Un dels problemes més recurrent d’aquest sistema polític és la tendència de les seves parts cap a l’autogovern. El que preval a un estat federal és, per tant, la descentralització estatal. Aquest sistema va ser inventat pels Estats Units d’Amèrica, a la Constitució de 1787. “El federalisme es va presentar com la solució al problema de la divisió i el repartiment de les atribucions de govern entre estat central i altres entitats polítiques. Es sobrevalora la descentralització assegurant el caràcter únic de l’estat en el seu conjunt”. (G. Vergottini).
La finalitat d’aquest sistema és satisfer la descentralització i la unitat. Així doncs, tenim, per una banda, un estat central, d’altra, els estats membres. (Els seus noms varien segons els països. Als Estats Units d’Amèrica es coneixen com estats federats, a Alemanya com Lander…). El govern central incorpora unitats regionals en els procediments decisius, això sí, sobre una base garantida constitucionalment. El poder dels estats federats deriva de l’estat central, és una concessió, llavors qui conforma la nació és el poble en base al depòsit de la confiança que realitza en els seus representants. Representats que conformen l’assemblea de l’estat central.
Així doncs, a nivell pràctic, distingim entre dos tipus de federalisme: d’una banda, aquells que busquen unir el que anteriorment estava separat. És el cas dels Estats Units d’Amèrica o l’Imperi Alemany. (La unificació de Prússia en els anys 1870-1871); coneguts com federalismes centralitzadors. D’altra banda, aquells que pretenen desagregar el que fins el moment estava unit, coneguts com a federalismes descentralitzadors. Aquest és el que es podria aplicar a l’Estat Espanyol amb els problemes que arrossega els segles XIX i XX.
Els inventors d’aquest sistema, com he dit abans, van ser els Estats Units d’Amèrica, i sovint, s’utilitza el seu exemple com a model ‘estàndard’ del federalisme, sense arribar a tenir en compte que el resultat polític va ser fruit de cobrir unes necessitats puntuals que tenia aquell territori en un moment determinat.
Aquest sistema ha sigut presentat com la solució ideal per a preservar la diversitat cultural a què tant apel·len els nacionalistes particularistes, però al mateix temps, l’estat unitari ha sigut presentat com a imprescindible per a la hegemonització cultural i la modernització econòmica.
