Breu comentari sobre la festa de les falles

Ja hem tingut, fruït o patit un altre any les festes de Sant Josep i no seria sobrer recordar-ne un poc de la seua història i del seu sentit.

Probablement aquesta és una festa ben antiga de possibles arrels paganes. Ja a l’Edat Mitjana hi ha constància documentada de falles o alimares a la ciutat de València; però no és fins al segle XIX quan aquesta festa comença a adquirir els trets tan característics que avui la fan famosa.

Confesse que no és una festa que haja captat mai les meues simpaties (brogit, caos de trànsit, rebombori excessiu, coets… són bones raons per a fugir de València, cames ajudeu-me, quan arriba Sant Josep); però reconec que vistes des de fora, aquestes festes, poden resultar interessants i fins i tot divertides. Foguerades civilitzades, que va dir algú.

No ens enganyem, però, aquesta és una visió superficial, i la realitat, com sempre, és molt més complexa.

I el cas és que l’essència d’aquestes festes –perduda fa molts anys– és ben interessant i atractiva.

Segons el que tinc entés, aquesta festa –tal com la coneixem avui dia– va nàixer a la ciutat de València a principis del segle XIX entre les classes més populars. El seu propòsit principal: la festa, la disbauxa, el soroll, la bogeria, desfer-se de les penes i dels dolors de la vida mitjançant la purificació del foc, i sobretot (i ací ve el més paradoxal), fer burla i diversió de les classes altes, la burgesia valenciana, la “coentor” (ja en parlaré amb més detall, d’això).

Heus ací la veritable essència de l’esperit faller, la sàtira, la burla, la crítica al poder, la rialla i el bon humor del pobre (i del poble) enfront les classes dominants.

I deia que açò era paradoxal perquè amb el temps, la mateixa burgesia criticada va fer seua la festa i la va convertir en el que avui és –o pretenen que siga–, una apoteosi del soroll més groller i insuportable, del mal gust i d’allò que precisament s’intentava criticar: la coentor.

Es denomina coentor a València a l’ostentació grollera i impúdica de poder i riqueses a què tan sovint ha estat afeccionada la nostra burgesia agrícola, quasi-analfabeta i patètica. Coentor, coenta és una cosa ridícula i de mal gust realitzada –o protagonitzada– per persones de poques llums i amb pretensions d’aparençar el que no són. Un mot amb un significat semblant –però no igual– seria “cutre”, i un altre, “kitsch”.

Doncs així són les coses, les Falles amb el temps van esdevenir “propietat privada” d’aquells que d’antuvi es podrien considerar com els seus enemics naturals, la dreta més reaccionària. Durant el franquisme, per acabar-ho d’adobar, s’hi van incorporar símbols –en un principi molt aliens– per tal de cristianitzar una festa tan pagana. No hem d’oblidar que en els seus orígens més remots, allò que se celebraria, realment, era l’equinocci de la primavera i, per tant, el final de l’hivern.

Començaren les processons paramilitars i les ofrenes de flors als ídols cristians. Calia esborrar tot vestigi de rebel·lia atea i popular.

Aquest podria ser un escarit –i subjectiu– resum del que han sigut i són les festes valencianes més conegudes; i el qui açò subscriu només pot –i vol– desitjar que aquesta festa de llum i foc recupere algun dia el seu vell i veritable sentit.