És una cosa que ens invita a endevinar quina classe d’animal portem cadascú en les entranyes. Si la història patís de sobte una de les ramalades violentes que li agafen de tant en tant, ¿qui de nosaltres, dels nostres veïns, d’aquells polítics que tracten de seduir-nos amb unes gruixudes capes de maquillatge democràtic es convertirien en l’eficaç capatàs d’un camp de concentració o en el subministrador d’oli de ricí en la intimitat d’una caserna? I qui esdevindria un resistent, un sant o un màrtir? Convindria saber-ho. I hem de començar per no fer cas al que cada u declara al respecte. Els calaixos estan plens de fotos com aquesta o de pitjors, o de carnets d’afiliat que fan pudor. I les hemeroteques estan plenes de paraules que, per a desgràcia de qui les va pronunciar, no se les va emportar el vent. De vegades descobrim, darrere de vestigis com aquests, polítics que diuen encapçalar una profunda renovació democràtica. El seu Mr. Hyde ja va tindre ocasió d’eixir, i ara ja no viu en el seu subconscient, sinó en l’atmosfera enrarida d’un armari, maldant per eixir a prendre l’aire. Això no els fa pitjors que altres que encara no s’han assabentat de la peça que nia en el seu interior, però sí que els fa uns farsants que caldria desemmascarar amb rapidesa.
L’estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde es va anticipar a la psicoanàlisi en el seu dibuix de les múltiples capes que amaga la personalitat humana. També es va anticipar a la perplexa Hannah Arendt i la seua tesi sobre la banalitat del mal, amb què va tractar d’explicar-se i d’explicar als altres la impassibilitat desconcertant exhibida per Adolf Eichmann, el principal, encara que no únic, responsable de la solució final. Dècades abans, sense més recursos que la seua intuïció i la seua extraordinària habilitat literària, Robert Louis Stevenson va saber convertir en faula una cosa que estava molt present en la hipòcrita societat victoriana, i que als contemporanis d’Arendt encara els costava d’admetre: que el vertader rostre de la maldat era el d’aquell pare de família que, tot i ser responsable de l’extermini de milions de persones, raonava com un innocent convençut; havia deixat de ser Mr. Hyde i mostrava el rostre seré del Dr. Jekyll.-
El més torbador d’Eichmann era la seua normalitat, el fet que s’assemblava massa als que l’estaven jutjant, togats o no. Els hi venia a dir que, en les mateixes circumstàncies, eren capaços de fer el mateix que ell, que la seua suposada dualitat era coherent amb la societat a la qual ell havia servit diligentment. De fet, alguns dels qui al seu moment podrien haver estat víctimes de l’esgarrifosa abnegació d’Eichmann, llancen ara bombes de fòsfor blanc sobre la població civil amb eficiència —amb bondat— burocràtica. Per això, potser, Arendt hauria d’haver anomenat el fenomen «la banalitat del bé», perquè era la bondat d’Eichmann el que era banal. Evidentment, no ho era el que va fer com a encarregat de la logística de les deportacions. Tal com havia donat a entendre Stevenson moltes dècades abans, el seu cas venia a demostrar que els vertaders monstres tenen una aparença respectable, són criatures que la societat —qualsevol forma de societat— construeix a imatge i semblança de les seues convencions més preuades, obligant-los a amagar en el subsòl de la seua personalitat determinats impulsos i habilitats, que no per això deixen d’existir i de què no renuncia a servir-se’n si les circumstàncies ho demanen. Una guerra, per exemple.
En el cas d’aquests soldadets de la foto, és la guerra, precisament, allò que actua com a desinhibidor. La seua poció alliberadora és la llicència que el conjunt de la societat atorga a qualsevol militar per a matar en nom de tots. En altres àmbits de la vida, i molt especialment en el de la política, l’element desinhibidor és el poder, que ara i ací també és atorgat per la majoria social a través de les urnes. Les dues coses són mentida, però funcionen així, com a fórmules legitimadores. Després de beure’s un parell de provetes fumejants d’autoritat, hi ha qui no pot resistir-se a transgredir tot allò pel que ha jurat, potser fins i tot de bona fe. Pel món circulen molts respectables Dr. Jekyll que no sabem encara en què poden convertir-se tot just tasten alguna d’aquestes pocions. Hauríem de tenir-ho molt en compte abans de concedir-los qualsevol tipus de potestat.
(I abans d’arribar a l’estèril conclusió que tots som iguals, caldria que intentàrem crear un escenari més senzill i més ben il·luminat que l’actual, on maniobrar a l’ombra no resulte tan llis i pla. És el mínim que caldría fer. Tristament, malgrat els temps que corren en contra —i com corren!— iniciatives més radicals, segurament necessàries, no tindrien molta acollida ni molt de recorregut. Perquè iguals no, però decents en som fora mida.)
Joan Dolç
