En l’estudi de l’artista Carmen Calvo ( València, 1950) ningú no s’avorreix. Més que un lloc de treball sembla una botiga ‘vintage’ de Portobello Road a Londres, una fira de vanitats postmoderna, una cambra de dolços horrors i deliciosos turments. També té aires de laboratori fetitxista que faria les delícies del mateix Marcel Duchamp. Som a la factoria artística de l’artista valenciana més trencadora i agressiva del panorama plàstic indígena dels últims 40 anys. “Em vaig criar en el carrer Túria on estaven els estudis de l’Equip Crònica, així que d’allà em va eixir la vena”. Ulls eixerits, els cabells rulls i desordenats i mans que no paren, tot en aquesta dona és vibració i moviment. Al seu voltant es despleguen objectes estràmbotics, un món irreal, ‘patafísic’, com la vitrina al·lucinant que s’exposa en el Beauboug de París de l’estudi d’André Breton. Carmen pertany a la generació més interessant de l’art jove valencià dels anys 70, amb el seus amics Miquel Navarro o ‘El Persa’.
La seua obra és agressiva, combativa, de trinxera: un discurs plàstic subversiu que ataca les convencions i una forma de narrar que és una revisió constant de la barbàrie nacionalcatòlica que va fustigar i va deprimir consciències durant la dictadura cansosa. “Som d’una cultura que combina Amèrica i França, però en el meu cas, sóc un personatge estrany, un ‘bitxo’ rar en la indústria”.
Carmen viu en el país de les meravelles; com una Alícia ‘punk’ envoltada d’objectes impossibles. Maniquís calbes que pengen del sostre, una pila de maletes antigues (de les de cartró que portaven els emigrants a Alemanya), una foto colorejada de Ho Chi Min; imatges, fotos, una bola del món tocada amb perruca, pintures, objectes o un llenç de gran format amb un boxejador que s’apresta a colpejar ocult en una caputxa blava que evoca el seu amic Eduardo Arroyo. Eixa llarga nau que recorda l’estudi, ple de gom a gom, del gran Ramón Gómez de la Serna, el madrileny de qui cita les seues Gregueries amb una frase que ben bé podria sintetitzar la seua obra: “Tot allò material i allò immaterial pot ser objecte de metàfora”.
La rebel del carrer Túria, la xiqueta que va estudiar al Col·legi Cervantes del carrer Guillem de Castro i avesada durant nou llargs anys a París, com està manat, ha esdevingut una creadora que contradient el seu propi desig, agrada prou. La seua obra arriba, malgrat la crisi del sector, a preus bastant alts; és membre, des de fa tres anys, del Consell Valencià de Cultura encara que sol anar poc per eixe organisme escleròtic i sovint inoperant.
A Carmen no li agrada escalfar butaques culturals i aquestos dies es disposa a gaudir a Madrid amb la macroexposició de Dalí. Malgrat la seua popularitat, no funciona com una diva; viatja amb els seus quadres en una furgoneta per a fer ‘bolos’ pel país com una venedora i compradora medieval de mobles i estris vells, i quan li pregunten els crítics quin sentit té la seua obra, s’agita amb una carcallada juvenil i recomana la visió de El perro andaluz del seu admirat Luis Buñuel com a teràpia artística. En els anys 70, a Carme se la veia per tot arreu d’aquesta ciutat de riu sense aigua. Eixerida xica d’ulls profunds i diabòlics tirabuixons, protagonista d’apassionats romanços en l’esclafit de la música pop, va treballar en legendaris grups teatrals com Huevo i el PTV i va col·laborar amb Antoñito Díaz Zamora en Las salvajes en puente San Gil; eixa és la Calvo, tan exuberant com el Jardí del Botànic proper al seu estudi.
La Fundació Antonio Pérez, del Centro de Arte Contemporáneo de Cuenca, ha sigut un dels últims espais on s’ha exposat la seua obra inclassificable i trencadora.
El crític Alfonso de la Torre la qualifica “d’artista impura” i seria més aviat el contrari: l’extranyesa que produeix la contemplació de la seua obra frega la puresa, com una xiqueta que es posara a desbaratar els joguets i llàpissos de colors de la seua cambra. Al final, enmig de l’esclafit icònic del seu estudi, enfundada en un pitet tacat com una obrera del realisme socialista, Carmen se sincera: “No vaig molt a les modes. En el fons només m’importe jo”. La Calvo segueix en la trinxera.
