Contradient este concepte, a l’administració pública valenciana hi ha un ús desproporcionat del castellà respecte l’altra llengua oficial, el valencià; una realitat que s’ha consolidat -diria jo que fossilitzat- pels anys en què cap govern valencià no ha fet ni el més mínim esforç per desplegar un model de competència lingüística per corregir esta accentuada descompensació i per rescatar la nostra llengua d’una situació de llengua administrativament minoritzada, tot i que un darrer informe sociolingüístic afirma que el valencià l’entenen el 88,80 % de la població i el parlen el 51,18 %.
Per descomptat, es tracta d’unes dades que aporten més perplexitat a la interpretació dels percentatges d’ús administratiu de les dues llengües oficials i que, com a conseqüència directa, conviden els nostres polítics i polítiques actuals a enumerar, fil per randa, els obstacles concrets que existeixen hui en dia perquè la doble competència lingüística no s’haja establit encara a l’administració pública valenciana.
Mentrimentres esperem que les corts valencianes aproven un decret que normalitze una situació administrativa que vulnera els drets lingüístics de milions de valencians i valencianes i que comet la perversitat legal de salvar-nos de nosaltres mateixos perquè ens considera menors d’edat, desposseïts de la més mínima identitat lingüística i que rebutja amb contundència que el valencià siga un idioma útil per fer-lo servir administrativament, haurem d’acostumar-nos a considerar justificada la vulneració de l’article 3 de la Constitució Espanyola que defineix l’Estat com un estat plurilingüe quan afirma que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Certament no podem parlar d’Estat plurilingüe fins que les nostres administracions públiques que gestionen els assumptes que afecten els ciutadans i ciutadanes no ho siguen, de plurilingües, en la pràctica més quotidiana, i que l’acció política no ho garantisca amb la lletra clara i objectiva de la llei.
Però els excessos de vulnerabilitats legals no finalitzen ací, car els valencians i les valencianes arrosseguem més de trenta anys d’incompliments de textos legals referencials per a l’organització territorial del regne d’Espanya, que constitueixen la normativa troncal del funcionament polític i administratiu de les comunitats autònomes i que els polítics del nostre país van decidir, amb frivolitat i desídia, quines desenvolupar i quines altres no, com qui tria d’una caixa de bombons aquells que els ve de gust i rebutja aquells altres que aspregen. Esta praxis política de la nostra història recent ha fet evident que el desplegament normatiu de la competència lingüística els resultava d’una incomoditat superlativa, a més d’una mena de caixa de Pandora molt perillosa per a partits polítics amb els ulls i els interessos posats a Madrid.
Dit això, recordaré que, siga com vulga, el nostre estatut d’autonomia de 1982, al seu article 6 descriu l’estatus legal del valencià com a «llengua pròpia», el seu caràcter «oficial» i la seua situació «d’igualtat» amb el castellà. Recalca que «tots tenen dret a conéixer-les i a usar-les». A més d’això, subratlla que la «Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement» i que «ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua». Així mateix que «s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià» i que, damunt, «la llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament».
I este és el moment de la pel·lícula en què la competència lingüística es queda dins la caixa de bombons.
