Em declare addicte a les Divagaciones que María José Muñoz Peirats publica al diari Levante-EMV Cada dissabte llegeixo, amb delit, la seua delicada prosa. L’escriptora, culta i sensible, igual s’endinsa en els dèdals dels llinatges autòctons com en la descripció erudita de la València mil·lenària. Ara –3 d’octubre– ha ampliat el registre i s’ha ocupat d’un assumpte d’actualitat que no sols m’interessa, sinó que em concerneix. Estic d’acord en el fons però m’agradaria matisar alguns aspectes col·laterals del seu discurs.
En primer lloc, he d’elogiar-li el retrat que fa del fanatisme. Al meu modest parer, aquest excés és fill del dogma, que també condemna la il·lustre escriptora. Molt bé. És, doncs, en aquest punt quan m’assalten preguntes que algú hauria de respondre. I si no es poden contestar, sí que mereixen més d’una reflexió. La sagrada unidad de la patria pot ser un dogma i, per extensió, un fanatisme virulent?
En segon lloc, no és un fanatisme colossal que tots els mitjans –audiovisuals, escrits, etc.– de l’Estat i alguns de la mateixa Catalunya, es posicionen en contra de dos milions de persones? Les campanyes brutes i fal·laces, poden ser considerades fanàtiques? Nosaltres, inclosa l’exquisida escriptora, som víctimes inconscients d’informacions fanàtiques? O no és producte de un fanatisme insolidari i destructiu la subjugació d’una part significativa d’un poble?
Ja sé que l’autora vol mantenir-se en l’in medio virtus, però crec que no pot. L’equidistància és impossible. Per això pense que no reparteix la llenya de manera justa. El senyor Mas no crec que siga un extraño caudillo. El senyor Mas, impulsat per un nombrós segment del seu poble, ha encapçalat una opció absolutament legítima. Què preferiria la versàtil María José per al seu poble, la dependència o la independència? aquesta és la qüestió clau.
Des de la meua humilitat intel·lectual declare que sóc un inveterat partidari del diàleg. M’agrada la conciliació amable, sense arestes i sense imposiciones obsesivas, tal com expressa l’escriptora. No obstant això, les governabilitats seculars han demostrat que el diàleg no és possible. La gàbia indissoluble ha obtingut una situació idònia al País Valencià (ens han domesticat!!). La prova, la trobem explícita en les paraules d’un destacat component del govern actual: “Hemos de valencianizar España”.
Pel que fa a la darrera utopia exposada en l’article –que mai em perd– he de dir que la societat espanyola no ha estat mai pel diàleg. Ni ara ni abans. Una part majoritària de la societat espanyola odia els catalans tant com menysprea els valencians.
Post scriptum
Algú ha alçat el volum del televisor i m’arriben veus que entonen un vers repetit una vegada i altra. Com un mantra pseudomelòdic. És un cor jactanciós que s’esgargamella proclamant una afirmació intimidadora. Calcule que no és una meravella musical ni literària, però el que jo pense és irrellevant. Puja més el to i discernisc el missatge. Es tracta del triomf electoral d’un partit polític emergent, comandat per un jove fotogènic, guapo, elegant. Els seus bramen: Soy español, español, español…!!! I la reiteració em causa una por cerval, immensa.
Fora, els núvols s’han dissipat definitivament. El sol entra pel badall que deixa la finestra entreoberta. Només és un raig; suficient perquè la lluminosa presència endolcisca l’acabament d’aquestes ratlles.
