L’onze de setembre és una data que molta gent recorda, però per diferents motius. Algú em feia memòria no fa molt que un onze de setembre de l’any 1811, el mariscal Suchet conquistava Castelló de la Plana. Es tractava d’un militar francés que actuà, amb un cert renom, en campanyes en diversos indrets, entre d’altres, a diferents places del País Valencià, en temps de la guerra napoleònica. Fins i tot, fou qui s’apoderà de la ciutat de València el 1812, raó per la qual rebé el títol nobiliari de duc de l’Albufera. Ara bé, estos fets han quedat molt lluny en la memòria col·lectiva dels valencians, entre d’altres motius perquè, uns altres onze de setembre s’han ocupat de llevar-li importància a les extorsions d’eixe duc en un ducat sense gent.
Un altre onze de setembre, malauradament també famós, diríem que mundialment conegut, és el del 1973, ara fa quaranta anys. És el dia que Pinochet i la seua gent van decidir fer el colp d’estat a Xile. Fou el dia en què es va enderrocar el socialista Salvador Allende, president de la república, i el règim democràtic. Va ser el triomf de la irracionalitat i del feixisme sobre els valors plurals. Una desgràcia universal, òbviament. Encara no s’ha fet del tot justícia a la barbàrie que es va cometre. Tampoc s’ha fet el que calia enfront d’unes altres barbaritats històriques. Donaria per a una enciclopèdia.
Però tornant al tema dels onze de setembre, caldria parlar d’un altre que tenim més pròxim i que ens resulta més assenyalat en els dies en què ens trobem. M’estic referint, lògicament, al que té a veure amb Catalunya. Com és sabut, es commemora, però no es celebra, històricament, no sempre, perquè en alguna ocasió s’ha prohibit el seu reconeixement públic, la caiguda de Barcelona a mans de les tropes filipistes al comandament del duc de Berwick (el de la nostra batalla d’Almansa) durant la guerra de Successió. Exactament fou l’11 de setembre del 1714, amb la consegüent abolició de les institucions catalanes, i promulgació l’any 1716 dels Decrets de Nova Planta referits a Catalunya. Quasi res porta el diari!
A partir de la celebració de la Diada el 2012 i, més encara, el darrer 11 de setembre, sembla que molta gent no vol entendre les coses. Massa sovint s’ha escoltat per la ràdio, s’ha vist per televisió, s’ha llegit en periòdics, s’ha captat per Internet o s’han fet comentaris en la línia de considerar el tema de Catalunya com un problema. Alguns articles de premsa portaven per títol una cosa així com “El problema de Catalunya”. Arribats a este punt hom es pregunta ¿Per què problema? ¿Problema per a qui? Qui viu eixa situació com un problema pense que fa palesa la seua ignorància, no coneix la història ni és sensible a la ideologia d’unes persones que pretenen pacíficament evolucionar a partir de la recuperació d’allò que tant individualment com col·lectivament han perdut. ¿Veritat que a ningú li fa gràcia que algú pense una cosa així com “El problema de Castella” o d’Extremadura, o d’Espanya… Doncs bé, caldrà ser justos, i en justícia no es pot actuar amb desqualificacions donant un tractament a tot un poble històric, a tota una nacionalitat. Això significa no entendre la situació creada a partir del desplegament de la Constitució pel que fa al títol VIII, i això diu molt poc a favor de qui afirmacions de tal calibre. El pitjor del cas és que, en moltes ocasions, no les fem gent de carrer que no signifiquem massa en l’ample ventall de l’esfera pública, sinó persones que representen formacions polítiques o que ocupen càrrecs de responsabilitat, bé siga en referència al poder legislatiu, bé siga en el que pertoca al poder executiu, com, fins i tot en l’àmbit judicial. Lamentable, francament lamentable.
