Com les vaques, mirant com passen els trens

El sabó era Lagarto, el fabricaven a Sant Sebastià i servia tant per a rentar la roba com per a llavar-se les aixelles. El tabac era de producció peninsular, canària o de contraban, a triar. El paper higiènic (més conegut com a «paper de cagar») solia ser de la marca Elefante, estava fabricat per Papelera Española i el seu ús era una dura experiència diària, de les que marquen caràcter. Era com passar-se una radial pel cul. Però constituia un gran avenç respecte a la seua única altenativa, que consistia a fer servir un retall d’algun dels diaris del Movimiento, dels que encara penjaven d’un ganxo en les parets de certs excusats. Les llandes eren de cavalla, de tonyina, de clòtxines o de sardines, i podien ser de qualsevol punt de la costa, des de Huelva a La Corunya. O de qualsevol punt de l’estat, si eren de tomaca fregida, verdures o llegums, perquè a totes bandes hi havia conserveres. La mantega, això sí, solia ser d’Astúries.

El xocolate més popular era de la marca La Cebra, d’inoblidable textura arenosa, fabricat a Torrent i comercialitzat en barres que volíen ser rodones. Estacat en un panellet de pa de llet era la màxima delícia a què podíen aspirar la majoria de xiquets. El sumptuós Valor, d’Alcoi, el Nogueroles, de Gandia, o el més exòtic Elgorriaga, que venia de Guipúscoa, com el seu propi nom indica, per a molts eren rareses gastronòmiques. Encara que l’oli el veníen envasat des de temps inmemorials (Carbonell o La Española eren els de més anomenada), també se subministrava a granel. El recipient el posava el client i la quantitat es mesurava amb l’artefacte proveït d’èmbol i maneta que apareix a l’esquerra. Solia procedir de l’almàssera més pròxima. N’hi havia a totes les comarques, igual que molins de farina, fàbriques de llimonada i sarsa, d’embotits, de vi i licors, de dolços i galetes, de melmelades, de formatges, d’olives… I tot el que no estava elaborat, com la llet, els ous, la fruita, les creïlles o les hortalisses, solia provindre dels horts i corrals de la contornada, que n’hi havia arreu.

Aquest catàleg, injust per incomplet, es refereix només als consumibles. Aquells establiments oferien molt més, riu-te’n tu dels actuals basars xinesos o de la mateixa Amazon. S’hi podia trobar de tot: barrets, paraigües, draps de cuina, fregalls d’espart, cresols, coladors, paelles, cistelles, bastons, espardenyes, botes d’aigua, botiges, barrals, cordons per a les sabates, ciris —indispensables, considerant els abundants talls de llum i les processons, encara més abundants —, encenedors de metxa i altres utensilis i ferramenta que quasi sempre es fabricava no molt lluny d’allí. Excepte la de la marca Bellota, molt famosa, que es feia a Legazpi, i els mistos, que els feia Fosforera Española, així com algunes coses, molt poques, que venien de l’estranger, com els fumigadors Flit, que eren americans. Aquelles botigues eren com un basar persa de les mil i una nits, el regne de Xauxa, una cornucòpia pintada per Rubens, la cova d’Alí Babà, el somni bavallós de Carpanta…

Autarquia, escassetat, seqüeles de la guerra civil, aïllament internacional, franquisme?… Potser, però el cas és que aquesta foto pertany a una pulpería, una botiga de queviures argentina de principis dels anys cinquanta. Resulta que, en alguns aspectes bastant cridaners, la vida era extraordinàriament pareguda en parts molt diverses del món. Amb autarquia forçada o sense, el que ací es veu és el que ara s’anomena comerç de proximitat, economia sostenible, autosuficiència, terme aquest, per cert, que per als estoics i altres escoles filosòfiques de l’antiga Grècia representava la condició de savi.

Aquesta conclusió precipitada, que aquesta mena d’imatges són privatives del franquisme (conclusió hipotètica però més que plausible), no constitueix un equívoc aïllat. Junt amb altres de semblants, posa en relleu la confluència indesitjada, però significativa, de certes visions aparentment progressistes amb els conceptes econòmics que emanen de l’omnipresent ideari econòmic ultraliberal, que, per descomptat, és partidari de deixar el comerç lliure de tota trava duanera, i passar per damunt de qualsevol interés local, que per a ells —i també sovint per als altres— és mesquí i retrògrad per definició.

Així, hem arribat a una situació en què aquells feliços petits propietaris i empleats de la foto, i els que els subministraven el gènere, i també molts dels seus clients, en el millor dels casos han acabat treballant per a grans explotacions agrícoles, cadenes de transformació, màquiles i grans centres de distribució —logística, ho anomenen—, que traginen per tot el món el que produeixen, acoblen o, simplement, envasen. Perquè, per alguna estranya llei, les mercaderies són més cares quan acaben un viatge que quan l’inicien, amb independència que als seus destinataris els semblen barates. D’això es dedueix que el truc rau en el fet que el lloc d’origen dels productes estiga el més concentrat i el més lluny possible del seu lloc de consum.