Aquest home d’aspecte fràgil i mirada profunda pertany a l’estirp d’arquitectes i urbanistes que van canviar la destinació de la ciutat de València en els anys setanta. Professionals com el desaparegut Just Ramírez, Tato Herrero, Rafa Ribera o el mateix Dolç tenien en comú el compromís cívic amb els moviments socials. Així es va aconseguir, entre altres coses, que el llit del riu fóra verd o que la prolongació de l’Avinguda de l’Oest no arrasara el barri del Carmen.
Aqueix compromís segueix viu perquè els problemes de València en l’actualitat són fins i tot més complicats, si cap, que els heretats del franquisme. Carles Dolç amb Estudi Tou, el seu taller de projectes del carrer Músic Peydró, té raons per estar satisfet; després de divuit llargs anys de lluita, Salvem el Botànic ha guanyat la partida i el solar de Jesuïtes no albergarà un hotel, sinó que es podrà ampliar l’àmbit del Jardí Botànic. Una nova victòria popular contra un enemic poderós, l’especulació.
Dolç, home que en la transició va militar en el Moviment Comunista d’Espanya, (MCE), exposa amb claredat el que és una política urbana al servei del poble: ʺL’arquitectura, com totes les professions, necessita d’una ètica i ara l’assignatura pendent és una ètica pública. En altres paraules, fer una arquitectura dirigida a resoldre el problema de l’habitatge dels humans, no per fer negoci. L’habitatge és un valor d’ús, no de canviʺ.
Dolç fa ciutat, en oberta oposició a la filosofia oficial que, per desgràcia, la desfà. Els arquitectes i urbanistes valencians de la corda de Dolç porten anys demanant menys construcció de nova planta i que s’aborde en canvi la rehabilitació sistemàtica del que ja està construït i que es troba buit. Rehabilitació versus construcció. Arreglar l’estropellament creat per la malvada bambolla immobiliària.
Contra açò, Dolç defensa ʺfer espais per a habitar persones; no l’estètica de l’arquitecte, sinó fer quelcom sostenible i projectar en simbiosi amb la naturalesaʺ. Per això, Carles té al seu taller l’oferta d’arquitectura bioclimàtica per a interiorisme i urbanisme. En altres paraules, polítiques metropolitanes sostenibles.
Si se li demana a aquest professional de 64 anys una valoració del que passa a la nostra ciutat, la seua perspectiva és demolidora: ʺParlem de l’Ajuntament de València, alguna cosa tan essencial com l’àrea metropolitana no existeix. El PP es va carregar el Consell Metropolità de L’Horta malgrat aquell anomenat i frustrat Cinturó Roig (els ajuntaments d’esquerra que dominaven l’àrea metropolitana de la ciutat), de manera que ara la gestió té l’aire dels regnes de Taifes; cada municipi va al seu aire, amb nul·la coordinació, de manera que s’estan carregant l’Horta que ha tingut la desgràcia de quedar atrapada al centre d’aquest vast territoriʺ.
Dolç recorda que no existeix un pla de mobilitat a la ciutat, malgrat la propaganda en autobusos i metro. Es manegen els mateixos criteris que fa mig segle; la ʹvianantitzacióʹ de la ciutat no sembla ser del gust de l’aberrant urbanisme municipal; es prefereix posar els carrers al servei del transport privat: la ciutat està feta per als cotxes.
Fotos: Almudena Soullard
I els barris gueto? un ja màrtir és el de Natzaret. ʺAçò clama al cel; un barri que li han tallat l’accés al mar i que compta amb el greuge de tenir la Ciutat de les Arts i les Ciències a quatre passes, que s’ha emportat tota la inversió. I a sobre la destrucció del barri La Punta malgrat l’oposició popular, arrasat sense pietat per a construir un ZAL que no s’ha executatʺ.
Carles Dolç és un guerriller urbà, les seues armes no són de foc, sinó de sentit comú. Un fet tan senzill com una arquitectura que conserve en lloc de destruir, defensant el quasi utòpic, urbanisme del benestar. Aquella generació que va revolucionar l’Escola Valenciana d’Arquitectura en els setanta segueix en peu de guerra ara mateix. Que tremolen els arquitectes oportunistes.
