El llibre de Fuster, tan rar com trobar camells pasturant per la Devesa, ho és perquè és l’únic “llibre bonic”—crec!— que va publicar l’autor. Millor dit que li va publicar La Rosa Vera una editorial creada l’any 1945 per fer “rellevant la il·lustració”, segons expliquen els protagonistes de la iniciativa. Contat o llegit —tant se val perquè no recorde per què ho sé— sembla que Fuster va conéixer l’obra de l’editor i a mig camí entre la proposta impertinent i l’extrema curiositat per fer una cosa diferent, li va suggerir a Jaume Pla “Que no farem algun llibret d’eixos teus?”, la cosa va quallar i mentre Pla fabricava els 120 gravats al burí—absolutament deliciosos—l’autor suecà construïa un text a mig camí entre l’erudició, la reflexió i la divulgació que mereix ser llibre de capçalera per a qui s’estima la llengua, la terra, la cultura i la ironia.
I amb tant d’animal “major” ja podeu suposar que la caça existia, els poderosos baixaven fins Riola, Sollana o Sueca acaçant senglars. Poderosos que durant molts i molts anys van senyorejar muntanyàs, devesa i marjal, des de Joan II d’Aragó a Joan de Borja, Duc de Gandia i fill del Sant Pare Alexandre VI—ai, quan els papes tenien filles i fills coneguts!—; des de Jaume I, fins els Austries; des de Ferran d’Antequera a Don Manuel de Godoy, duc de l’Albufera i de Sueca. Just el lloc on segons la Crònica de Martí de Viciana—1564— “Porende muchas vezes los reyes e grandes señores acostumbran algún tiempo del año yrse a holgar e recrear…” Vides regalades de poderosos, perquè n’hi havia d’altres que ja treballaven per ells. Caça major per a esbargiment d’uns quants varons marcats per la sang i la conxorxa.
Les dones no cacen, només caçava la grega Artemisa, Diana per a Roma, la deessa del bosc, de la lluna, portadora de la llum, acompanyada de gossos i amiga de cèrvols i ossos, de llebres i guatles. Una Artemisa que segons la mitologia ajuda amb diligència i efectivat a qui la necessita i també és ràpida i efectiva per al càstig. I sobretot ajuda sa mare i d’altres dones que fugen del poder del’home. Segurament perquè no tenia por de la nit, i de nit corria lliure per la naturalesa salvatge la van fer desaparéixer dels nostres models.
La caça per esport no l’entenc, massa crueldat innecessària, massa dolor. Ara bé, caçar per sobreviure, això ja són figues d’un altre paner. Diu Fuster “la caça ha estat sempre un recurs humà imprescindible: per ella hem aconseguit sobreviure, enmig de la caòtica ferocitat dels nostres germans de parc zoologic”. I tornant a l’Albufera i a la caça, tema de la digressió, m’imagine que les persones que vivien vora el llac havien de lliurar una dura batalla per sobreviure cada dia. Defugint les males condicions del salvatge territori, i les lleis, dels poderosos, que els ofegaven— cite de cap, però en algun moment fins i tot tallar canya es pagava amb la mort—, esquivant la vida salvatge i la no tan salvatge, feta de rates, per exemple. Per què vora marjal, prop de la Devesa, de la canya i de la séquia, com pots evitar l’enfrontament amb les rates? En Sueca en caçaven i en menjaven, mon pare assegurava haver-ho fet. No m’estranya. Si les rates conviuen amb la espècie humana des del Plistocé han tingut temps per a tot. Sembla que n’hi ha qui les ha domesticades, també, i la rata ha mostrat ser un animal intel·ligent i capaç de deixar-se guiar per una persona. Però, ai, matar una rata, això ja demana més habilitat i concurrència!
Vore la gata atrapar amb la rapidesa d’un llamp la rateta, i passar-se-la d’urpa a urpa, vore’ls tots dos, gos i gata, seguir el rastre, fatejar, la rateta en companyia dels amos; vore el gos, actuant coordinadament amb nosaltres, sentir la nostra excitació per la descoberta de l’enemiga i la persecució, i, finalment, vore el gosset, de qui sempre hem dubtat, matar la rateta d’un mos certer, m’ha convertit per un moment en aquella Artemisa de naturalesa salvatge, no domesticada. I gràcies als meus animals, la meua ànima urbana s’ha alliberat. Imagineu com de necessària seria la caça per sobreviure entre porcs senglars, cérvols o cabres salvatges, si la Devesa i l’Albufera conservaren el seu estat natural? El de “selva”, segons Fuster “ Més o menys, com les selves d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica o d’Oceania”. Dels camells, ni en parlem!
