Avel·lí Flors i la situació del català al País Valencià

L’altre dia, a la xarxa Cruscat, de l’Institut d’Estudis Catalans, m’enviaven una excel·lent notícia, que em va causar, inicialment una petita “confusió” perquè jo vaig conèixer Avel·lí Flors, pare, a meitat del anys setanta, quan habitava al Seminari de Montcada. Avel·lí Flors, llavors, era el rector del Seminari de Castelló a Alfara del Patriarca i fou un magnífic professor de català, tot i que l’assignatura s’anomenava “llengua valenciana”, coses de l’Església catòlica, a la Facultat de Teologia de València, sempre promocionant, si més no, des de la jerarquia eclesiàstica, la fragmentació i l’atac contra la unitat de la llengua catalana. Era la primera vegada que, després d’anys i anys de repressió a causa de la dictadura feixista de Franco, podíem estudiar alguna assignatura en valencià, en el català de València, en realitat només una, amb poesies de Verdaguer, de Maragall, de Vicent Andrés Estellés, de Joan Fuster, de Xavier Casp i de molts poetes de tots els territoris catalanoparlants. L’Avel·lí Flors em va semblar un home cultíssim i tendríssim, amb una bondat i sensibilitat humana extraordinària. Fou una sort molt gran trobar una persona com l’Avel·lí Flors a meitat dels anys setanta del segle passat. I tot i que no l’he tornat a veure, he seguit algun escrit seu o del seu fill sobre filologia catalana. Ara tinc dubtes si n’era del pare o del fill.

Immediatament, quan vaig començar a llegir la notícia de la xarxa Cruscat va entendre que havia de ser el seu fill. Perquè es deia: “Aquest dilluns, 23 de febrer de 2015, Avel·lí Flors (UOC, CUSC-UB) va ser entrevistat a les Notícies de les 10 del canal Barcelona Televisió (BTV) arran de la polèmica sorgida després del discurs de Rita Barberà en la ‘crida’ de les falles, en el qual es veuen les dificultats de l’alcaldessa per parlar valencià.

Avel·lí Flors, que, actualment, realitza una tesi per comparar els efectes de les polítiques lingüístiques educatives a Catalunya i a València, va parlar sobre la situació actual del valencià i va destacar la baixada de l’ús del valencià que s’ha produït en els últims anys com a conseqüència de les polítiques contràries a l’extensió de l’ús social del valencià.

Podeu veure l’entrevista a través del següent enllaç (a partir del minut 17): Les Notícies de les 10 (BTV) | 23 de febrer de 2015. Si entreu a la xarxa Cruscat heu d’anar al mes de febrer 2015.

El periodista de la BTV li pregunta a Avel·lí Flors, fill, per la seua tesi doctoral sobre l’estat del català al Principat de Catalunya i al País Valencià, si es poden considerar dues llengües diferents el valencià del català. Avel·lí Flors respon que des d’un punt de vista lingüístic no es poden considerar llengües diferents, el català del País Valencià i el de Catalunya, però, [per desgràcia] al voltant de la ciutat de València, [per tota la manipulació i la instrumentalització política que es va fer durant la fi del franquisme i la transició fins ara, sobretot per banda de la UCD i del PP, però, també, els del PSOE, que, en part, han assumit aquesta manipulació i el meu company de classe a l’Institut de Xàtiva, Josep de Ribera, a principis dels anys setanta, Joan Ignasi Pla, sent d’Adzaneta, de la Vall d’Albaida, com a secretari general del PSOE-PSPV, després de Joan Romero (que procedint d’Albacete, va mantenir una posició prou més digna), assumia aquesta diferenciació entre el nom “polític” i el non acadèmic de la nostra llengua, denominada a la reformeta de l’Estatut de la vergonya, “idioma valencià(no)”] hi ha gent que té la ‘percepció’ que són llengües diferents i els polítics ho aprofiten per bloquejar i boicotejar els canvis que durant la “transició” a la ‘democràcia’ s’intentava impulsar al País Valencià, [per recuperar una llengua perseguida i proscrita, que des de diferents poders estatals s’ha intentat, durant segles, genocidar, el català-valencià per a imposar el castellà o espanyol]. Caldria afegir que és un dels llasts de la dictadura que s’ha reproduït en “democràcia”.

Periodista de BTV: On és l’origen d’aquesta percepció en la qual són dues llengües diferents?

Avel·lí Flors: En primer lloc, per la desconnexió històrica [programada] entre els dos territoris, la ignorància per la marginació de la nostra llengua en favor del castellà. Els sectors socials que han treballat per la recuperació sempre han tingut clar que el català i el valencià és la mateixa llengua, tot i que hagen defensat dir-li valencià i català, l’origen comú de la llengua no s’ha qüestionat mai.

Periodista: Quanta gent entén en valencià?

Resposta d’Avel·lí Flors: Al País Valencià hi ha dos territoris, un castellanoparlant i l’altre valencianoparlant (o catalanoparlant). Un 70% entén el valencià i un 50% el sap parlar. No obstant açò, per territoris, hi ha diferències importants: a Alacant hi ha només un 30% que el sap parlar i un màxim del 70% als entorns de València, descomptant la ciutat de València… a Alcoi i a algunes de les comarques del País Valencià el català té una vitalitat més alta.
Per desgràcia, a les grans ciutats del País Valencià, s’ha produït un procés de substitució lingüística del català pel castellà. En un determinat moment les classes socials que estan ascendint se’n passen al castellà i és un símptoma clar del pes demogràfic de les ciutats com Alacant, Elx, València… i després, en certa mesura, Castelló, que són el gran motor demogràfic del País Valencià. I és en aquests llocs on s’ha produït el procés de substitució, un canvi sociolingüístic… El canvi és especialment fort a Alacant i Elx, rellevant a la ciutat de València i a la ciutat de Castelló hi ha hagut uns substitució intermèdia, però en qualsevol cas, important, molts pensen que s’està produint una substitució important també. A àmbits rurals i ciutats mitjanes, les normes d’ús i sociolingüístiques indiquen que va cap a la marginació, perquè l’ús a casa és molt major que a les botigues i al carrer.

Llegir i escriure, quanta gent ho sap? Li pregunta el periodista de la BTV

Respon Avel·lí Flors que la tendència és a que cada vegada hi haja menys gent que el sap parlar i per escrit més gent amb més habilitats

Li pregunta el periodista: És important l’ús d’una llengua, el valencià en quins àmbits s’utilitza?

Respon Avel·lí Flors: Els llocs on més s’usa és en els àmbits familiars o amics, en coneguts, cal destacar una baixada en els usos del català al País Valencià en tots els àmbits, una baixada generalitzada.

La primera enquesta després del procés de recuperació ( a la fi de la dictadura franquista) mostrava un increment del valencià, a diferents àmbits. Després, va haver-hi un moment entre 1995-2005, els 10 primers anys de govern del PP on es deixen de fer enquestes (per a poder eliminar més el valencià, sense que hi hagués constància), i el 2006 ens trobem un canvi important cap a la baixada dels usos del valencià que ha continuat fins al 2010. En un període de 20 anys, perdem un 15% d’ús i ens quedem al voltant d’un 30% en el conjunt del País València.

Li pregunta el periodista: Quines són les causes que estan incidint en aquest procés (de substitució lingüística accelerada)?

Respon Avel·lí: És significativa la dimensió temporal, el 1995 comencen les polítiques menys favorables i inclús contràries al valencià i a la seua extensió de l’ús social del valencià.

En 20 anys s’ha perdut un 15% d’ús social del valencià.

Passem d’un moment d’implementació feble a l’escola a un procés d’obstaculització, i ara d’atac directe i un retrocés en la implementació del català a l’escola.

Hi ha la tendència [sistemàtica] a incomplir la demanda que hi ha per aprendre el valencià a l’escola, hi ha retallades a l’escola publica, prioritzar l’escola privada i concertada, retallades i entrebancs a les escoles públiques que són les que prioritzen l’ensenyament en valencià.

Mai s’ha implementat al País Valencià el principi de disponibilitats lingüística, que diu que un funcionari públic o les persones que atenen el públic han de saber les dues llengües per equiparar i protegir els drets lingüístics dels catalanoparlants i no s’ha fet mai això de garantir els drets dels valencianoparlants.
El tancament de RTVV ha estat crucial. A l’escola i als mitjans de comunicació, que eren els dos únics àmbits que s’havien produït alguns avanços, anem cap enrere en compte d’anar cap a endavant. Per tant, si no hi ha un canvi, si continuen les tendències actuals de retrocés lingüístic, el 2050 hi hauria menys d’un 10% de catalanoparlants al País Valencià… No sóc partidari de perspectives o pronòstics lineals, perquè sempre poden haver-hi canvis que modifiquen la situació actual de retrocés lingüístic, però els indicadors són preocupants.

A Catalunya la implantació d’un model únic a l’escola, un model inclusiu, on el català actuara com a llengua unitària a l’ensenyament va ser molt positiu, però hi ha pressions per banda del PP per a fer retrocedir l’ús vehicular del català a Catalunya, al País Valencià i a les Illes [perquè la política lingüística, monolingüística, del “Partido Popular” Español, és l’eliminació del català i la substitució plena pel castellà o espanyol, la senyal d’identitat, va en la línia de folcloritzar i convertir la llengua catalana del País Valencià i la cultura ‘valenciana’ en un fòssil].

Comparant-nos amb el País Valencià i les Illes, a Catalunya estem prou bé, perquè és molt important impulsar la normalització, treballant en una única línia a l’escola de manera integradora [i no com s’ha fet al País Valencià en una doble línia d’’apartheid’, segregacionista i discriminatòria, que ens duu al carreró sense eixida del retrocés lingüístic i de l’extermini o substitució d’una llengua, la nostra el català-valencià, pel castellà.
Avel·lí Flors fa actualment una tesi per comparar els efectes de les polítiques lingüístiques a Catalunya i al País Valencià.

En síntesi, va parlar a l’entrevista sobre la situació real del valencià i va destacar la baixada de l’ús social del valencià que s’ha produït als darrers anys com a conseqüència de les polítiques castellanistes o espanyolistes i antivalencianes i anticatalanes del PP, contràries a l’extensió de l’ús social del valencià a tots els àmbits per tractar d’eliminar-lo del tot. Unes polítiques contràries als drets humans, socials, lingüístics i de ciutadania de la gent catalanoparlant o valencianoparlants que és tractada com a ciutadania de segona, sense dret a tenir drets, com denunciava Hannah Arendt quan denunciava la política nacional-socialista de Hitler als anys trenta i després amb els estudis sobre Els orígens del totalitarisme i Eichmann a Jerusalem i altres investigacions on s’analitza les maneres de funcionar de les polítiques totalitàries que es basen en tractar com a infrahumans els altres, llevar-los el dret a tenir drets per a eliminar-los… El mateix passa als Països Catalans, sobretot al País Valencià, les Illes i la Franja, quan s’implanten, totalitàriament, les polítiques espanyolistes contra el català, impulsades pel PP, sovint amb una certa complicitat del PSOE, posem per cas, quan es tracta de no deixar que s’expressen els nostres representants en llengua catalana, balear o valenciana, al parlament de Madrid o als parlaments europeus. O quan en cap TV espanyola, ni pública ni privada, se’ns deixa expressar-se en català èuscar i sovint sí en gallec perquè cada vegada esdevé més un dialecte castellà, s’entén tot i donen la imatge de “demòcrates” davant alguns incauts.