En una anterior publicació, de fa uns dies, en un article titulat “Intel·lectualisme espanyol i catalanisme”, i que vaig publicar en aquest mateix mitjà, precisament parlava del Congrés per la Llibertat de la Cultura, el qual tenia un origen i era d’àmbit europeu, i amb una organització molt complexa —amb els nord-americans amb la vista ficada en el seu funcionament, i dins d’un context de “guerra freda”—, però que va permetre apropar uns intel·lectuals d’un costat i l’altre, gràcies també a la feina feta per Josep M. Castellet.
Ara, però, m’agradaria incidir, i en memòria d’aquest extraordinari “home de cultura”, com ho era Castellet, el paper que va tenir en la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), fundada el 1977, arran de les sessions de la trobada d’escriptors a Mallorca en el context del Congrés de Cultura Catalana. L’escriptor i advocat de Gandia, Gonçal Castelló (1912-2003), el qual sentia una gran admiració per la persona de Castellet, conta en les seues memòries com en una reunió davant una quarantena d’assistents es varen llegir els estatuts, que estaven encara pendents d’aprovar-se. I voldria destacar d’aquelles sessions com es va entaular una llarga discussió sobre qui es podia afiliar a la naixent AELC. L’escriptora barcelonina Maria Aurèlia Capmany que, per cert, no veia amb bons ulls que un editor presidís una associació d’escriptors, proposà que no podien ingressar aquells escriptors que no tenien almenys un llibre publicat, situació en la qual es trobaven alguns dels que després han estat uns autors de gran èxit i favorits de les editorials importants, per exemple el cas del valencià Ferran Cremades i Arlandis (i del qual, en la tardor de 2012, el poeta valencià Josep Mir va fer un treball d’investigació força interessant i complet de la seua obra literària). Finalment, s’aprovà el projecte d’estatuts i es nomenà una primera comissió gestora, integrada per Josep Maria Castellet, Jaume Fuster, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Antoni Serra i Gonçal Castelló. En el cas de Castelló, com a procurador a Madrid, es va encarregar de presentar els nous estatuts, redactats per Antoni Pelegrí, a les dependències del Ministeri de l’Interior a Madrid, que ficà, com no podria ser d’una altra manera, totes les pegues del món per arribar a un text que fos “passable”. Aleshores, tot es feia a la Villa y Corte, sense excepcions, i fins on et deixaven fer.
Castelló recorda igualment com l’any 1959 hi va haver a Gandia un petit avançament d’allò que passaria poc de temps després. Era aquest l’any del cinquè centenari de la mort del nostre poeta Ausiàs March, que, com se sap, va nàixer a Beniarjó. Era, per tant, una data obligada pels manaires del moment, i amb aquest motiu, i per commemorar-ho, l’Ajuntament de Gandia va crear el Premi Ausiàs March de poesia (i que després quedaria inclòs dins dels Premis Literaris Ciutat de Gandia), en el doble vessant, castellà i català —no podia ser d’una altra manera en aquells dies. Varen ser jurats, per la part castellana, Dámaso Alonso, Gerardo Diego i Arturo Zabala, i per la part catalana, Joan Fuster, Salvador Espriu i el mateix Josep Maria Castellet. Premiaren aquell any el llibre Vacances pagades, de Pere Quart, i Claridad, de José Agustín de Goytisolo.
Castellet, hagué també de sofrir la persecució del Tribunal de l’Ordre Públic (el famós TOP) i Gonçal Castelló, aleshores resident a Madrid —com, sobretot, en el cas de molts altres escriptors o polítics valencians, catalans, i bascos— fou el seu procurador en la defensa davant d’aquest tribunal dels dies de la dictadura franquista. El mateix Castellet m’envià un document on vaig poder comprovar-ho. I Castelló, de la mateixa manera com va fer amb tants altres, i atesa la situació per la que passaven molts d’aquests denunciats, no li va cobrar res. Una altra faceta del gandià que, com advocat, mal li se’n farà prou justícia en uns temps tant durs.
En canvi, potser per les exigències literàries de Castellet, l’escriptor de Gandia —com en tantes altres ocasions on va mirar de publicar alguna obra seua— no va tenir mai un tracte de favor en el camp d’editar-li cap llibre, com a màxim responsable literari d’Edicions 62. Sobretot, a propòsit de reeditar-li un llibre en concret, per mi cabdal per entendre la primera repressió franquista, Sumaríssim durgència (que finalment va reeditar El Llamp). Un llibre que fou mal editat la primera vegada per una nova editorial valenciana encetada, Prometeo. Això era el 1979.
Personalment, a Castellet, més endavant, Gonçal Castelló li va enviar una novel·la (inèdita encara), Les corrupcions, finalista dels Octubre de 1990, perquè valorara la seua publicació (després que 3 i 4 no ho fera finalment). I, com es pot comprovar en la correspondència entre Castelló i Castellet, li va contestar que tenia una saturació d’originals i que no podia admetre’n més. Després, també epistolarment, li va fer una crítica d’aquell text, una crítica des d’un punt de vista d’editor professional. Aquest aspecte, un dia de farà ara uns dos anys, conversant amb Castellet, recordàvem també aquest fet, a partir d’aquella carta que Castellet envià a Castelló. Potser tenia raó, des de l’aspecte d’un crític tant exigent com ha sigut sempre Josep M. Castellet. Però jo he repassat la llista d’autors i llibres publicats des de la iniciació de l’editorial fins aquelles dates, i alguns anys de més endavant, i trobe que hi ha alguns títols que, al meu parer, estan per baix d’aquella obra, que, si més no, en els temps que corren, d’escampada d’esperit franquista per ací i per allà, de corrupció i maneres no desitjables de fer política, aprofite per dir que és d’una vigència espatarrant.
En aquella novel·la, que també portava per títol, en algun altre mecanoscrit, La gangrena, Castelló justificava el text i recordava com el sistema franquista es basava des del primer moment en això, en la corrupció; en desviar la rectitud del deure per mitjà del poder que dóna l’autoritat de fer alguna cosa sota el manament dels diners, o induir a una autoritat i els esbirros que la segueixen a obrar il·legalment per la força i per la potència dels diners. Fet i fet, deia Castelló: “la carronya és la putrefacció extrema, i la societat pot arribar a un gran de putrefacció que semble el cos d’un animal mort, deixat, abandonat i que comença a podrir-se”. La metàfora o la comparança la va deixar plasmada Castelló abans d’escriure la primera lletra de la novel·la: “A les dictadures, els esdevé el mateix fenomen que li passa al peix fora de l’aigua: es corromp aviat, i el primer que es podreix és el cap”.
Però com els espectacles de circ, encara ens quedava allò de “no tot ho havíem vist” o “encara ens queda el més difícil”. Va arribar el 1977 la democràcia tutelada o mig pactada amb les forces reaccionaries, i des dels primers governs socialistes fins els actuals —sobretot, aquests últims, ben apegats al règim anterior—, plens de gent afamada de poder i diners, potser, s’ha arribat a quotes superiors en tots els exemples de pillatge, immoralitats i corrupcions, fins a fer trontollar els mateixos pilars de l’Estat actual, que se li suposava que hauria de ser “modern”.
En aquella justificació d’aquella novel·la (repetisc, escrita a començament dels 90) i acabe, Castelló entenia que “els novel·listes d’ara (…) tenen l’obligació de contar el nostre trist i miserable present; les corrupcions actuals existeixen i tenen l’aspecte de no canviar”.
