És evident que, durant els darrers tres-cents i escaig d’anys, des del Decret de Nova Planta de 1707, per a ser més precisos, s’han dut a terme iniciatives polítiques de gran envergadura i fons calat perquè les llengües peninsulars distintes del castellà acceptaren la supremacia d’un idioma que, en part gràcies a determinades caramboles geopolítiques i altres entramats econòmics, ha basat el model d’oficialitat en l’extermini lingüístic i la seua substitució traumàtica als territoris on el seu ús gaudia de bona salut.

És un fet constatable que, amb la màxima rapidesa amb què Felip V era capaç de decretar, després del seu “justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas” i l’abolició dels nostres furs per sotmetre’ns a les lleis i costums de Castella, la nova administració derivada de la desfeta d’Almansa es fa instantàniament i aclaparadorament en castellà.

Esta mateixa administració monolingüe s’ha mantingut inalterada fins els nostres dies, inclosos els 40 anys de la dictadura franquista, que foren especialment cruents, amb tots els matisos que s’hi vulguen aplicar. Hem de deduir, si més no, que eixe model lingüístic és també una mentalitat política d’Estat.

En aquest sentit, l’estructura administrativa ha estat un aliat imprescindible per aconseguir l’objectiu d’esborrar del mapa les llengües enfrontades a l’hegemonia del castellà. Es tracta d’un model d’administració que associa la llengua administrativa predominant a un instrument del poder polític ben present als despatxos i a les finestretes, a la burocràcia i al paperam, a la gestió i al funcionament, a la governança i al dia a dia dels assumptes ciutadans, públics i privats.

Esta estratègia depredadora ha estat sempre un mètode ben calibrat que ha buscat afeblir políticament les comunitats lingüístiques perquè l’Estat centralitzat entenia que les terres sotmeses fonamentaven la seua resistència a desaparéixer en els seus trets identitaris i en l’enyor dels períodes històrics d’autogovern que gaudien sota el segell de la Corona d’Aragó, en el nostre cas.

Si parle del model d’Administració pública és per fer-vos la reflexió que si desitgem que hi haja una doble competència lingüística a l’actual Administració pública valenciana, el seu model haurà de renovar-se, ja que l’actual és estructuralment refractari a funcionar amb dues llengües cooficials a la caixa d’eines dels empleats i empleades públics.

O siga que haurà de crear-se, alhora, una nova cultura administrativa entre els empleats i empleades públics, una nova cultura de treball que convertisca l’Administració pública valenciana en una administració eficaç i moderna, adaptada a la descentralització autonòmica, d’ànima federal i definida com un servei públic de qualitat, reconegut i valorat per la ciutadania a la qual serveix i subordinat als interessos del nostre país, un territori administratiu que genera els impostos de valencians i valencianes.

Comparteix

Icona de pantalla completa