Memòries del subsòl
Al despatx de la catedràtica d’Arqueologia Carmen Aranegui (València, 1945) penja una fotografia del castell de Sagunt, un dels monuments històrics més importants i més bells del País Valencià. ʺEs va declarar monument nacional després de la guerra del francés. Ja saps, el que dominava Sagunt conquistava València, mira el nostre Jaume Iʺ, afirma somrient.
I és que Carmen ha sigut una investigadora tenaç de la petjada fenícia i romana a banda i banda de l’Estret de Gibraltar. Seguint els ensenyaments del llegendari professor Miguel Tarradell en els seus temps d’universitat, va quedar fascinada per la història de les civilitzacions antigues i per això, Carmen es defineix com una professional del subsòl. ʺNo és que fóra una gran excursionista. Però aquest ofici m’ha portat a recórrer món i conéixer gentʺ. Un dels assoliments dels quals se sent satisfeta és haver portat la major mostra mundial sobre els ibers al Grand Palais de Paris en 1997.
Ningú diria que aquesta dona de gestos suaus i tarannà enèrgic s’ha passat mitja vida sota el sol rescatant pedres per poder explicar els enigmes històrics que amaguen. El seu pare era geòleg, professor de ciències naturals a un institut i ella es va interessar pel tema. Ara dóna classe a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, amb el tarannà trencador i progressista que sempre l’ha caracteritzada. Ella encarna un model de professor universitari que posa l’accent en l’actitud humanista davant la cultura més que les competències tècniques. I s’ha dedicat a posar en qüestió el mite d’Indiana Jones, que el passat és un misteri. Les seues recerques han produït nombrosos textos i diverses ponències i l’han convertit en un referent indispensable a l’hora de desentranyar les petjades de la nostra història.
ʺHe viscut amb energia positiva els meus períodes d’excavacions a Sagunt i al riu Lixus. Tenia en les mans un al·licient per tirar endavantʺ. La ciutat de Larraix, en el veí Marroc ha sigut, entre d’altres, un exòtic escenari dels afanys d’Aranegui. Els seus estudis sobre l’Àfrica romana han enriquit diversos congressos internacionals, especialment la seua recerca sobre el conjunt àulic en l’època del rei Juba II, al costat de la desembocadura del riu Lixus, en el segle VIII A. de C., enfront de l’Atlàntic.
Aranegui, Bellard y Reginard 1975
Aranegui pertany, segons ho anomena ella, a ʺuna promoció d’impacteʺ. Potser la primera que va començar a prendre’s seriosament una disciplina que estava una miqueta anquilosada. ʺDes dels descobriments d’Atapuerca la prehistòria ha canviat completament. Aqueix és un lloc molt especial sobre la història de la terra i els llinatges humans. Açò ha fet que l’àmbit internacional es fixe en nosaltres ja que estem trencant motles des de Darwin. El tema del Neanderthal està de modaʺ.
C. Lucero 1981
Aquesta doctora que encapçala el departament d’Arqueologia de la Universitat va participar activament en la rebel·lió contra la dictadura en els seus anys mossos. ʺEl PCE em va enviar a Macosa a fer classes sobre eurocomunismeʺ. D’aquelles subversions li ve ara aquest esperit crític que sempre ha acompanyat a aquesta estudiosa de ʹl’undergroundʹ. Una visió que apunta a la seua pròpia ciutat en el desolat escenari de la crisi en recerca: ʺÉs realment escandalós que a data d’avui no hi haja ni una sola excavació a la ciutat de València. La visualització arqueològica no es compleix si les restes romanen en el subsòl i a la ciutat estem a ceguesʺ.
Acrópolis 2010
Aranegui arremet contra ʺla lectura esbiaixada de la història de València: en la visualització de l’Almoina s’ha prioritzat la història de Sant Vicent Màrtir en detriment del que realment mostren les restes tretes a la llum: una cultura molt tolerant que integra la cristiana, musulmana i àrabʺ.
Lix. 01 i Carmen
Carmen en Cástulo 2011
Enfront de la beateria dominant que ha contaminat la restauració de cor de la ciutat antiga, la història és tossuda. Per a Aranegui, tot allò que no es mostre amb claredat el cresol de cultures valencianes és una assignatura pendent. Però les lectures conservadores en arqueologia han sigut habituals. La catedràtica assenyala la foto del castell de Sagunt que té a les seues esquenes i aclareix: ʺAquest és el castell més gran d’Espanya però la seua antiguitat no s’ha acabat d’aclarir. Va ser un baluard francés amb connotacions militars i un espai on es va retornar la corona a Alfonso XII. És fascinant, un assentament molt antic; pel que sabem, aproximadament 500 anys abans de Crist, ni més ni menysʺ. Sembla però, que els valencians no fan massa cas a aqueix gran monument carregat d’energia que tenen a les portes de la capital.
En realitat la publicitat oficial potencia el turisme al voltant del complex faraònic de la desembocadura del Túria, monument al narcisisme d’un arquitecte, en detriment de conjunts prehistòrics com Sagunt.
Malgrat tot, la doctora Carmen Aranegui segueix animant a les noves generacions d’arqueòlegs a ʺllegir el paisatgeʺ i ʺvisualitzar la ciutat per sobre del pavimentʺ. Com ella va fer des del principi. I ara que ha deixat de recórrer el món amb una piqueta i un para-sol, potser es dedique a escriure les seues particulars ʺmemòries del subsòlʺ.
