Després, als anys noranta, vaig assistir a assemblees del moviment antiglobalització, a reunions del moviment pacifista, de la Plataforma pel 0’7 i més i en aquests contextos vaig conèixer l’amic Carlos Taibo, un professor de ciències polítiques de la Universitat de Madrid, un rar savi, molt entranyable, que ha fet estudis de recerca molt importants per a entendre la desfeta de l’exUnió Soviètica i les guerres als Balcans quan l’exIugoslàvia va terminar en la independència de totes les seues federacions autònomes, ara estats independents.
Després dels estudis sobre l’URSS i els països de l’Est, Carlos Taibo ha escrit llibres sobre l’ecologisme, sobre l’anarquisme, “Repensar la anarquía”, sobre la construcció de la societat des de baix “Tomar el poder o construir la sociedad desde abajo. Un manual para asaltar los infiernos”, sobre el decreixement, “Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso”, sobre Fernando Pessoa i sobre “Walter Benjamin. La vida que se cierra”, una biografia sobre Walter Benjamin, el seu pensament fragmentari, la seua lucidesa i els seus darrers dies fugint de l’Holocaust i del nazisme, que és l’últim llibre escrit per Taibo fins ara. També als anys noranta, vaig coincidir amb ell a les manifestacions independentistes del 25 de juny, a Santiago de Compostel·la, Diada de Galícia, perquè tot i ser madrileny és d’origen gallec i manté relacions regulars amb aquesta terra. En aquella època vaig conèixer, a Madrid, gent ecologista, d’ADENAT, ara Ecologistes en Acció, molt valuosa, com els malaguanyats Ramón Fernández Durán i Ladis Martínez, i molts altres. Llavors encara anava a Madrid, fins que vaig pensar que una ciutat que no ens deixa expressar-nos en la nostra llengua pròpia ni als seus parlaments ni pels seus carrers, no mereix que la visite ningú… I no entenc massa bé que des de la Diputació de València es financen autobusos per anar a manifestacions, perquè a més de contaminar es fomenta la dependència de la valenciana gent d’una metròpoli que cal bandejar.
Fa unes setmanes va estar Carlos Taibo a Benifaió, al I Aplec sobre el Decreixement, per fer una xerrada, a partir del seu assaig “El decrecimiento explicado con sencillez” o “Per què el decreixement. Davant d’avantsala del col·lapse”, on proposa la necessitat d’eixir del capitalisme des del model de decreixement per garantir la sostenibilitat, analitza els mites del ‘creixement’, el ‘consum’, la ‘productivitat’, la ‘competitivitat’ i les ‘tecnologies lliberadores’ i les qüestiona amb rigor. Vaig anar a veure’l a Benifaió i ens abraçàrem perquè feia anys que no ens veiem. Em va dir que aquest estiu havia fet el darrer viatge de Walter Benjamin des de Banyuls-sur-Mer o Banyuls de la Marenda fins a Portbou, que fou el viatge que féu Walter Banjamin abans de morir… És una biografia de Walter Benjamin basada en els millors textos, el de les cartes i escrits de Benjamin i Gershom Scholem, de Hannah Arendt, d’Adorno, de Bruno Tackels, d’Agamben, de Terry Eagleton, de Michael Löwy, Hans Mayer, Vicente Valero, entre d’altres, on Taibo relaciona la noció de revolució de Benjamin i el decreixement, la necessitat de “prémer els frens d’emergència” davant de la barbàrie, “la necessitat d’organitzar el pessimisme” davant la catàstrofe que se’ns ve a sobre i els perills que hem generat amb el progrés i la tecnologia mortífera; perquè com adverteix Esgleton, Benjamin, a més de la crítica demolidora al progrés i a la tecnologia portadora de destrucció a gran escala, en temps de foscor ens ensenyà que seran els humils i els ignorats els qui dinamitaran la història: “La construcció de la història ha de lligar-se amb la memòria dels sense nom” (Walter Benjamin).
Va presentar Carlos Taibo, en castellà, un ciutadà de Benifaió, que va dir que era d’origen asturià, tot i que s’havia criat a Benifaió des de la seua infantesa, que havia sigut professor de secundària i que parlava perfectament en valencià, potser no sabia que Carlos Taibo, sap, a més de castellà, portugués-gallec, francés, anglés, rus, alemany i català, tot i que no el parla aquest darrer, l’entén sense cap problema. Però massa valencians, quan hi ha algú que no parla català, tot i que l’entenga, se’n passen de seguida perquè pensen que és de ‘mala educació’ no parlar en castellà, com si encara estiguérem en el franquisme. El problema greu és que arribats al debat, tots els que intervingueren, tret de mi, ho feren en castellà, inclús després d’observar que quan jo havia intervingut i li havia preguntat a Carlos Taibo, havien vist que podia respondre perfectament, però molta valenciana gent, no necessita cap excusa ni raó per substituir el valencià i expressar-se en castellà, com si el valencià el reservaren per als espai privats i íntims, com volia Aznar. Tot això, em va fer que em sentira una mica incòmode i que no tornara altres dies a les jornades sobre decreixement, perquè escoltar expressar-se en castellà, en públic, a algú que pot expressar-se en valencià, esdevé penós després de més de 300 anys que les lleis espanyoles han tractat d’exterminar la nostra llengua i cultura catalana, com analitza Francesc Ferrer i Gironés i Josep Benet en les lleis i normes anticatalanes, en el foment estatal de la catalanofòbia i en els intents de genocidi cultural dels Països Catalans al franquisme i també després.
Taibo va deconstruir el mite del creixement, explicant com es considera, sense qüestionar, que el creixement és una “benedicció divina” perquè es relaciona, supersticiosament, amb la creació de llocs de treball, el “benestar” o la cohesió social, quan no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra; s’han destruït molts llocs de treball, no hi ha més benestar ni més cohesió social, al contrari, el creixement econòmic significa destrucció mediambiental i esgotament de recursos bàsics que posen en risc la supervivència de les societats humanes perquè no estaran aquests recursos a disposició de les generacions de l’avenir.
Més consumisme no vol dir més felicitat sinó menys, una situació fatal cap a les poblacions dels països del sud, la desfeta de la natura i la creació als països del nord d’un model de vida esclau: publicitat per comprar productes que no es necessiten, més crèdit per a obtenir més recursos innecessaris, béns d’obsolescència programada, l’hiperconsum és un indicador d’infelicitat i de malaltia… En conclusió, si vivim en un planeta de recursos limitats, no podem créixer il·limitadament.
Va explicar tres metàfores:
1) Si no canviem de rumb, com que som un vaixell camí d’un penya-segat, xocarem i caurem a l’abisme.
2) Com al Titànic, no hi ha prou bots salvavides per a tots els passatgers, no podem ignorar els perills que hi ha.
3) Si som com nenúfars, que es multipliquen per dos cada dia, quan més tardem en intervenir, més recursos i energies haurem de destinar perquè la petjada ecològica serà massa greu i inclús es pot fer irreversible en molts aspectes.
El decreixement és necessari, no es pot ajornar, millor generar un model de sostenibilitat que satisfaça les necessitats socials sense malbarataments, amb la mínima destrucció possible, prescindint dels combustibles fòssils, repartint el treball, reduint el nivell de consum, estalvi energètic, energies alternatives i no contaminants… El decreixement, a França, Serge Latour, Edgard Morin, significa la “bona vida”, el “bon viure”, es relaciona no amb el malestar, la tristesa i l’austericidi sinó amb la joia de viure, amb el compartir, amb l’estalvi, amb una vida més social i menys consumista que han sigut principis reguladors de l’estil de vida anarquista i dels moviments d’alliberament d’esquerres, feminista, ecologista i pacifista per recuperar la vida social, destruint menys, produint menys, des de nous valors socials: la urgència de recuperar la vida social davant el consum i la competitivitat, l’oci no lucratiu, redistribuir el treball existent, reduir la mida i la contaminació de les estructures de transport, democràcia directa i senzillesa voluntària.
Va relacionar el decreixement amb el model no patriarcal, amb les dones que vinculen el treball a les cures i reparacions, al ‘model familiar’ que aplica la lògica de la donació, de la gratuïtat, del treball sense contraprestació econòmica. Va destacar la saviesa dels camperols, de molta ciutadania dels països del sud, de les comunitats indígenes que treballen només en funció de les necessitats vitals i no cerquen la cobdícia, l’estrès ni l’acumulació de riquesa.
Va descriure Taibo la situació greu que provoca el canvi climàtic, només si apuja la temperatura un 2% ubicarà les societats humanes en els límits de la (in)sostenibilitat, amb l’agreujament dels problemes agrícoles, d’alimentació, malalties, epidèmies, augment de catàstrofes, etc. Va criticar el funcionament i l’existència de les centrals nuclears que produeixen residus radioactius perillosos i accidents greus, va criticar el model neoliberal i la situació de corrosió terminal en què ens ha situat el model capitalista actual, a la vora del col·lapse, la urgència de reduir dràsticament el consum de combustibles fòssils (carbó i petroli)… Perquè l’augment dels problemes ambientals agreuja les possibilitats d’eixida.
Per això, hem d’eixir ràpidament del model capitalista mitjançant grups de consum, ecoaldees, agricultura ecològica, banca ètica, cooperatives, formes d’autogestió. El problema greu a l’Estat espanyol basat en un productivisme autoritari i malbaratador és que la majoria dels partits polítics plantegen un canvi de règim i no un canvi de sistema; el règim és el bipartidisme, el sistema és el capitalisme, el patriarcat, el militarisme, el productivisme… que ens duu al col·lapse. Cal prioritzar els drets de les generacions de l’avenir i els drets humans i dels altres animals, si no, no aconseguirem aturar el col·lapse i les societats humanes no podran subsistir. Per això, la necessitat de crítica radical a l’estat, amb una contestació adequada al capitalisme en totes les seues formes, sent conscients de la urgència de propiciar el decreixement, la desurbanització, la destecnologització, la despatriarcació i la descomplexització de les societats actuals.
Al debat es va plantejar com l’Estat espanyol, en el transport públic i amb la nul·la inversió a l’eix mediterrani, malgrat que s’aprovaven projectes d’inversió favorables a la UE, tractava d’acostar el País Valencià a Madrid, com a metròpoli, mentre intentava, per tots els mitjans, allunyar el País Valencià de Catalunya i de les Illes, per tal de desvertebrar els Països Catalans, per poder-los dominar més. Per tant, per a nosaltres, el canvi de sistema havia d’anar acompanyat també de canvi de règim i del reconeixement del dret a l’autodeterminació per a poder ser lliures. Perquè davant de la situació greu, de problemes socials i mediambientals cada vegada més profunds, tot i que cal una mirada i una acció local i global a la vegada, uns estats més descentralitzats i democràtics, més alliberats i autogestionats i molt més petits i participatius, podrien donar una resposta més adient, més pròxima a les necessitats socials, de ciutadania i nacionals dels habitants de tots els Països Catalans.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
