Durant la resta de l’any, els esdeveniments del curs i les responsabilitats públiques, no em deixen temps per llegir a tiri bandiri (expressió de la Pobla Llarga que vol dir alguna cosa així com a tota pastilla, a dreta i esquerra o sense aturar-se). A l’estiu tothom viu i tothom pot llegir. I és ara quan després de fullejar un llibre regal dels meus companys i companyes d’escola “El arte de decir NO” i després del calfament amb un parell de novel·les senzilles d’autors valencians com “La muntanya invisible” de l’alcoià Francesc Gisbert i “Després de les tenebres i altres narracions” del riberenc d’Alginet Josep Lozano, toca posar-se en serio i agafar les memòries del nostre poeta contemporani més universal, el fill del forner de Burjassot.
Sols una miqueta de ressenya per obrir boca. Es tracta d’un llibre de records, anècdotes i vivències que, barrejant el to dramàtic amb el divertit i sarcàstic, ens descobreix la part més humana i intima del poeta. Estellés parla dels seus viatges, de lectures, d’autors i de personatges a qui va conéixer, però també dels seus problemes de salut, dels dies viscuts a la seua infantessa, dels berenars de pa amb oli i sucre i del seus records com un animal que recupera constantment la seua memòria. Així doncs, enredat en la lectura, aquest matí de xafogor, ni la riquesa de vida, de carns i de colors, que passeja amunt i avall per la voreta mar, em fa alçar la vista de les pàgines del llibre.
Però mira per a on, el soroll de les traques de la festa major de Xeraco arriben a la mar en el mateix moment que la pàgina 48 del llibre reflecteix els records del poeta a aquella cosa prehistòrica que penjava dels balcons i de les parets, des de l’església parroquial fins a la plaça de l’ajuntament del seu poble. Sota la traca corria vertiginosament, com una pobra ànima en pena, el coeter amb una canya i una cosa encesa a l’estopí. Quina casualitat. Pare de llegir i recorde els primers anys d’estiuejar a Xeraco. La platja quasi verge, amb pocs madrilenys (ja hi havia, collons estan a tot arreu), amb els meus fills petits, les passejades vora mar amb la motxilla penjada al pit on la meua filla feia la dormideta d’abans de dinar, el gelat del “Churreret” i els bots a poqueta nit als llits elàstics. I també les disfresses, la festa, les traques i la cordà de Sant Salvador pels carrers del poble. Vaja quin animal de records! Com passa el temps! Faig coincidència amb l’Estellés: abans, tot era més senzill, no dic que millor.
Una miqueta endormiscat baix del para-sol, amb el llibre obert al meu pit nu, em desperta la presència d’una xicona de color, amb una bata multicolor i una safata equilibrista al seu cap. Rodejada de complements i objectes diversos es mostrava disposa a vendre, a regatejar i abaratir les seus pertinences. No estic a Madagascar vaig pensar, estic a Xeraco, una miqueta torbat per la cabotada, els records i els escrits del Vicent. No vaig deixar perdre l’ocasió i vaig fotografiar la xicona per a enviar per WhatsApp la seua imatge i escriure aquesta columna per dir en veu alta, que m’agrada molt, des de sempre, el món, la vida, la gent, la natura,… en tota la seua varietat riquíssima d’actituds, de possibilitats, de coloracions, de records. A la fi, malgrat la sensació d’incertesa i de frau actual, encara podem fer valdre els nostres records. Veritat?
