En altres afers d’igualtat de drets, com el reconeixement dels drets de les dones dins de l’església amb els mateixos drets que els hòmens, el reconeixement de les lesbianes, homosexuals, transvestits i trasxexuals, la llibertat del celibat perquè no es reprodueixen casos de pederàstia, l’actual jerarquia vaticana es comporta de manera molt semblant als anteriors papats, tot i la retòrica i els gestos “misericordiosos” que es queden només en això, gesticulacions de cara a l’aparador. Davant d’aquesta realitat, vaig decidir anar a l’arquebisbat a principis d’abril i presentar els papers d’apostasia, seguint l’exemple i les petjades de l’amic Toni Mollà que ens ho va contar a la Veu del País Valencià. No obstant això, Toni Mollà advertia als seus articles sobre la seua apostasia que ell no havia tingut cap educació religiosa, tret del pas pel col·legi Pius XI del carrer Alboraia, amb records no massa bons ni especialment dolents, si ho remembre encertadament. En canvi, jo vaig tenir una educació plenament catòlica, dels dos al 5 anys a un col·legi de monges paulines de la miraculosa, després dels 6 als 10 a l’escola nacional-catòlica pública del franquisme, dels 10 als 14 a una acadèmia que es deia el Patronat de l’església de Benigànim, regentada per frares agustíns, que recordaven el llibre de Manuel Azaña “El jardín de los frailes”, una educació religiosa espanyolista dirigida per agustins navarresos i bascos, on l’única referència “valenciana” fou l’himne “Para ofrendar nuevas glòrias a España”.
Recorde quan era un infant que a casa dels meus pares només entraven revistes religioses sobre la lleproseria de Fontilles i sant Frances d’Assís, vaig estar apuntat i vaig ser monitor al moviment júnior vinculat a l’església catòlica i als 15-16 anys vaig entrar al Seminari de Montcada fugint d’un pare que com Abraham volia sacrificar el seu fill perquè -el pare- oia veus divines que li deien que havia de dur-lo a l’escortxador perquè no combregava amb les seues idees nacional-catòliques i s’oposava a aquestes radicalment, en defensa pròpia. En aquella època, quan tots els amics deixaven d’anar a missa, als catorze anys, jo vaig començar a llegir escrits de Helder Cámara, Pere Casaldàliga, Ernesto Cardenal, Garcia-Salve, Lluís Maria Xirinacs, Reyes Mate, Paulo Freire, Gustavo Gutíerrez, Leonardo Boff i vaig iniciar un recorregut per la teologia de l’alliberament, pel valencianisme i pel socialisme. Recorde un viatge pel romànic de Castellà, el 1973-74 amb els actual bisbes valencians Pep Vilaplana (a Huelva) i Salvador Aguilar (a Lleida), que prenent un refresc a la Plaça Major de Salamanca, em sacsejaren la meua consciència mig adormida quan comentaren que després de la batalla d’Almansa, el 1707, els maulets que no foren penjats a Xàtiva i a d’altres ciutats del País Valencià se’ls emportaren presoners a camps de treball esclau i foren obligats a construir aquella plaça, tant els arquitectes com els obrers valencians castigats a penes de treball forçós semblant als camps de concentració nazis. Hauríem d’exigir als de Salamanca que ens la tornen la plaça així com els papers dels arxius de Salamanca robats el 1939 perquè no tenen vergonya d’apoderar-se de botins de guerra i no soltar-los.
Després de quatre anys estudiant, el 1979 per portar al filòleg Manuel Sanchis Guarner a la facultat de teologia de València, l’actual bisbe d’Alcalá de Henares en va fer fora del Seminari de València, vaig fer la llicenciatura de filosofia i teologia i de manera molt crítica i distant em considerí un temps vinculat a les comunitats critianes populars i assistia a alguna de les seues reunions i fòrums, tot i que no m’agradava l’excés de respecte i ‘submissió’ cap a la jerarquia eclesiàstica i la manca d’esperit de confrontació davant una jerarquia esclesiàstica que amb el papat de Wotjyla esdevingué una secta reaccionària perillosa, silenciant Hans Küng, Boff, X. Garcia Roca, etc. El papat de Ratzinger continuà per la mateixa drecera inquisitorial que Wojtyla; en aquella època, vaig considerar la possibilitat de demanar l’apostasia seriosament, inclús recorde una conversa amb Xavier Corrales, autor del llibre “De la misa al tajo” sobre capellans obrers, que em va proposar que fera l’apostasia, però l’amic Honori Pasqual també participant en la conversa, amb el qual estava al grup de cristians antimilitaristes, em va suggerir que continuara al costat del grup pacifista cristià perquè calien veus a l’església que foren crítiques des de dins per canviar-la i li vaig fer més cas a Honori que a Xavier; també ho vaig deixar córrer perquè deien que des de l’arquebisbat de València, amb el temps del feixista castellà Garcia-Gasco, no acceptaven l’apostasia perquè volien tindre el major número de gent apuntada als llibres baptismals per a exigir-li a l’estat subvencions més quantioses per a mantenir els seus privilegis econòmics i socials, dirigits a apuntalar les universitats catòliques, els centres concertats i les polítiques corruptes del PP, que els jerarques han defensat i en són còmplices.
No obstant això, ara, després de les actuacions vaticanes nomenant a l’arquebisbat de València un senyor falangista, nacional-catòlic i castellanista, com sempre, que combat a mort la nostra llengua i cultura valenciana, aliant-se amb aberrants entitats antivalencianes, com “Lo Rat” i la RACV, que rebutja els refugiats de la guerra de Síria i ensenya el cul pregant per la imposició i la dominació espanyola al País Valencià i als Països Catalans, no trobe cap argument, ni raó ni motiu per continuar apuntat a una església que és una de les principals enemigues de la nostra llengua i cultura catalana del País Valencià. Al contrari, als darrers temps, sentia com una necessitat vital, donar-me de baixa, demanant l’apostasia i ha sigut un alliberament perquè l’església al País Valencià no conrea els valors de l’encarnació, de l’aculturització ni de l’alliberament, al contrari actua com una església colonialista al servei de l’estat de Madrid, dels monarques borbons, de tots els dictadors i en contra del País Valencià. I no hi ha cap excusa que valga per a no esborrar-se, només la peresa, la desídia o la mandra en creure que no paga la pena perquè és donar-los massa importància, quan això passa si es continua apuntat a aquesta secta perillosa que ens tracta com els seus principals enemics a batre. Com ha assenyalat alguna vegada Carme Miquel i Diego, l’església manté un reducte antivalencià, tret de Saó, Cressol i el grup de capellans i laics del dissabte, quan la majoria de la societat civil valenciana, partits democràtics, sindicats, l’escola, la universitat i moltes entitats culturals i cíviques aposten decidídament pel valencià.
En conseqüència, amb aquest escrit no em dirigisc només a la gent atea o agnòstica, sinó sobretot i especialment a la gent, que, després del concili Vaticà 2, als anys seixanta, setanta, huitanta, noranta i al segle XXI van demanar que la jerarquia eclesiàstica ‘valenciana’ assumira la llengua pròpia del País Valencià, presentant fulls de signatures, perquè se n’adonen que la millor resposta no és demanar-los res perquè es torquen el seu excel·lentíssim cul amb aquests fulls, com deia Joan Fuster, sinó exigir que us esborren perquè no esgrimeixen davant l’estat unes subvencions milionàries que després fan servir per a finançar programes mediàtics a la COPE o a TV13 contra nosaltres els valencians, balears i catalans i la nostra llengua i cultura o per a finançar els seu àtics milionaris de més de 300 metres. Al meu parer, amb aquesta gent jeràrquica i clerical, no hi ha res a parlar, només esborrar-se i que no ens puguen continuar comptant com si fórem nombres còmplices de les seues maldats i perversitats contra el nostre País. En nom de Jesús el fuster de Natzaret, actuen donant suport als nostres botxins i exercint de botxins principals per discriminar per raó de llengua, sexe, gènere, cultura o nació, vulnerant els nostres drets com a ciutadania catalanoparlant que no vol formar part d’Espanya ni d’una església sectària, colonialista i opressora. Només si molta més gent es dóna de baixa de l’església ‘valentina’, tindran el pes social esquifit que els correspon i se n’adonaran que no poden estar més de 300 anys posant a jerarques castellanistes i reaccionaris per mantenir la dominació que ve d’Almansa contra els nostres drets lingüístics, socials, dret a decidir, culturals i de País Valencià.
