açò que dic no equival a negar la necessitat de la pressió des de la perifèria o de marcar la diferència. Uns i altres elements són part de la tasca que encara està pendent per fer.
