Era una nit de campanya electoral i, així i tot, els qui normalment van estàvem al que pertocava, allí, després de córrer carrers, omplir bústies, tocar portes… Els incondicionals acudírem, com sempre, des de fa… dinou anys! La fidelitat al cant valencià no es pot mesurar en termes comprensibles a un món com aquest on qualsevol soroll sintetitzat sembla una obra mestra. Escoltar els de sempre, com mai, és ser testimoni d’una evolució com qui des de la porta de sa casa veu passar el temps: Primavera, estiu, tardor…Tot canvia, menys l’estima que es reafirma com un acte sexual conscient i lliurat: La primera nota d’una dolçaina o el primer acord d’un u i dos ho reconeguem i alguna cosa ens corre per l’esquena deixant-nos el borrissol com a canyes, és nostre i ho sabem!
La nit estava dedicada a Ovidi Motllor i es notà des que Vicent Frechina diguè: Bona nit!… Ens falta des de fa ja vint anys! Ho notem, ho sentim, l’enyorem.
L’escola de tabal i dolçaina de Massalfassar, com sempre, encetà l’espectacle. Formada per gent molt jove però de gran qualitat, com la dels seus mestres, ens fa pensar que açò va per a llarg i per a bé, ens obrí boca. Després, Ferran el Poma, poeta local, ens oferí una composició ecologista, a tir de pedra: Si vols vore què hi ha ací, has de pujar al Garbí. És imatginable el text i el context a la Serra Calderona i ningú no s’equivocarieu.
Després vingueren els de 3Cant, de Pego i Ruben Suàrez que, malgrat ser xilè, canta cançons tan properes, tan de bressol, tan, tan… que, quí ho diria d’un que des de Sud-amèrica, que a viscut al Canadà ara ens parle d’ací? Extraordinari.
Una enorme emoció ens invadí quan les de Tavernes Blanques pujaren a l’entaulat. Les filles d’un mite, de Leonard Giner, aquell que feu de la música popular valenciana alguna cosa quotidiana, normal, que cantàvem als nostres nadons, als nostres fills, i ara, als nostres nets i netes…Joan petit quan balla…encara esta ahí en el seu llegat més enorme. Estigueren magnífiques i a l’alçada del que cabia esperar de la seua genètica nacionalista, però, es queixaren i amb raó que l’ajuntament del PP de Tavernes Blanques no els deixara ni un local per assajar dels molts que hi té i han de fer-ho al poble veí, el socialista d’Alboraia que els obri les portes de bat a bat. Elles i el cor Leonard Giner, de més de trenta persones de totes les edats ens oferiren un repertori d’Ovidi i també, com aquesta de Lluís Llach que proclamaren allí als quatre vents com una esperança de futur: Que tingam sort!. Que tingam sort el diumenge que vé i ens espolsem de sobre la vergonya de ser valencians i valencianes davant de tot hom!
La quadrilla de les Marietes, de Silla, Urbania Rurala i el So de la Solana, de Bocairent donaren pas als mestres; el d’Algemesí, Nestor Mont que ens oferí un repertori magnífic de la seua producció personal acompanyat pel prodigiós del llaüt Paco Lucas que hi donaren pas i costat al, pot ser ara, millor cantador jove del País Valencià i primer professor oficial de cant d’estil a un conservatori, Xavier Casanoves, Xavi de Bétera què, una vegada més, ens deixà bocabadats.
Veure’l crèixer és com haver plantat un plantó, i, a la primera primavera, veure’l plé de flor, de fruit que ja s’endevinava quan sent un nano, sorprenia per la seua veu harmoniosa i potent. És un regal de talent i sensibilitat que anima a treballar per un cant que, sent tradicional, no renúncia a lletres que ens parlen del dia a dia actual. Ara i futur. Ahí, tenim sort. Alguna cosa ens havia d’exir bé!
La nit la tancà la rondalla del Grup de Dances de Quart de Poblet liderat per la seua directora Maribel Crespo que a les veus de Joan Seguí, Joan de la Malva-rosa i Maribel de Quart deixaren el públic emocionat amb la seua profunditat i bellessa del cant d’estil que finalment, esclatà rendit al poderiu d’aquestes veus i a unes lletres que demanaven canvi i honestedat pel diumenge 24.
L’any que vé serà la XX ediciò i allí estarem amb més i millor, amb vosaltres i…qui sap, a un País Valencià diferent. Que no siga per tu!
