Col·loquialismes: El cas de ‘rabo’

Una de les principals peculiaritats del Diccionari Normatiu Valencià, i alhora un dels principals motius de crítica, és la incorporació en la citada obra de paraules pròpies exclusivament del registre col·loquial (col·loquialismes). Vaja per avançat que un diccionari normatiu hauria de prescindir d’este tipus de paraules, ja que són obres prescriptives la funció de les quals és fixar una norma per tal d’orientar el parlant en els registres formals, i no és una obra descriptiva o d’usos, on sí que s’hi inclouen. El fet que apareguen col·loquialismes en un diccionari normatiu és, per tant, confús i perillós, ja que l’usuari pot no tindre certesa sobre la conveniència de fer servir una sèrie de paraules que, en alguns casos, desvirtuen la genuïnitat de la llengua. Tanmateix, si s’opta per incorporar col·loquialismes, cal seguir criteris coherents i convincents, i delimitar ben a les clares quines paraules han de pertànyer a la col·loquialitat i quines altres han de ser normatives com a tal, encara que siguen secundàries respecte d’altres

Bàsicament, en el DNV porten l’etiqueta de col·loquialismes casos de variants formals d’alguns mots (llauger, giner o aixina) i certs castellanismes que gaudixen actualment d’una gran freqüència d’ús (robo, bovo o tamany). Entre este últim grup de paraules, voldria destacar un exemple ben especial: la paraula rabo.

L’inconvenient d’acceptar l’entrada de castellanismes (o de neologismes de qualsevol altra llengua) és el fet que empobrisquen el nostre lèxic sense aportar-nos res a nivell comunicatiu o de significat: la pura substitució d’una paraula forastera per una de nostrada. Eixe problema el tenim en molts castellanismes normalitzats (tamany no aporta res respecte al nostre grandària, i bovo tampoc no aporta res respecte a fava, per exemple) però no el tenim en rabo, que de la mateixa forma que els exemples citats, porta l’etiqueta de ‘col·loquial’. Vegem el cas particular de la paraula rabo:

Segons el mateix DNV, el rabo és la cua dels animals terrestres. Però en contextos formals, pareix que li hem de seguir dient, precisament, cua. Els valencians solem distingir entre cua i rabo d’una manera gens problemàtica, establint-hi una relació de sinonímia parcial: parlem de cua en peixos (la cua d’un lluç o d’una sardina) i també en sentit metafòric (estar a la cua en educació o en dependència, agafar número i posar-se a la cua) i parlem de rabo en animals terrestres (el rabo d’un gat, d’un gos o d’un conill). A més, la paraula rabo aporta un gran nombre de frases fetes: fer-se un nuc al rabo; alça el rabo, perdigot!; no alçar un gat del rabo; el diable, quan no té què fer, juga amb lo rabo, i fins i tot ha originat el nom que li donem a un mamífer: la rabosa. Amb totes estes premisses, per què no li llevem l’etiqueta de ‘col·loquial’ a rabo i li donem la vigència normativa que mereix?

Curiosament, si busquem la paraula rabo en el magne Diccionari català- valencià- balear, trobarem un detall en la definició que ens tira arrere de colp: “castellanisme INADMISSIBLE, però molt usat al País Valencià…; castellanisme sí, i molt usat en el nostre país queda clar que també. Però…. per què això d’”inadmissible”? Són castellanismes més admissibles tarda, maco o xorro, per exemple? Esta última paraula –xorro– ni tan sols porta l’etiqueta de col·loquial, i això que no és més que una interferència del castellà per a substituir l’estàndard raig, sense cap altra connotació. El mateix passa amb paraules com alcançar (abastar), o muleta (crossa). En tot cas, són paraules com les dels últims exemples les que haurien d’estar relegades a la col·loquialitat i no rabo, molt més útil i productiva.

L’encertat propòsit del DNV d’incorporar lèxic tradicional valencià ha deixat escapar l’oportunitat de donar-li vigència plenament normativa a una paraula com rabo, que ens aporta significat nou i una immensa productivitat en frases fetes i en l’ús popular de la llengua. Si agafem paraules que no ens són pròpies, almenys que ens siguen útils, profitoses i identificables.