Un cop finalitzada la legislatura més breu de la democràcia espanyola, trobem una evidència: la incapacitat d’arribar a acords per a desplaçar del poder el PP ha provocat una greu irritació de la ciutadania, que esperava la caiguda d’un govern de dreta extrema, corrupte, encabotat en un procés de recentralització de l’Estat, responsable de les privatitzacions i les retallades dels serveis i del greu retrocés dels drets i les llibertats públiques. Aquesta creixent irritació, que s’incrementa davant la possibilitat que l’aritmètica electoral possibilite un nou govern de majoria absoluta de les dretes velles i “noves” (PP i Ciutadans), està provocant desafecció, desànim i una certa incitació a l’abstenció.
S’escolten frases semblants a aquestes: “per això he votat, total… Si al final el resultat serà el mateix, aquesta vegada no vaig a votar”, “què volen, que governe Rajoy i Rivera? Doncs ja el tenen, aquesta vegada no vote”. És a dir, del cabreig al desànim i a l’abstenció.
Davant d’aquesta situació, només hi ha una recepta i aquesta és: il·lusionar, repolititzar la ciutadania i, per a això, cal convèncer les persones a les quals els demanarem el vot, que aquesta vegada va de debò, que hem d’abandonar el tacticisme polític a curt termini i posar per damunt de qualsevol consideració les necessitats de les persones. La greu situació d’emergència social és el que ens obliga a anar junts a totes aquelles formacions polítiques que assumim un programa de mínims per canviar les polítiques.
Aquesta vegada no es poden escenificar les diferències, les males cares, les insolències; no es pot jugar al joc de la culpa; si no hi ha acord, un acord ample, ens faran responsables a tots per igual.
La confluència és necessària. Tenim només una setmana. No es pot, no s’ha de negociar en el temps del descompte. Cal constituir ja, al País Valencià, una mesa per aconseguir un programa, una candidatura conjunta en la qual tots siguem visibles i ningú perda la seua identitat: Compromís, Podem, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra País Valencià, els Verds, PACMA i amb la complicitat dels moviments socials, que també ens exigeixen aquest gran acord al País Valencià. És el moment de fer un gran esforç per aconseguir una sola oferta electoral que torne a il·lusionar la ciutadania.
I, a més, aquesta vegada no podem oblidar que, encara que a algunes no ens agrade, en aquest país hi ha una cambra de segona lectura, el Senat; no hem d’oblidar que no serveix de gairebé res tindre majoria per a constituir el Govern si el Senat pot boicotejar i paralitzar l’aprovació o derogació de lleis. Algú va dir que només governes quan pots controlar el BOE, doncs bé, si el Senat té una majoria absoluta diferent a la del Govern, les coses es posen molt complicades per a canviar les lleis amb la celeritat necessària. Per tant, em permetré una segona proposta: fem una candidatura conjunta al Senat que incloga el PSPV. No, no és una bogeria, siguem realistes, fem números. Busquem persones amb credibilitat per a integrar aquesta candidatura. No és la primera vegada que es fan candidatures d’aquest tipus per al Senat i ara estem en una situació d’emergència social que exigeix propostes il·lusionants.
