Vaja dos dies! Dimecres ens assabentàvem que havia deixat aquesta vall de llàgrimes, sobtadament, un dels banquers més potents de les darreres dècades: Emilio Botín; la mateixa jornada es donava a conèixer la composició de la nova Comissió Europea, amb el popular Arias Cañete convertit en Comissari d’Energia i Canvi climàtic però fora del pinyol -sense dubte, una mostra més del poder i la influència de la marca España– i per últim, ahir dijous, tots vam poder veure -jo, un any més, vaig participar-hi, no m’agrada que ningú m’ho conte- l’aborronant manifestació en la qual vora dos milions de persones vam reclamar amb una sola veu, tot formant una V, que es deixe votar, que es deixe decidir lliurement el futur d’un poble com els escocesos faran d’ací poc.
Comencem per la banca, que -diuen- sempre guanya. Hem pogut sentir infinitat de lloes, aquests dies, del finat, però poca crítica sobre el paper polític, excessiu i impropi, que ha representat a l’estat espanyol des de la transició. Dictà durant molts anys la política econòmica, assessorà presidents -alguns, deien ells, tan i tan d’esquerres. Mentre els marcava l’agenda augmentaven els seus actius, al temps que desnonava famílies, que no l’hauran plorat gens. És el que té aquest sistema capitalista podrit i abusiu, que l’únic que importa són els diners. La mort, capritxosa, l’ha lliurat de processos judicials incòmodes i l’ha elevat a l’altar dels màrtirs civils espanyols, dels grans homenots que mereixen estàtues i avingudes. Sí, ha arribat la gran dama amb la dalla esmolada i el fet, automàticament, m’ha fet recordar el gran Jorge Manrique: tots, davant la mort, allegados son iguales/los que viven por sus manos/y los ricos. Com diem a València, terra damunt que baix no li’n faltarà.
Ara observem el viu de Cañete, un empresari petrolier a qui li ha tocat la cartera europea d’energia.. i medi ambient. Ole! Ah, no sabíeu que el personatge és president el consell d’administració de la petroliera Ducor SL i conseller de Petrologis Canarias, SL? Com es diu això, posar de guardaboscs un piròman? Ja sabíem que la conformació de la Comissió Europea és complexa perquè cal atendre molts compromisos polítics -en això els socialdemòcrates, que no socialistes, de mitja Europa són còmplices i culpables- però aquest nomenament és anar molt lluny, portarà conseqüències desastroses. El conservador Juncker, davant les reticències de la premsa, el defensà tot dient: demostrarà que no és el que molts es pensen que és. Por, fa. Pot ser els dels iogurts caducats demostra que pot ser pitjor. Ara bé, estarem divertits: el seu cap serà una dona -com ho portarà, el milhòmens?- que, aquesta sí, serà vicepresidenta. Coses de ser superior, intel·lectualment parlant…
Però l’esdeveniment de la setmana, el fet realment transcendent pel seu significat polític i social, ha estat sense dubte la gran manifestació de la Diada a Barcelona, que per cert va cobrir La Veu. Que tants ciutadans isqueren al carrer un dia assenyalat, per tercer any consecutiu, no és qualsevol cosa. Que ho feren pacíficament, cívicament i festivament, tampoc. Alguns pensaven que l’afer Pujol desmobilitzaria els participants. Res més lluny de la realitat: encara en van anar més. Perquè allò que es demanava -també- és un nou país, on l’ombra del passat, d’aquest passat que representa una manera vella de fer les coses, la dels protagonistes d’una transició que no va ser modèlica per molt que encara hi insistisquen, done pas a un canvi de formes i actituds perquè, en cas contrari, poc s’haurà avançat. La gent, tota ella, dones i homes, joves i grans, d’esquerres i de dretes, catalanoparlants i castellanoparlants, nascuts al Principat i fora, té clar el que vol -ho tenim clar- i no són quatre gats ni desistiran dels seus -dels nostres- propòsits. Ja no.
Va ser una V de volem i de votar, una V de victòria moral. Però també és una V de voluntat política, i d’aquesta no van sobrats a Madrid. No els interessa parlar-ne, i s’equivoquen profundament, de mig a mig. I ara, encara que ho feren, arriben ja tard en molts aspectes. Al Regne Unit s’ha pogut fer possible, ací no: és el diferent concepte de democràcia que es té, segons la latitud. Jo no he tingut mai por de les urnes, però el jacobinisme -d’esquerres i dretes- sí, i s’escuden en lleis i normes blindades que, per descomptat, modifiquen quan els dóna la gana en vint-i-quatre hores per fer-li el cul ample a l’ama de l’austeritat. Una majoria àmplia del Parlament de Catalunya, que representa una àmplia majoria dels seus votants, vol que es vote. I s’ha de votar perquè així ho vol una societat cansada de renúncies i abusos, maltractes i mentides, que ha conservat inalterable la seua personalitat malgrat les dificultats, les renúncies, les prohibicions i els intents d’aniquilació lingüística, social i política. Els manifestants, ahir, eren conscients que amb la proclamació de la independència, si s’arriba al cas, no es resoldria tot, però com a mínim s’obriria una nova etapa i finestres, moltes finestres. I això sempre és bo.
Es votarà. Està per determinar què, però es votarà. Les properes setmanes, amb l’aprovació per part del Parlament de la llei de consultes, la signatura del decret de convocatòria per part del President i el previsible recurs davant els polititzats tribunals de Madrid, seran molt intenses. Apassionants. N’estarem al cas. No deixarem de banda, però, la resta de l’actualitat, com el miracle de veure Cañete abanderant la lluita europea contra el canvi climàtic, mentre el petroli el fa gros -és un dir-, o per exemple què passa amb la tupinada que preparen Rajoy i els seus seqüaços per perpetuar-se als ajuntaments és probable que perden. Coses de demòcrates i constitucionalistes de tota la vida. Us deixe amb una nota d’humor -negre, això sí-, un recordatori de les paraules que va dir l’extint Botín, no fa massa: mientras yo viva, Catalunya no será nunca independiente. Ai, mare!
Salut i País, xiquets… i fins divendres que ve!
Ferran Sanz
