El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l’actual territori de Turquia efectuades per l’imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l’extermini dels ‘hereros’ de Namíbia per part d’Alemanya i el primer a utilitzar un sistema complex de deportació i extermini.
La finalitat que es buscava era l’eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l’actualitat, l’Estat turc no tan sols nega oficialment l’existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.
Ghukasyan va comentar els pre-genocidis armenis abans de 1915, que fou el moment de major extermini perquè les potències europees estaven combatent entre elles a la I Guerra Mundial del 1914 al 1918; va esmentar la conferència de Berlín, el 1878, on Armènia no tenia cap representació de govern, només eclesiàstica, i on es van signar els acords dictats per Rússia, aliada de l’Imperi Otomà, s’acorda que el govern turc no havia de continuar la dominació armènia, però no es féu efectiu i continuà una dominació amb més acarnissament encara. Al Tractat de sant Stefano (3 març 1878), igual, fou Rússia la que marcà els acords favorables als turcs on no hi havia tampoc representant armenis, els altres portaven cullera de ferro, per emportar-s’ho tot i els armenis de paper per no emportar-se res.
Entre 1894-96 els turcs assassinaren uns 300.000 mil armenis; per què? Segons Ararat Ghukasyan no toca fer-se aquesta pregunta, no hi ha un perquè per matar, els mataren per ser armenis, perquè volien fer una homogeneïtzació cultural, lingüística i religiosa i els armenis no encaixaven dins de l’hegemonia dominant turca de religió musulmana; el 1908, mentre els turcs prometien que anaven a donar-los més drets i reconeixement als armenis reformistes que es mostraven confiats que els reconeixerien una ‘autonomia’ suficient per deixar-los respirar, preparaven l’extermini i més de 30.000 armenis foren assassinats.
La data del 24 d’abril de 1915 remembra la matança de la intel·lectualitat armènia a Istanbul, a la nit detingueren 265 hòmens i els mataren a la plaça de Constantinoble; comencen per l’elit armènia perquè no hi haja qui puga alçar la veu i protestar contra un genocidi que estava preparant l’estat turc. L’ambaixador dels Estats Units a Turquia, Eisenhower, que després va ser president del seu país, va denunciar les matances armènies però no li van fer cap cas. No obstant açò, l’estat turc va ser el primer a condemnar el genocidi armeni, però només condemnaren els que consideraren els principals organitzadors de la matança armènia, desvinculant-se, com si l’estat turc no haguera participat; aquests organitzadors s’exiliaren a diverses ciutats europees (Berlín…) i moriren a mans dels ‘venjadors’ armenis, alguns dels quals havien perdut íntegrament a tota la seua família. Els tribunals europeus no condemnaren els armenis perquè els jutges entengueren que havia sigut en legítima defensa cercant justícia perquè no restara impune l’assassinat de milers de gent armènia.
L’Imperi Otomà sota el règim autocràtic del soldà Abdul Hamid II, malgrat les matances hamidianes de finals del segle XIX, era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa. Entre les nombroses minories que hi havia, destacaven els armenis, de llengua indoeuropea i de religió cristiana a diferència de la majoria otomana de llengua turca i religió musulmana, tot i que a més dels conflictes culturals i religiosos hi havia, sobretot, l’interés de Turquia per ampliar en seu domini geopolític territorial des d’una concepció d’hegemonia cultural monolingüística i mono-religiosa, sense cap respecte pel dret a la diferència dels altres com a portadors de drets de ciutadania, tot i que foren de nació armènia o, millor dit, just per ser de nació armènia.
Al llarg del segle XIX van sorgir els primers partits nacionalistes armenis que, influïts per les idees liberals, democratitzadores i revolucionàries procedents d’Europa, van desencadenar un seguit de revoltes i accions armades a l’est d’Anatòlia. El grup Armenagan va provocar una insurrecció a la ciutat de Van l’any 1885. El partit Hentxak, d’orientació marxista, va començar a promoure l’autodefensa de la població armènia contra els abusos de latifundistes, funcionaris dèspotes i atacs de les tribus kurdes emparats per l’administració otomana en tot el seu territori.
Davant d’aquesta situació, l’any 1894 el soldà hi féu intervenir l’exèrcit amb els hamidiye, cavalleria formada per tribus kurdes enquadrades militarment, segons el model dels cosacs russos. La situació ben aviat es convertiria en una matança contra els armenis encara residents a l’imperi otomà.
Els incidents es van estendre a Istanbul el 1896, quan, en resposta, un comando armeni assaltà la Banca Otomana. Les represàlies governamentals contra els armenis van ser terribles. Es produïren matances en tots els barris armenis de la ciutat, sobretot al Gàlata. Els morts es comptaven per milers als carrers, on els cossos eren amuntegats per portar-los a fosses comunes o cremats en piles. Entre 1894 i 1896 es calcula que foren assassinats uns 300.000 armenis.
Rafael de Nogales Méndez (1879-1936), un oficial de Veneçuela en l’exèrcit turc, va escriure el seu testimoni de les massacres en el seu llibre ‘Quatre anys sota la mitja lluna’.
El soldà, a conseqüència dels fets, féu que els armenis deixessin d’estar reconeguts com a minoria ètnica i religiosa a protegir per la Constitució otomana. Malgrat la violència, la intel·lectualitat armènia no posava en dubte la pertinença d’Armènia a l’imperi Otomà, sinó que culpava dels fets el règim autocràtic d’Abdul Hamid II. Les elits armènies continuaren ocupant llocs d’importància a les institucions otomanes i donaren suport al moviment dels Joves Turcs, que pretenia democratitzar l’estructura imperial. Malgrat tot, els Joves Turcs ben aviat mostraren la intenció de fer de Turquia un país centralitzat i culturalment homogeni, segons el model jacobí, i refusaren les reivindicacions armènies, que d’altra banda comptaven amb el suport de la Rússia tsarista.
Amb l’entrada de l’imperi Otomà a la I Guerra Mundial com a aliat d’Alemanya i contra Rússia, França i la Gran Bretanya, la població armènia esdevingué de seguida ‘sospitosa’ de fer el joc a l’enemic. Els armenis que tenien càrrecs públics foren despatxats. El govern va requisar totes les armes de foc a la població armènia. Seguidament ordenà detencions en massa entre els intel·lectuals armenis i s’inicià la deportació de la població armènia. L’ambaixador nord-americà, com hem dit abans, fou dels primers a denunciar els fets com una autèntica campanya d’extermini sota l’excusa de reprimir una revolta de fet inexistent. Els deportats eren sistemàticament assassinats per la gendarmeria, per escamots kurds i per companyies de convictes posats en llibertat i armats per a l’ocasió.
Es calcula que 1,5 milions d’armenis van ser assassinats en aquestes massacres, durant la I Guerra Mundial, a mans de l’estat turc, mentre que uns 800.000 van aconseguir arribar als centres de deportació de Síria i uns 300.000 més a l’Armènia russa.
El genocidi armeni va inspirar l’holocaust nazi contra el poble jueu, quan a la mesa de preparació per a l’holocaust en advertir-se que l’extermini jueu podria passar a la història i culpar els nazis alemanys, Hitler va preguntar, amb desdeny, qui se’n recordava del genocidi armeni, tot i que a penes havien passat unes poques dècades? També al setembre de 1939, abans d’atacar Polònia, Hitler arengà els seus soldats amb aquestes paraules: “Mateu sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de raça i llengua polonesa. No patiu, ningú no us jutjarà, perquè qui se’n recorda hui dels armenis?” va al·legar el dictador per justificar-se. És a dir, va invocar el genocidi armeni per proclamar que la “solució final” -l’obsessió antisemita nazi- seria igualment oblidada. Per aquesta raó, la memòria és el gran antídot per afrontar les atrocitats passades i futures.
Una obra de la nostra literatura catalana que reflecteix el genocidi armeni és ‘Quadern d’Aram’, de M. Àngels Anglada.
El mot genocidi aplicat a Armènia es va aprovar el 1948 a l’ONU gràcies a un jurista polonès, d’origen jueu, Raphael Lemnkin, que va perdre 43 parents en l’Holocaust. La seva definició de genocidi és la següent: “la destrucció deliberada, total o parcial, d’un grup ètnic, social, nacional o religiós.” Ell mateix sostenia que el primer genocidi del segle XX va ser l’armeni i després el que Hitler va cometre amb els jueus. El més sorprenent, però, i allò que el diferencia especialment de l’Holocaust és la negativa del govern turc, encara a hores d’ara, a qualificar aquella matança de genocidi. Fins i tot està penat per la llei turca anomenar-lo genocidi.
El premi Nobel turc Orhan Pamuk va ser portat a judici el 2004 per “insultar i debilitar la identitat turca”, en reconèixer la massacre dels armenis en una entrevista a un diari suís. Va ser condemnat dues vegades i finalment el 2006 es va fer un sobreseïment del cas. Insultat i vexat al seu propi país va haver d’exiliar-se. El govern turc al·lega que els fets de 1915 no van ser un pla sistemàtic per exterminar una ètnia, sinó una reacció a una possible revolta dels armenis, aliats amb els russos per desmembrar l’Imperi Otomà. Desprès de cent anys d’aquella gegantesca carnisseria, encara que sembli mentida, només 22 països han reconegut el genocidi armeni. L’estat espanyol ‘no’ ha reconegut el genocidi armeni per les seues relacions diplomàtiques, econòmiques i polítiques amb Turquia. No obstant això, tant el País Basc, Navarra, Catalunya i les Illes Balears l’han reconegut, pensem que el parlament valencià també l’hauria de reconèixer perquè les injustícies causades pels genocidis no poden restar impunes, alimenten més genocidis físics, culturals i lingüístics.
L’Imperi otomà tenia una gran consistència en l’Edat Moderna (del segle XV al XVIII aproximadament), com l’Imperi hispànic, el seu gran rival en el Mediterrani. Però a finals del segle XIX estava en franca decadència. El seu domini havia comprès extenses parts de tres continents: Europa –més enllà dels Balcans-, Àsia –el Pròxim Orient- i el nord d’Àfrica, tot i que en moltes zones el domini era més nominal que real. La pèrdua progressiva dels Balcans al llarg del segle XIX a causa de moviments nacionalistes, més la incapacitat de tirar endavant una revolució industrial que donava cada cop més poder als seus rivals occidentals va fer que els monarques – anomenats soldans- adoptessin una política molt conservadora basada en l’integrisme religiós que forçosament havia de xocar amb la tradicional composició multi-ètnica i multireligiosa de l’Imperi. El resultat va ser un sistema polític cada vegada més autocràtic. Les elits turques comencen a percebre el seu món com a obsolet, inviable i sense expectatives. I la constatació del seu fracàs civilitzador els empeny cap a l’extremisme – la neteja ètnica. Curiosament, avui, cent anys desprès, al Pròxim Orient, dominat per l’Imperi otomà en aquella època, hi ha una veritable teologia extremista del fracàs, plena de ràbia i d’odi, que porta de nou a la barbàrie. El programa d’aquest moviment nacionalista musulmà el resumí un dels seus màxims dirigents civils, el metge Mehmet Nazim: “Les pretensions de les diverses nacionalitats ens avorreixen sobiranament. Les aspiracions lingüístiques, històriques, ètniques ens horripilen. Cal que unes i altres desapareixen. Sobre el nostre sòl només pot haver-hi ‘una nació’, la nació otomana, i ‘una sola’ llengua, la turca. L’Imperi ha de ser turquitzat per la força de les armes”. El cas turc és semblant a l’espanyol, després de la pèrdua de l’Imperi han tractat d‘homogeneïtzar lingüísticament, culturalment i estatalment les diverses nacions que hi ha a l’estat espanyol per a exterminar-les amb un procés d’assimilació etnocidi basat en el no reconeixement dels altres i l’anul·lació dels drets de ciutadania d’aquella gent que no és de nació castellana o espanyola.
El gran objectiu de la gent armènia és el reconeixement universal del seu patiment, com va explicar el director del Museu del genocidi a Everan, la capital d’Armènia, a Xavier Moret autor del llibre sobre Armènia “La memòria de l’Ararat” . Això és molt més important que la reivindicació impossible de l’Armènia històrica, que anava del Mar Caspi al Mar Negre. Però cal assenyalar un fet; la muntanya Ararat, – per a ells és tot un símbol -, es troba en territori turc i saben que no la recuperaran, però és representada a la seva bandera. Hi ha una anècdota significativa al respecte, que està recollida en el llibre citat: un diplomàtic turc va protestar davant l’ONU i va preguntar com és que Armènia té a l’escut una muntanya que no és al seu territori. El representant armeni li va respondre: “I com és que els turcs tenen la lluna al seu escut si tampoc no és al seu territori? I es va acabar la discussió.
Turquia intenta evitar el “perill” del reconeixement del genocidi armeni en el seu centenari, explica Baykar Sivazliyan, president de la Unió dels Armenis d’Itàlia i membre del comitè internacional que organitza la commemoració del centenari. Hi ha hagut alguns signes positius a Turquia, però del tot insuficients, com la declaració pública de “condol” per part d’Erdogan, primer ministre turc, adreçada als descendents de les víctimes en què equiparava el dolor dels armenis amb els dels turcs morts a la gran Guerra. Segurament, els turcs ja són prou madurs per afrontar el seu passat, com ho van fer els alemanys. Hi ha tota una generació jove que sap que es traurien un pes de sobre i que això els ajudaria a avançar, però els “negacionistes” s’hi oposen frontalment i en tot cas només admeten que potser hi ha haver “excessos”, matances, però no un genocidi. De tota manera, la diplomàcia turca proposa per vestir l’assumpte, que aquest tema es discutisca entre historiadors armenis i turcs. Com diu el president de la Unió dels Armenis a Itàlia: “Somric quan escolte algun màxim governant de la Turquia actual parlar de la necessitat de crear un comitè d’historiadors per comprendre el genocidi. En tot cas serà una necessitat dels turcs, jo no necessite documents d’arxiu per conèixer la tragèdia viscuda per la meva família, la memòria dels meus pares i els meus avis m’és suficient”.
Després, al debat, a l’Espai Basset, es comentà la sensibilitat que hi havia al poble valencià, català i balear per l’intent de genocidi cultural des de la batalla d’Almansa, del 1707 al 1715, on es van fer els primers camps de concentració i treball a l’època moderna, van matar a molts maulets, catalanoparlants, pel fet de ser-ho i per lluitar contra el monarca Borbó, Felip Vè i contra el centralisme jacobí madrileny o espanyol, van imposar el decret de Nova Planta prohibint el català, valencià i balear en un intent de genocidi cultural, polític i lingüístic que s’ha perpetuat fins als nostres dies. Per nosaltres i pels armenis, no podem oblidar els sofriments del passat ni del present, perquè no tinguen continuïtat en el futur; tot els genocidis són rebutjables perquè l’extermini i la vulneració de drets humans no és mai cap solució.
També va comentar Ararat que a Armènia hi havia menys de tres milions d’habitants amb conflictes amb Rússia per Naborno-Karabaj i Crimea, que fou un regal de Stalin a Ucraïna i que a la diàspora hi ha uns set milions d’Armenis. Al debat es va remembrar el filòleg nacionalitzat canadenc d’origen armeni, Joseph Gulsoy (Ordu, 1925),que ha dedicat part de la seua vida a la investigació en el camp de la filologia catalana, i més en concret a la variant valenciana. Fou deixeble de Joan Coromines (Barcelona 1905 – Pineda de Mar 1997) a la Universitat de Chicago. Va ser ell qui li va proposar de fer la tesi doctoral sobre M. J. Sanelo, un valencià del segle XVIII-XIX, raó per la qual va passar llargues temporades a València i Barcelona, als anys seixanta, aprenent la llengua amb les venedores del Mercat de Colom de València. Fou amic de Manuel Sanchis Guarner, de Josep Giner i de Joan Fuster. Gulsoy té el doctorat honoris causa per la Universitat de València. Recentment, fa només un any i mig, finals del 2013,va venir a València a fer algunes conferències, coincidint amb el tancament de RTVV, el van entrevistar a la llibreria 3i4 preguntant-li què li semblava que tancaren l’únic mitjà de comunicació que hi havia en valencià i va dir, lògicament, que li semblava molt malament perquè el valencià necessita d’uns mitjans de comunicació per a sobreviure i poder-se llegar a les generacions de l’avenir, si no desapareixeria, seria un extermini.
Alguns a l’Espai Basset, van comprar “El llibre de los susurros” de Varujan Vosganian, on es conta la història del genocidi contra el poble armeni de 1915, la història dels combois internacionals de gent deportada als Cercles de la Mort, al desert de Deir-ez-Zor i la història dels armenis que s’exiliaren. Aquest és un llibre identitari per a la gent armènia, un llibre perquè no s’esborre la memòria del genocidi armeni, és un document històric commovedor contra els terribles sofriments del poble armeni.
També s’acaba de publicar al nostre català, traduït de l’alemany [“Die vierzig Tage des Musa Dagh”] per Ramon Monton “Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, a Edicions 1984, una obra que narra el genocidi armeni, llegida amb avidesa pels jueus de Varsòvia, durant el seu captiveri, aquesta novel·la publicada l’any 1933, continua sent una de les obres més significatives sobre el primer genocidi sistemàtic.
Per últim, l’oblit del genocidi armeni és una invitació perquè es reproduïsca a d’altres pobles i perquè reste impune, d’entre els quals el nostre propi poble valencià. Només des del reconeixement dels exterminis i les consegüents reparacions, podem allunyar el malson dels distints genocidis que amenacen, sobretot, les nacions que no tenim un estat propi per defensar-se, que tenen un estat feble o un estat enemic, com és el cas de l’estat espanyol que no reconeix el plurilingüisme ni la plurinacionalitat que hi ha i ens intenta negar i exterminar des d’una minorització i invisibilització lingüística, fiscal, cultural, social, política i ‘nacional’, de manera sistemàtica i perfectament planificada i calculada, des de 1707 fins a l’aplicació del model supremacista espanyol ‘constitucional’ de 1978, passant per dictadures com la viverista o la franquista que intentà el nostre genocidi cultural en considerar que els valencianoparlants, balearoparlants o catalanoparlants no tenien dret a tenir drets, si no per què a la Constitució de 1978 es nega el dret a l’autodeterminació i es prohibeix que les “comunitats autònomes” amb llengua pròpia, com els països catalanoparlants, puguen federar-se o confederar-se pel fet de tenir la mateixa llengua i cultura?
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
