Afirma Urteaga que convé detenir-se en els resultats de cada formació política. Endavant.
Com a clara vencedora d’aquests comicis apareix ‘Junts Pel Sí’, en aconseguir 62 escons, el que representa el 39,57% dels sufragis i 1.616.962 vots. Açò suposa, afirma Urteaga, 2.579 vots menys que els que recolliren per les llistes CIU i ERC en los comicis anteriors, tot i que reconeix Urteaga que és cert que, en aquest cas, Unió es presentava per separat i que Convergència apostava decididament per la independència, en el que interpreta Urteaga que “ha suposat una ‘lleugera’ pèrdua de vots”. Cosa que no compartim amb el senyor Urteaga tractant de ‘rebaixar’ la força de l’independentisme català, perquè, no obstant això que diu, hem d’afegir a la seua anàlisi que –anteriorment- Convergència es presentava junt a Unió com a ‘autonomista’ i no com a independentista, i els d’Unió de Duran i Lleida són ‘unionistes’ espanyols però no independentistes (es declaren sobiranistes catalans, però sempre que l’estat els deixe independitzar-se) per tant, no compartisc l’opinió de tendència “espanyolista’’ en el sentit que ‘Junts pel Sí’ haja perdut vots comparat amb els comicis anteriors perquè abans al parlament de Catalunya només hi havia 24 diputats independentistes, els d’ERC i de la CUP i ara són 72 diputats, gràcies als esforços que ha fet l’estat espanyol i el govern del PP per fabricar independentistes. A més a més, diu Urteaga, ‘Junts pel Sí’ es distancia clarament de la segona força política (‘Ciudadanos’), a la qual supera en 37 escons i en 884.815 vots. Aquests resultats, ‘sense’ ser excepcionals, (afirma Urteaga, tot i que al meu parer són del tot ‘excepcionals’), reconeix que “consoliden l’aposta sobiranista i el lideratge d’Artur Mas. No en va, ‘Junts Pel Sí’, afirma Urteaga, està condemnada a arribar a un acord amb la CUP tant per a la investidura de Mas, ja que el total de les forces no sobiranistes (63) supera el nombre d’escons aconseguits per ‘Junts Pel Sí’ (62), com per a la implementació del procés sobiranista en els terminis establerts (18 mesos).
Per la seua part, ‘Ciudadanos’ incrementa notablement el nombre d’escons, i passa de 9 a 25, i de vots, ja que passa de 275.007 a 732.147. Aquest èxit es deu al clar posicionament d’aquesta formació, des de la seua creació, contra el sobiranisme i l’independentisme català i a l’afirmació del seu unionisme, perquè des de l’estat espanyol, cosa que no diu Urteaga, li atorguen tots els mitjans de comunicació, públics i privats, perquè arribe a la població catalana no independentista i sovint en posicions franquistes d’extrema dreta. En aquest sentit, si ‘Ciudadanos’ apareix a Espanya com un partit ‘centrista’, diu Urteaga, desitjós de renovar la democràcia i de lluitar contra la corrupció, tot i que a Madrid i a Andalusia voten a favor de formacions corruptes, diu Urteaga que “té un posicionament més radical i intransigent a Catalunya” [perquè als Països Catalans se’ls assimila a les idees franquistes i joseantonianes primoriveristes pures i dures, tot i que es disfressen de moderns i de ‘renovadors’, en realitat marca blanca del PP]. Afirma Urteaga que “això els ha permès atraure el vot unionista provinent del PP, d’abstencionistes i de nous votants. En eixe sentit, l’estratègia de polarització del PP ha beneficiat sobretot ‘Ciudadanos’,” que ha mantingut, diu Urteaga, una actitud ‘coherent’ i ‘constant’ des de la seu creació: una catalanofòbia i anticatalanisme creixent, ara tractant d’atraure i conquerir vots amb aquest programa anticatalanista reproduint els intents de genocidi cultural i polític contra Catalunya i els Països Catalans del franquisme. I sobre la corrupció, ha patit ‘Ciudadanos’ la corrupció internament en l’exdiputat Cañas i d’altres, perquè tenen de la seua part tots els mitjans de comunicació que els tapen la corrupció, perquè després a Sevilla i Madrid voten opcions polítiques corruptes del PSOE o del PP.
Això, diu Urteaga, li ha permès convertir-se en la primera força de l’oposició a Catalunya i en un partit ‘a l’alça’ de cara a las pròximes eleccions generals que tindran lloc en desembre.
Altrament, el PSC continua la seua desfeta, tant en escons com en vots. L’alegria manifestada pel seu líder en la nit electoral no ha d’ocultar el fet que ha perdut 4 escons, i passa de 20 a 16, i 4.695 vots, per tant passa de 524.707 a 520.022. En realitat, el PSC coneix un retrocés continu des de 1999, quan aconseguí el seu màxim històric amb 1.183.299 sufragis, de manera que ha perdut més de la meitat dels seus vots en els últims 16 anys. De ser una formació que estructurava el paisatge polític català, per la seua implantació electoral i la seua participació institucional, i que gaudia d’un perfil propi, marcat pel catalanisme i la socialdemocràcia, s’ha convertit en un partit ‘frontissa’ el tauló de salvació del qual passa per l’arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez i de la reforma de la Constitució espanyola, apunta Urteaga, per a propiciar un encaix de Catalunya al si de l’estat. No obstant això, si Urteaga sabera una mica més sobre Catalunya sabria que més de dos milions de catalans ja no volen ballar més amb l’estat espanyol, com proposa Miquel Iceta i Pedro Sánchez, volen, ras, clar i en català, la independència, divorciar-se d’un estat que ens maltracta als catalànics, que ens oprimeix, asfixia, ofega i ens xafa els peus, la llengua, la cultura, l’economia, els ecosistemes, etc, com si fórem territoris colonials. Per a fer-nos desaparèixer del mapa. S’ha de ser molt masoquista per voler ‘ballar’ i “conviure” amb aquells que et maltracten, volen exterminar-te i no et reconeixen cap dret perquè ens insulten dient que som una merda i no tenim dret a res. Quan u vol divorciar-se no importa el que diga, faça o pense l’altra part que ens maltracta. Marxem i prou.
Així mateix, ‘Catalunya Sí Que Es Pot’, que reuneix Podemos i ICV, és una de las perdedores d’aquests comicis ja que aconsegueix menys escons (11 en lloc de 13) i uns pocs vots més (364.823 en lloc de 359.705) que ICV en solitari. En una campanya fortament polaritzada i amb un marcat caràcter plebiscitari, el seu rebuig a la independència, a pesar d’estar ‘a favor’ de la convocatòria d’un referèndum, l’ha marginat del centre del debat. A la seua vegada, no ha aconseguit imposar les seues temàtiques de predilecció, la corrupció i les polítiques socials. En aquest sentit, no ha mantingut la centralitat aconseguida en els últims comicis municipals, que li va permetre fer-se amb l’alcaldia de Barcelona. A més a més, aquests resultats són un mal auguri de cara a les pròximes eleccions generals, ja que Podemos apareix com una força política menor que no està en condicions de disputar la victòria al PP i al PSOE, el que exigirà un nou posicionament i estratègia de la formació liderada per Pablo Iglesias. No obstant això, afegisc que quan – el líder cabdillista Iglesias- ha participat en la campanya electoral a Catalunya afirmant, contradictòriament, el dret a decidir, per a negar-lo immediatament, dient que la catalana gent havia de pactar amb Madrid un procés constituent i no havia de triar la independència, mostrava la seua enorme incoherència política i la seua gran ignorància sobre Catalunya; i que, en el fons, representava les idees del franquisme i del falangisme quan afirmen la indissoluble unitat d’Espanya i la impossibilitat de l’exercici del dret a ‘autodeterminació, com explicita el model constitucional del 78 que nega el dret a decidir i l’existència dels Països Catalans.
De la mateixa manera, el ‘Partido Popular’ és un dels grans derrotats d’aquests comicis, ja que perd 8 escons, passa de 19 a 11, i 124.323 vots, i en passa de 471.681 a 347.358. Més enllà del desgast que han suposat les polítiques d’austeritat implementades pel Govern central i els casos de corrupció que han esguitat, [sistèmicament], la formació de dretes [i d’extrema dreta], la seua campanya electoral ha sigut pèssima [i desastrosa per a ells mateixos, per als independentistes ha sigut molt bona]. Per una banda, perquè ha internacionalitzat el debat demanant als principals líders occidentals, tals com Cameron, Merkel, Sarkozy i Obama, que donaren suport al seu posicionament polític, de manera que els serà difícil afirmar d’ara en avant que es tracta d’un mer afer intern. Per altra banda, en la mesura que ha reconegut implícitament que Catalunya es un país i una nació distinta a l’espanyola a l’acceptar el debat televisiu entre el president d’ERC i el ministre d’Afers Exteriors espanyol. Per últim, perquè ha centrat la seua estratègia, amb un candidat del PP a la Generalitat, racista i d’extrema dreta, en les amenaces (exclusió de la UE i de l’Eurozona) i la por, en afirmar que, en cas d’independència, Catalunya sofriria el risc de no poder pagar les seues pensions, conèixer el “corralito” (grec i argentí) o inclús que els seus ciutadans ‘perdrien’ la nacionalitat espanyola… I la europea? Com va preguntar Rajoy per a rialla universal a un periodista radiofònic.
A l’inrevés, la CUP ha conegut un notable auge passant de 3 a 10 escons i de 126.435 a 335.520 sufragis. A més de dur a terme una campanya intel·ligent, la candidatura independendista d’esquerres s’ha beneficiat dels casos de corrupció que [suposadament] afecten Convergència i del rebuig que, segons Urteaga, genera aquesta formació i el seu líder en una part de l’electorat jove, urbà, qualificat i precari, (segons tots els diaris de Madrid). A més, ha sabut atraure’s electors que en eleccions anteriors (municipals) o a la resta de l’Estat voten majoritàriament a favor de Podemos. En aquest sentit, la decisió de presentar-se per separat ha resultat ser d’èxit per als seus interessos tant partidistes com polítics. En efecte, el fet que ‘Junts Pel Sí’ necessite la CUP tant per a la investidura del president com per a portar a terme el procés sobiranista li confereix un poder no menyspreable. Partidari d’un relleu de Mas i d’una declaració unilateral d’independència, al marge del que diga i faça el Govern central i d’una eventual reforma de la Constitució espanyola, està en possibilitat d’imposar algunes de les seues condicions en quant a la modalitat i ritme del procés de secessió.
Fet i fet, les forces sobiranistes han guanyat aquestes eleccions aconseguint la majoria d’escons (72) i la majoria de vots (47,88%). Aquesta dada és encara més rellevant tenint en compte que la participació s’ha incrementat notablement (+9,68) i que els vots a favor de la independència (1.910.075) han augmentat en comparació als comicis de 2012 (1.787.656) i inclús a la consulta del 9N (1.861.753), el que expressa que la dinàmica política creada entorn al projecte sobiranista sembla imparable.
En casos semblants, amb molts menys vots i escons, el Quebec i Escòcia pactaren amb els Governs del Canadà i de la Gran Bretanya un referèndum per exercir el dret a decidir del poble quebequès o escocès. No obstant això, els pobles catalànics (català, balear i valencià) sabem massa bé i tot, que si l’estat espanyol fa alguna proposta serà només per tractar de tornar-nos a enganyar de nou, com a la “constitució” del 78 on ens nega la possibilitat de federació i confederació dels Països Catalànics o Catalans. L’estat espanyol no té cap credibilitat democràtica per a proposar res perquè és un estat antidemocràtic i totalitari que nega la democràcia i la participació de la gent i no reconeix ni el plurilingüisme ni la plurinacionalitat, ni els drets de Catalunya, i menys encara dels Països Catalans. Des de Catalunya primer i des del País Valencià i les Illes, hem de tractar de tenir, per tots els mitjans, un/s estat/s ‘andorrans o catalànics’ propis i no impropis ni imposats perquè al llarg de la recent història sempre han tractat d’espoliar-nos, dominar-nos i exterminar-nos en pensar que els catalànics no tenim dret a tenir drets. Per això neguen, menteixen i manipulen els resultats de les eleccions catalanes i la veu del poble català. L’historiador Pau Viciano, a la web País Valencià Segle XXI feia una anàlisi electoral del 27S molt complet i es preguntava per les repercussions polítiques que tindrà per al País Valencià i les Illes, la independència de Catalunya.
Post escriptum:
L’estat espanyol ha imputat el president de Catalunya, Artur Mas, perquè declare el mateix dia que els franquistes assassinaren el 1940 el president Lluís Companys, l’acusen d’un greu delicte pel fet d’haver tret les urnes al carrer i d’iniciar un procés de participació democràtica per conèixer l’opinió dels seus ciutadans; això vol dir que l’estat espanyol és antidemocràtic i fa servir la seua “justícia” per anular la democràcia i la participació del poble de Catalunya i la seua “constitució” per a negar l’existència dels Països Catalans i el dret a decidir… Cada vegada tenim més motius i raons per construir un nou estat a Europa al marge de l’estat espanyol; des del Govern del PP i la metròpoli madrilenya no ens defrauden mai, sempre ens ajuden molt a augmentar l’independentisme. Els haurem de donar les gràcies per ajudar-nos tant!
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
