El comentari, tal com va redactat, destaca principalment la presència de l’expresident de govern i del “pare de la pàtria i redactor de la Constitució Gregorio Peces Barba”, d’altra banda, de forma inexplicable, omet els noms d’alguns dels altres laboralistes que assistiren els treballadors, es tracta del catalans Francesc Gallisà, Ignasi Doñana, i August Gil Matamala, així com del basc Pedro Ibarra i l’aragonès Paco Polo, cal dir que tots aquests darrers també van estar sempre uns reconeguts antifranquistes i en algun cas defensors davant de represaliats al “Tribunal de Orden Público” o els tribunals militars. Doncs, em pregunte si es tracta d’una omissió significativa o involuntària. El fet és que precisament la diversitat d’advocats del juí pretenia marcar el caràcter solitari amb la vaga de Fasa-Renault per part de les diverses part de l’estat.
En aquella ocasió, Felipe González vingué en pla d’estrella, ja investit del càrrec de secretari general del PSOE després del Congrés de Surenes, i, a més, venia acompanyat per una representació de l’Internacional Socialista, una clara operació d’imatge ja que aleshores el PSOE havia estat quasi absent de les lluites contra la dictadura, cal dir que tant aquest personatge com Peces Barba sols estigueren una jornada i la resta d’advocats férem la major part de la feina, tal com feien la majoria de laboralistes a tot l’estat de forma generosa i sense voler treure rèdit ni medalles.
Veure allò des del present, també amb canvis i tal vegada amb possibles somnis, lluny de generar fatiga, ajuda a veure les coses amb perspectiva, a apreciar com malgrat els errors hi ha avanços, i sobretot, a confiar en la capacitat de la gent i en la reflexió sobre la realitat. Que alguns se n’aprofiten per crear-se una imatge o ser famosos serà inevitable, altres els anònims igualment fan història.
