Primer que res, s’ha de reconéixer el coratge polític de Ciprià Císcar, conseller d’Educació d’aleshores, i el seu equip per impulsar una llei qüestionada per pesos pesants de l’executiva federal del seu partit, el PSPV-PSOE. La LUEV naixia també, envoltada per una campanya d’intoxicació mediàtica asfixiant i crispadora d’una dreta valenciana tardofranquista, anomenada «búnker barraqueta». Agitacions polítiques que ja foren la metxa intel·lectual, el 1981, de les dues bombes a cal senyor Fuster i d’altres artefactes explosius, adreçats a entitats i personalitats que treballaven pel redreçament del país i la dignitat de la nostra llengua i cultura (Llibreria 3i4, Sanchis Guarner).
Condicionada per esta tempesta d’adversitats, la LUEV es publica el 23 de novembre de 1983 proporcionant uns fonaments fràgils i sense un full de ruta rigorós a una política lingüística atzarosa i subjecta a expectatives forasteres. Després, la llei ha viscut els seus trenta anys de vida, majorment sota govern del PP, en un continu ball d’aparences i cortines de fum, menystinguda per polítics que consideraven el valencià un defecte genètic, en una via morta on s’hi rovellaria la seua primera intencionalitat política i on s’hi descontextualitzaria, en un món en contínua evolució i canvis profunds.
Mentrestant, però, la nostra llei feia camí a les comunitats educatives que aplicaven programes d’ensenyament en valencià, sobretot on hi havia un rent de persones compromeses amb el valencià i el país. Hem de tindre ben present que el professorat dels centres educatius públics foren els primers funcionaris i funcionàries que posseïen una capacitació lingüística per exercir el seu treball.
Els xiquets i les xiquetes, durant l’època d’implantació de la LUEV, descobriren el seu país, s’hi submergiren en la seua cultura, aprengueren per mitjà d’una llengua vehicular que els acostava a realitats pròximes i compartides, s’hi reconciliaren amb el pou de saviesa de la cultura popular i, en definitiva, transportaren dins la seua motxilla els coneixements de la llengua i el país a casa, transformant l’ensenyament en valencià en una ona de consciència social que saltaria els murs dels recintes escolars. Es tractava de la primera saó en un país sense polítiques lingüístiques decidides i en absència de vertebracions territorials.
Com a conseqüència de l’asimetria en la pràctica entre l’ús i l’ensenyament, els programes d’ensenyament en valencià entraren en una espiral de fossilització, perquè el seu creixement no satisfeia la demanda, i la promoció de l’ús del valencià era intencionadament banal. Abans que res, es tractava d’un problema de redacció de la mateixa LUEV, en què els objectius no s’hi plantejaven com a objectius operatius vinculats a un pla de treball, concret o genèric, proveït de recursos, planificació, finançament, etc. Per això mateix, i davant d’este grau d’inconcreció de la llei, el govern valencià, en mans del PP quasi vint anys, mai no s’hi va plantejar seriosament l’aplicació d’un model de competència lingüística per a les administracions públiques valencianes.
D’altra banda, la pròpia LUEV no contemplava cap mitjà d’anàlisi contrastada de l’evolució de la seua implantació. Renunciava, per tant, a corregir o aportar estratègies capaces de millorar el seu procés i els seus resultats. Esta mena d’observatori d’implantació de la llei ens haguera aportat informació exacta i valuosa que s’haguera pogut utilitzar en la implantació d’un model de competència lingüística en la funció pública valenciana.
Si s’haguera fet esta anàlisi contrastada, què ens haguera dit? Segurament que hi calia més sistematització i actuacions decidides en escenaris diferents, que hi calia corregir l’atomització, territorial i sectorial, que s’hi trobava a faltar més voluntat política per acabar el procés amb garanties d’universalitzar el coneixement del valencià i que no va fer valdre en tota la seua amplitud els drets lingüístics dels valencians i les valencianes. Però, sobretot, que era absolutament necessari construir un país real, cohesionat des de la convivència ciutadana, i posar fi als discursos polítics que no incloïen un projecte de país, vertebrat i identitari.
El meu dubte, i crec que el de molta gent, és si la LUEV, en l’actualitat, està a l’altura per garantir la igualtat lingüística dels valencians i valencianes, en un país amb dues llengües oficials descompensades que ara s’embarca en la nova aventura d’incorporar el plurilingüisme al seu sistema educatiu i que ha d’enfrontar-se a uns reptes socials, culturals i tecnològics que no existien l’any de la seua publicació però que ara hi són d’una quotidianitat absoluta.
Però el que cal assumir és que el model de competència lingüística per a la funció pública valenciana haurà d’allunyar-se del llast de les zonalitzacions en l’aplicació del model, de l’existència de diversos models amb diferents intensitats i de l’exempció en l’aplicació igualitària del futur decret. D’altra banda, és essencial que aquelles administracions públiques que encara depenen de l’estructura de l’Estat, hauran d’avenir-se també a aplicar el model de competència lingüística, en sintonia amb la resta d’administracions públiques valencianes.
