Un principi físic sense autoria coneguda, aquest d’anar per casa, diu que “La velocitat a la qual bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la qual la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que la llet vesse pel damunt”. Veritat que us ha passat a sovint a la cuina de casa? D’acord, ja sé que direu que això era abans del microones, aparell que, com tothom sap, només aprofita per a escalfar el líquid blanquinós sense embrutar el fogó.
Amb aquestos dos efectes, el papallona i la llet escaladora, tal volta es puga explicar el Procés de la Declaració d’Independència de Catalunya. El constant aleteig s’ha produït durant els últims cinc anys en forma de resposta ciutadana massiva, culminat en la Via Catalana de l’últim onze de setembre. Eixe efecte ignorat i no entès ha arribat a Espanya com un tsunami que ha inundat tot el territori espanyol. El resultat és que el caos és més present a Madrid que no a Barcelona, a més que la llet s’ha vessat perquè han arribat tard per a solucionar-lo, en el supòsit que tingueren o tinguen la intenció de fer-ho.
El govern espanyol encapçalat per Mariano Rajoy l’ha ignorat ficant cara de plasma emmascarada amb allò del compliment de la Constitució Espanyola com a únic argument i la cantarella empipadora d’això del “desafío soberanista”. Feble argument front al fort desig del dret a decidir i el factor emocional de moltes persones. Una il·lusió i la certesa, ara sí, de tenir una atractiva oportunitat històrica que no es pot deixar passar. Un sentiment arrelat més enllà de qüestions econòmiques que això seria una altra cosa, d’almenys, dos milions de catalans, que volen una desconnexió lliure, pacífica i democràtica. Arribats a eixe punt se’ls pot obligar a estar lligats a un lloc on se senten menyspreats i poc estimats?
En una parella, qualsevol dels dos membres, no tindria dret a la separació o el divorci en el cas de menyspreu, rutina quotidiana o perquè “Se nos rompió el amor” que cantava la Rocío Jurado? Tot i que crec que la causa no seria “de tanto usarlo / De tanto loco abrazo sin medida”. Més bé al contrari.
Per a tots ells, amb l’afegitó d’Alfonso Guerra, la decisió del Parlament és un colp d’estat i el moment més crític de la democràcia espanyola perquè els catalans volen votar. En canvi, l’intent de colp d’estat de Tejero i Milans del Bosch, una simple anècdota. Tot açò plegat, el menyspreu i la ignorància, vindrien a fer realitat aquells famosos versos del poeta Antonio Machado:
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”
No obstant això, les eleccions del passat 27 de setembre han donat un resultat insuficient en la meua opinió per a declarar la independència. Caldria una majoria més qualificada per a prendre una decisió d’aquesta transcendència. El Parlament s’hi troba dividit quasi al cinquanta per cent tal com va quedar palès dilluns passat en la solemne declaració sobiranista.
La solució, però, no és tan difícil i la més democràtica, convocar un referèndum on puguen votar els ciutadans. Una solució que ara per ara no s’albira en l’horitzó. I per altra banda Artur Mas, l’altre protagonista, no pot ser el primer President d’una hipotètica República Catalana, com Rajoy no hauria de ser ja president del govern espanyol. Tots dos i els seus partits, CDC i PP, estan inhabilitats perquè són els responsables de la corrupció i les retallades socials, laborals i de llibertats que ens han arruïnat, empobrit i avergonyit. A l’hora d’escriure desconec si Mas ha estat investit president, però totes les previsions apunten que la CUP no li donarà suport i per tant haurà d’esperar.
I ací és on es tanca el cercle viciós del caos, no confondre amb l’anarquia que és una forma d’organització social. Si la decisió és entre el caos o ells… vostès què triarien?
Des del País Valencià s’ho mirem amb distància i curiositat, enveja per part d’alguns i bel·ligerància per molts altres. En tot cas, temps al temps.
