Burguera i la coixesa valenciana

Tot projecte nacionalista necessita de dues cames per a caminar. No recorde qui va ser l’autor d’aquesta metàfora, però ha estat la que m’ha vingut al cap quan he recordat la figura de Francesc de Paula Burguera, recentment desaparegut als 87 anys. La frase es referia al fet que tota aspiració nacionalista exigeix dues cames polítiques per arribar lluny: l’esquerra i la dreta. I això ho podem comprovar amb els exemples de l’estat espanyol. Tant al Principat de Catalunya com al País Basc, on els nacionalismes autòctons estan ben consolidats, compten amb formacions polítiques d’ambdues tendències que defensen els seus propis interessos i tracten d’allunyar-se de Madrid tant com siga possible, en termes polítics. Al País Valencià, però, l’absència d’una dreta nacionalista esdevé en un territori nacionalment coix, on els anhels nacionalistes caminen molt lentament perquè només compten amb la cama esquerra. Des de l’esquerra burgesa fins a l’esquerra més marxista, però només esquerra, al cap i a la fi. La dreta esdevingué espanyola i allò que Josep Vicent Marquès va anomenar País perplex en un dels seus llibres ho podríem definir també com a País frustrat.

Francesc de Paula Burguera va ser un dels polítics –potser el principal– que va tractar de vertebrar eixa dreta nacionalista valenciana que avançara cap a objectius estrictament valencians. Per això abandonà la UCD, partit en el qual es va integrar a través del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià que ell mateix havia fundat. Els plantejaments del partit centrista no s’ajustaven als seus anhels nacionalistes, totalment contraris als que la UCD va acabar defensant: aquell blaverisme anticatalanista –i antivalencià– amb tanta presència durant els temps de la transició al País Valencià. Aquests postulats s’han mantingut a la dreta valenciana fins el dia de hui.

Posteriorment, Burguera fundà del Partit Nacionalista del País Valencià, que acabaria integrant-se a la Unitat del Poble Valencià –precedents del Bloc Nacionalista Valencià, hui integrat a Compromís– per després passar a formar part de l’equip de premsa de Convergència i Unió, cobrint la tasca d’aquesta coalició al Congrés i al Senat. La seua idea de país sempre va estar per damunt de tot i va ser aquesta convicció la que va determinar la seua trajectòria política i assagística, sempre vinculada al nacionalisme valencià. Prova d’aquesta prioritat és el fet que formara part de partits tant de centre-dreta com de centre-esquerra, que mantenien el denominador comú nacionalista.

Més enllà de la seua carrera, tan comentada aquests dies als homenatges rebuts des de la premsa, cal insistir en la seua tasca política dins del nacionalisme valencià. Aquella frase lapidària pronunciada per Fuster, «el País Valencià seria d’esquerres o no seria», va tractar de ser malmesa per les intencions polítiques de Burguera, intentant vertebrar un centre-dreta liberal ajustat als interessos del seu país, que també és el nostre. L’opció d’una Convergència Democràtica a la valenciana mai no es va fer realitat i la dreta valenciana sempre mirà cap a Espanya. I el nostre país va ser el perjudicat. Ens quedàrem amb un país coix, invertebrat.

A banda de sensibilitats ideològiques d’esquerra o dreta i de les prioritats que cadascú dóna a la qüestió social sobre la nacional o viceversa, hem de tenir ben clara la impossibilitat que un país camine cap a aspiracions nacionals elevades sense una dreta i esquerra pròpies, consolidades al tauler polític. Al País Valencià sempre hem trobat a faltar la nostra dreta, malgrat el camí recorregut per Burguera. La seua tasca ha de ser represa per fer caminar seriosament el nacionalisme valencià. La qüestió és si la nostra dreta algun dia apostarà pel nostre país. Mentrestant, és de bon gust estar agraïts a aquells que van encetar aquesta tasca que, fins al moment, s’ha mostrat utòpica. I esperem que algun dia puga ser real.