Espere llegint en un parc, al costat de l’estació, on hi ha uns que parlen valencià, arriben altres que parlen castellà i es deixa de parlar en valencià del tot, s’esvaiex per la xumeneia, com els éssers humans al camp de concentració de Buchenwald, com explica Jorge Semprún a La escritura o la vida. Ix Toni i se n’anem a Sagunt, al bar Túria, comencen a aplegar-se la gent de Sagunt i d’altres pobles del voltant per a fer un passacarrer per les costeres del ‘Mercado Medieval’ fins a les penyes de dalt del teatre romà. Hi ha dolçainers que toquen cançons del País Valencià engrescadores, hi ha la colla de les torres humanes amb xiquets que pugen i fan el cim, hi ha gent amb banderes independentistes que despleguem… Hi ha un home vell, amb gaiato, provocant, que ens demana d’on som, li diguem que de Sagunt, de València i de tot el país, ens pregunta “què som”, li retruque i li dic que s’identifique ell mateix primer, em diu que ell és ‘valencià’ i espanyol, li dic, molt bé, puix jo sóc valencià i català. Em diu, enujat que això no pot ser, que és ‘incompatible’ perquè és com intentar mesclar aigua i oli. Li dic que moltíssim més incompatible és ser valencià i espanyol…i com el veig obsessionat en la seua creuada anticatalanista, li dic que això de la catalanofòbia potser li l’encomanaren de menut al catecisme durant el nacionalcatolicisme del criminal Franco; es sent molt ofés i diu que no està disposat que insulte l’església i que no consenteix que em riga; “Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”; l’envie a pastar fang i em ric tot el que vull contra els espanyolistes desvergonyits que volen ordenar la construcció de la nostra identitat o condició valenciana a la manera anticatalana. En contra de l’interés del País Valencià a tots els àmbits.
Pugem a les penyes del Teatre de Sagunt, Ximo Graña, que ens explica que la majoria de la gent d’Esquerra són del Port de Sagunt, fills d’immigrants castellanoparlants, i obvervem que Ximo saluda molta gent del camp de Morvedre, perquè és professor d’Institut de la comarca del Morvedre; arriben els amics Conxa Espí i Enric Amer, de Faura, i a sota d’una enorme senyera quatribarrada, Elo Chamorro inicia l’acte dient unes paraules molt sentides, agraint la presència de la PDaD i d’altres organitzacions que s’havíem aplegat; va reivindicar com a ciutadana del País Valencià i mare d’una filla que va a l’escola, el dret a una educació en valencià, el dret a sentir-nos valencians sense la vergonya d’uns governants que arruinen el País Valencià i tanquen RTVV i tots els mitajans en la nostra llengua, la necessitat de fer polítiques socials, educatives, sense expoliació fiscal ni discriminació, que resolguen el problema d’extrema pobresa i va llegir un poema exigint poder viure en valencià i tenir reconeguts els drets de ciutadania a tots els àmbits, sense cap déficit, perquè l’estat espanyol ha aprofitat la crisi per a saquejar i treure’ns els drets a la ciutadania valenciana i d’altres pobles de l’estat a les ordres de l’austericidi d’una casta.
Després d’Elo, prén la paraula, Vicent Noguera, el jove president d’Esquerra Sagunt, que critica també l’ús de la crisi per augmentar la pobresa dels que menys tenen i la riquesa dels més rics, critica l’espoli fiscal que pateix el País Valencià, les mesures d’austericidi, la discriminació lingüística amb RTVV i tots els mitjans en català tancants o censurats i exigeix la possibilitat de viure en un altre País Valencià, molt més digne, on siguem respectats per un estat que no ens respecta. Toni i jo mateix ens acomiadem de la gent d’Esquerra i se n’anem al dinar del Micalet, amb la gent de la PDaD. Després de dinar, des del Micalet, marxem una bona colla, plegats, a la manifestació de la vesprada a la plaça de sant Agustí. No sé dir quanta gent érem, quanta gent cap a tot el carrer Colom i part del de Xàtiva? Mentrestant, com passa des del temps del Govern de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, alguns d’ells imputats per robatori i malbaratament de diners públics, es celebren desfilades de moros i cristians, amb el propòsit d’ocupar el centre de la ciutat i tapar les manifestacions sobiranistes i independentistes; és allò del pa i circ, ara disfressat de festa, “Falles” i “Moro i Cristians”; quants diners costa aquesta festorra d’entreteniment i alienació i qui la paga?.
Arribaven al parterre de València, quasi a boqueta nit; es va omplir de gent al voltant de l’estàtua de Jaume I i feren discursos reivindicatius. A partir de la informació de la premsa i enquestes que anuncien que el PP perdrà les pròximes eleccions i podria haver un tomb electoral i un govern d’esquerres o ‘progressista’. Hi havia gent que deia que també s’havia de criticar, al manifest final, la política del PSOE i no donar-li cap xec en blanc; es criticà el tancament de RTVV i el balafiament de diners públics per banda del governants del PP, a la ruïna a la qual han portat el país, els dèficits en sanitat, en educació i en pèrdua d’autogovern. Els de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià estiguérem allà amb la nostra pancarta; també la Intersindical Valenciana duien el lema ‘Volem decidir’, així com alguns altres partits i grups socials. Molta gent va cridar a favor de la independència del País Valencià i dels Països Catalans. Cada vegada més sectors socials del País Valencià se n’adonen de la necessitat de plantar cara a l’estat en tots els retalls social, lingüístics, econòmics, d’autogovern, etc., de denunciar la recentralització política de Madrid i d’exigir el dret a decidir com un dret de mínims democràtics. Això de “la llei és la llei”, interpretada des de Madrid, injustament, és aniquilar la democràcia i els drets de ciutadania del País Valencià.
