Bons propòsits

La xarxa, aquesta mina que segons com s’explota pot ser de diamants o de negre carbó –d’aquest darrer mineral, caigut en desús, ja no se’n recorden ni els reixos– en venia plena, de comentaris, desitjos, felicitacions i bons propòsits els darrers dies de l’any passat, que cadascú finírem d’una manera i a un lloc diferents, fa tot just deu dies. D’entre els vistos –tot descartant-ne els tradicionals i embafosos, per repetitius i poc originals– me’n va cridar l’atenció un, per la seua brevetat i concisió, que deia: de 2014 espere que siga més interessant sense ser més cabró. No puc estar-hi més d’acord, però personalment no les tinc totes; tot i que en general sóc prou optimista –no arribe a ser-ne antropològic que deia el de la cella–, hi ha certs indicis que em fan pensar que, en algunes circumstàncies i aspectes, el pitjor està per vindre. Agafem-nos fort, doncs.

El panorama, certament, no convida a l’entusiasme ni a l’exultació. Malgrat haver començat l’any amb algun raig de sol entre els acostumats núvols grisos, en forma d’inici de judici a pocavergonyes sense escrúpols o de l’anunciada –i eternament esperada– imputació, respectivament, de personatges de divers pelatge com l’animal polític de Blasco o la infanta yo-no-sé-nada que les veia passar, la crua realitat s’abat cada dia sobre nosaltres, sovint sordament però constant, com aquella fina pluja que va mullant-te tot, que penses “això no és res” i quan te n’adones ja has agafat una pulmonia… Estem envoltats de delinqüents tolerats, de fiscals que defensen en compte d’acusar, de monarques desvergonyits que tiren de veta mentre demanen austeritat al poble i d’un govern de nostàlgics i involucionistes que ens està fent retrocedir al temps del yugo i las flechas…

Enmig d’aquest estat de coses què hem de fer, com toca respondre-hi? Hi ha qui proposa la consigna de resistir i troba que ja en farem prou, que cal recular als quarters d’hivern i esperar que passe el mal temps. Però el temporal és de llarga durada i no marxarà sol sense haver deixat destrosses importants i qui sap si irreparables. Hem d’activar totes les alarmes, sense oblidar-nos de passar a l’ofensiva; tenim un avantatge molt gran: en som molts, en som més, i no obstant, un dels pitjors inconvenients que pot haver és que estem desorganitzats. Tot i això, com a les bones partides d’escacs, la victòria pot ser a només quatre jugades si analitzem bé el contrari i no baixem la guàrdia. Perquè no podem fer-ho: seria fatal restar a l’expectativa quan ens estan espoliant els drets i serveis bàsics que tant ens ha costat aconseguir… Almenys que no ens deixen sense veu!

Perquè aquest és, en summa, el gran objectiu dels que manen: després de deixar-nos nuetets, ens volen tapar la boca. Les veus dissidents, com en altres temps, fem nosa. La llei mordassa del sinistre Fernández Díaz pretén atemorir-nos i paralitzar-nos, tant a ciutadans com a periodistes, i en general a tot aquell que no combregue amb ells. No ens ha de causar estranyesa, per contra, el fet que l’exhibició de símbols feixistes, franquistes i nazis quede impune en una llei feta a mida per preservar els privilegis de quatre paràsits i fer la vida impossible al poble: és la societat que estan reconstruint sobre les runes que ens deixen, després dels excessos del miratge democràtic en què érem immersos des de la pantomima de la transició. Com rodava també per la xarxa: patírem quaranta anys de franquisme i en portem més de trenta de pròrroga. Un doble malson, doncs.

Despertem. I fem-nos –amb la pretensió de complir-los– una sèrie de propòsits, de bons propòsits, i no parle d’aquells tan coneguts i sovint abandonats abans d’hora com perdre els quatre quilets que ens sobren després de festes, deixar de banda vicis modestos que ens fan nosa, o voler ser millors professionals en els nostres àmbits… Siguem agosarats, demanem l’impossible. Per què no canviar l’statu quo i decidir lliurement a quin país –i de quina classe– volem viure? Per què no prendre pacíficament però decidida carrers i places i viles i protagonitzar alguna revolució, que de tant en tant és cosa saludable? Per què no enarborar la bandera de la justícia social i la dignitat plena com a ciutadans de primera? Com veieu, res de l’altre món, res que no puguem fer entre tots perquè aquest 2014 siga més interessant, sense ser –2013 ja ho ha estat prou– més cabró.

Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!