Anticapitalistes a València, 1970-77

Rapsodia en Rojo és el títol d’un relat que compta amb la novetat que quasi la totalitat dels personatges que hi apareixen es corresponen amb noms reals. Presenta com a protagonista principal Raúl, nom de guerra de Juanjo de la Asunción, un jove d’aleshores que, el 1970, quan abandonà la seua posició familiar i professional, es féu proletari. A partir d’eixe moment esdevindrà un dels líders de les dos grans vagues generals de la construcció als anys 1976 i 1977. Ja des del principi, l’autor assenyala que el llibre pretén ser la memòria d’un grapat de joves entregats a un ideari, en una època en què hi havia espai per als ideals, i que “cregueren, sincerament, en la possibilitat d’una revolució socialista”.

Raúl, juntament amb altres joves com ell, de classes mitjanes, i uns pocs obrers reunits a Vilafamés, seguint la trajectòria del moviment comunista, crearen l’embrió d’una organització situada a l’esquerra del PCE, que va resultar ser l’Organització d’Esquerra Comunista, impulsant, alhora, unes organitzacions assembleàries conegudes com a Plataformes Anticapitalistes. Les dificultats, els dubtes, donaran pas a la voluntat de fer possible la caiguda de la dictadura i l’arribada del socialisme. Hi ha un moment, però, en el qual Raúl pensa en veu alta i s’interroga: què feia ell esforçant-se en el dur i esgotador treball físic de manobre de la construcció? Que hi feia ell tan lluny d’allò que havia significat la seua educació i els seus estudis? Per què no podia desenvolupar la seua acció en altre sector social? El nostre personatge, aviat, s’aniria trobant plenament integrat en la lluita obrera en la qual coincidiria amb altres companys també comunistes i revolucionaris: Enric, Paco, Honori, Julian. Tanmateix, lluitaran juntament amb tres capellans bascos de Manises -Jose Luís, Antonio i Pablo-, ja que “criticaven ferotgement el dirigisme i el sindicalisme burocràtic que proposaven els stalinistes i perquè també lluitaven per una revolució que canviés el sistema”.

Sens dubte, una part molt significativa del llibre que comentem està ocupada per les cròniques, dia a dia, de les dos vagues generals de la construcció: la primera, al gener del 1976, i la segona, des del 23 desembre del mateix any fins a l’1 de febrer de 1977. En les dues participarien milers de treballadors amb assemblees, manifestacions i enfrontaments amb la policia. A les vagues, el pols va estar permanent entre la direcció del PCE/Comissions i els anticapitalistes de Plataformes i, si be durant la darrera vaga de 41 dies els anticapitalistes van aconseguir liderar el moviment, al final “ la voluntat de lluita i d’autoorganització, utilitzant la democràcia directa, es va evaporar ràpidament en benefici de les estructures sindicals creades per la gent del PCE”. El desencís de Raúl resulta manifest i aleshores es produeix una profunda revisió dels seus plantejaments donats els resultats frustrants de la vaga general.

Quaranta anys més tard, quatre d’aquells lluitadors es retrobaran ja majors, tractant de valorar la seua experiència, les causes del seu allunyament de la realitat i el present. El mateix autor ens vindrà a dir que “ells són, com la història contada en aquest llibre, quatre perdedors. Quatre perdedors dels seus objectius ideològics i polítics. Ja que ni allò que pretenien quan hi eren joves ni allò que voldrien ara que son madurs es realitzarà. Però, la diferència entre llavors i ara és que ells ja ho saben…”. Com el lector pot veure, de nou estem tocant el tema de guanyadors i perdedors en aquella transició i, la veritat, és que va haver-hi molts perdedors, el mateixos reformistes del PCE no tardarien en adonar-se’n que ells també hi van estar perdedors. La història passada es podrà pensar, però amb un tema de fons com és el subjectivisme i la difícil relació entre realitat i utopia.