Val a dir que no tots els usuaris i usuàries d’un idioma, tot i tenint al seu abast eines lingüístiques semblants, tenen una idèntica competència lingüística ni una mateixa habilitat per adaptar-se als contexts comunicatius. En este sentit, un dels objectius de l’educació és aconseguir que durant els anys d’escolarització obligatòria els/les alumnes facen servir coneixements i estratègies concretes per millorar la seua competència lingüística i comunicativa, que els anirà bé per augmentar les habilitats socials, conrear els principis de la intel·ligència emocional i dotar-los d’instruments per a la seua vida professional.
A l’albir d’esta definició, entenc que la competència lingüística d’un empleat o empleada públics, històricament definida com requisit lingüístic, és la (seua) capacitat lingüística per exercir les (seues) competències professionals en l’àmbit de treball (context) de l’administració pública (nostra). També entendria que, vivint en un territori amb dues llengües oficials, les dues amb un estatus de cooficialitat complementària i instantània, l’administració pública valenciana s’hi proveïra de persones amb una simultània i proporcional competència lingüística en castellà i en valencià.
Amb el pes de la lògica més elemental, podem comprendre que el perfil de competència lingüística d’un empleat o empleada públics ha d’estar inclòs en tots els procediments d’accés a la funció pública, en tots els procediments administratius de promoció interna i en tota la formació tècnicolingüística dels funcionaris i funcionàries, que ha de ser permanent i revisada de tant en tant per readaptar-la a l’evolució de les funcions específiques i col·lectives dels empleats públics.
I no s’hi tracta sols de lògica o de sentit comú, ho exigeixen les nostres lleis, les lleis que ens governen a tots els valencians i valencianes amb la ingènua pretensió d’arbitrar una igualtat lingüística que normalitze la nostra llengua en un país presumiblement també normal.
