El dissabte 6 de juny, de matí, vaig a una ferreteria que hi ha a prop de casa, al costat del camp del Mestalla, a València. Quan arribe encara no han pujat la porta de ferro, el propietari de la ferreteria està xerrant amb dos hòmens, de seguida roda la clau i puja la porta metàl·lica, demane torn als dos hòmens preguntant-los, per descomptat en valencià, qui és l’últim per prendre torn, note que s’estranyen -una mica- que els parle en valencià, amb naturalitat, em diuen que no, que ells no van a comprar res, que passe, però m’adverteixen que al propietari de la ferreteria no li parle en valencià; els dic que no entenc per què em diuen això, que vinc des de fa molts anys i sempre li he parlat en valencià sense cap problema; el ferreter, amablement, ho corrobora i diu que mai m’ha dit res en contra, que ell mateix parlaria en valencià, però que no el parla per una qüestió de timidesa… Jo aprofite per a dir-li que encara se’l veu prou jove -una seixantena d’anys- per tractar de superar aquesta timidesa i li dic que els seus companys o ‘amics’ infravaloren la seua capacitat intel·lectual i tenen molt poca confiança en el seu desenvolupament intel·lectiu i cognoscitiu per aprendre llengües, en creure que no podia entendre ni aprendre el valencià després de viure tota la vida a València… Un d’aquests companys del ferreter insisteix que el propietari de la ferreteria és del ‘nord’ (jo pensava que, al dir el ‘nord’ era de Terol, de Tarragona o de Navarra), ell em corregeix dient que és de Cantàbria, li dic que una vegada vaig fer un viatge per Cantàbria, per Santander i per Santillana del Mar, que era molt bonic, però Santillana massa turística… cosa amb la qual el ferreter estava d’acord, a pesar de ser d’un poble prop d’allà mateix.
De manera, impertinent i amb rialles, un d’aquest homes diu que com a home del ‘nord’, el ferreter hauria de tenir prou ‘collons’ i negar-se que ningú s’expressara davant d’ell en valencià; sembla una brometa de molt mala ombra, perquè “tenir collons” en aquest cas, vol dir discriminar, maltractar i vexar els altres en considerar-los, instrumentalment, objecte d’abús de poder i de vulneració de drets; l’altre, en la mateixa línia, va encara més enllà, i diu, en castellà, tot i que una mica abans a aquests els havia oït parlar valencià, que, parlant, “esportivament “, podríem dir que l’espanyol té 12 punts i el valencià o català, zero punts… segur que són ‘valencians’ que no han llegat el valencià als seus fills i néts… plens d’autoodi o d’odi contra el valencià o català. Em deixa perplex, amb això del 12 a zero, no em crec el que sent de tan absurd com em sembla, posar les llengües al nivell dels fanàtics hooligans de futbol i pense, què diu ara aquest paio? I s’explica dient que l’espanyol té molts milions més de parlants que el català o valencià, almenys admet la unitat de la llengua, no és del tot inculte, pense, o potser ho fa per veure si jo entraré al drap per a negar la unitat de la llengua, cosa que el satisfaria moltíssim, com passa amb tants “valencianos” que sense saber ni gota de llengua s’oposen a reconèixer que el valencià i el lleidatà són la mateixa variant de la mateixa llengua catalana… Diu aquest individu que el nombre de parlants en l’espanyol són 600 o 700 milions d’hispanoparlants i en català hi ha molts menys, no dóna xifres, si som deu, dotze o quinze milions de catalanoparlants. Per això, continua, amb tants milions de parlants, l’espanyol ha aconseguit -segons ell- 12 premis Nobel i el català o valencià, zero… Li dic que no són tants els milions que parlen l’espanyol al món, que se li ha anat la mà, potser ens ha contant als catalanoparlants, basco-parlants i gallego-parlants, com a castellanoparlants i n’ha afegit molts més del compte, potser ha afegit els indígenes americans, que parlen quítxua, aimara, etc però si parlem de nombres, el xinés és el que més el parlen al món i que només té un o dos premis Nobel de literatura, que el Nobel no s’atorga en funció del nombre d’habitants, però això influeix i, sobretot, tenir un estat propi, diners per tenir més editorials, difusió i arribar als que decideixen els gustos estètics literaris hegemònics al món… Que als països de parla catalana encara no tenim un Estat propi que defense la nostra llengua per a poder tenir els premis Nobel que ens corresponen… Se m’ocorre dir-li que Àngel Guimerà, va ser guardonat amb el Nobel, i que fou escriptor en català, tot i que no el va recollir perquè va morir abans, però passe perquè no acceptaran aquestes subtileses. El que em deixa estupefacte és que els mateixos nacionalistes espanyols que es neguen perquè els Països Catalans tinguem estat propi, en conseqüència, són els que es burlen, es mofen i es befen de la nostra indefensió i opressió a mans del seu estat que ens nega el dret a decidir a la valenciana, baleàrica i catalana gent.
Potser tractant de refregar-me pels nassos els premis Nobel de literatura en espanyol i els zero de la literatura catalana o valenciana, pensen que m’ofenen… No entre al drap; per rematar la seua faena, un dels que havia dit unes paraules en valencià, però havia optat, com l’altre, per parlar en espanyol, eren valencianoparlants vergonyants incapaços d’expressar-se en valencià si hi ha algú que parla en castellà al seu voltant, se m’acosta, més “conciliador”, i em diu que a ell li sembla’ molt bé’ que parle en valencià (com si em calguera permís d’algú), però que, si en trobe davant d’alguna persona que no entén algun mot en valencià o català, la meua ‘obligació’ és parlar-li en castellà, ‘immediatament’… Amb sornegueria li dic “Sí, i posar-me ferm, militarment”… Ho sent, però no estic d’acord i dissentisc del tot amb vostè, potser vostè pensa que si un home té el penis una mica més llarg, posem per cas, de dos metres, i l’altre només el té de dos pams i mig, tot i que, el del primer, siga per una llargària aconseguida a causa d’una intervenció colonial i militar de l’estat, té més dret a tenir drets que l’altre de menys llargària i, per tant, no té tants drets… No obstant açò, jo pense que tots els humans són iguals, tinguen el penis, el nas o les orelles de distinta mida, diferent color els ulls o la pell i distinta alçària, perquè tots hem de tenir els mateixos drets i dignitat i totes les llengües i cultures també. Per tant, si algú no entén la llengua pròpia del País Valencià l’hauria d’aprendre perquè nosaltres també tenim el dret d’expressar-nos i viure sempre en valencià o català al País Valencià.
La resposta de l’altre anant-se’n de la tenda, amb la cua entre les cames, fou etzibar-me que li semblava la meua positura massa ‘radical’; li ho vaig reconèixer, que es tractava de radicalitat, de les arrels, d’arrelament, com diria Simone Weil, de “radicalitat” democràtica i de protecció dels drets humans, però li vaig etzibar que els espanyols eren molt més radicals, que jo no era capaç d’arribar-los -en radicalitat- ni a la sola de la sabata a molts espanyols, monolingües, prohibint expressar-se en català, basc o gallec als altres, als parlaments espanyols o europeus i no deixant que a les televisions i ràdios espanyoles pugem expressar-se en la nostra llengua catalana o valenciana… Ja no va tornar a tractar de vexar-me ni humiliar-me amb les seues impertinències estructurals, sistèmiques i supremacistes d’una ‘constitució espanyola’, continuïsta del franquisme, redactada i llegida en termes de superior, l’espanyol, inferiors, les altres llengües, de manera xenòfoba, racista i indigna. És el que dóna de si la política lingüística de l’Estat espanyol, radicalisme espanyolista castís contra les altres llengües distintes al castellà, des del catecisme imperial de Nebrija i contra la ciutadania que parlen altres llengües, siguen indígenes, americans o hispànics, tractats de manera vexatòria i exterminista, en pensar -una gran majoria d’espanyols- que els ‘altres’, els valencians, catalans, balears, bascos o gallecs, no tenim dret a tenir cap dret, ni lingüístic ni de ciutadania. Per això és burlen i tracten d’invisibilitzar-nos, oprimir-nos i humiliar-nos sempre que poden, amb l’estat que paguem la gent -catalanoparlant o valencianoparlant- perquè ens oprimisquen. Com denuncia el catedràtic de filologia, Juan Carlos Moreno Cabrera al nou l’assaig “Errores y horrores del españolismo lingüístico. Cinco Vocales para conquistar el múndo”, on tracta d’auscultar la imposició lingüística de l’espanyol o castellà i els mecanismes perversos per legitimar aquest imperialisme supremacista que oprimeix altres llengües més ‘febles’, posem per cas, la nostra, la dels països de parla catalana.
Vull agrair, ‘especialment’ a aquests hòmens de la ferreteria, prop del Mestalla, l’intent d’humiliació que intentaren per ser valencianoparlant o catalanoparlant, perquè representen, molt bé, el que ens fa -sistemàticament i quotidianament- l’estat espanyol; gràcies a les seues opressions polítiques, lingüístiques, socials, supremacistes i genocidiadores, podem veure més clar encara que l’únic camí possible és l’alliberament i la independència dels països de parla catalana o el Països Catalans, com els anomena l’ínclita Rita Barberá, tractant d’amenaçar la valenciana gent que els Països Catalans arriben fins a Múrcia, Almeria o Granada… cosa que hauria de posar-la contenta que la influència cultural de la valenciana gent arribe fins a Andalusia; com que a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, tenim a molts companys i companyes que són valencians i catalans d’origen andalús, no tenim cap problema de xenofòbia ni de racisme ni de barreja identitària; el dret a decidir també és per a la ciutadania murciana o andalusa, si volen independitzar-se de l’estat espanyol i federar-se o confederar-se amb els països de parla catalana els incloguem; per banda nostra, cap problema, nosaltres no rebutgem els altres i els acceptem parlen com parlen perquè no només respectem la diversitat, ens agrada perquè és senyal de vitalitat i riquesa. Pensem que l’uniformisme lingüístic mata la diversitat, la pluralitat i la vida social i cultural del nostre país.
No els vaig dir a aquells hòmens insolents que catalanoparlants n’hi ha hagut dos papes valencians a Roma al llarg de la història, Els Borja, ni que recentment, el 22 de novembre de l’any passat, a Albal, li van atorgar a Escola Valenciana el Premi Internacional LinguaPax, amb un discurs del Dr. Fernand de Varennes contra un govern del PP que no respecta la voluntat dels pares que desitgen que els seus fills siguen educats en la seua llengua, i aquesta és la llengua pròpia del nostre territori valencià, que alguns mandataris dels estats volen substituir i suplantar pel castellà… un LinguaPax que val tant o més que un Nobel; però em vaig reprimir per no deixar anar l’ordinària vena competitiva que envaeix el món de capitalisme globalitzat actual. .. Que al cap d’unes setmanes la senyora Punset, des del Parlament Valencià, diguera això que saber valencià o català no val res, no serveix de res, que és un acte purament emotiu, d’intel·ligència emocional menyspreable, però no serveix per trobar llocs de treball ni crear riquesa, en contra de les opinions del catedràtic de filologia hispànica, Juan Carlos Moreno Cabrera, mostra que aquesta diputada confon les seues opinions ‘radicals’, de nacionalisme excloent espanyolista amb un criteri científic que encara està per demostrar, sobretot això que el saber ocupa lloc només per a les llengües amb estat propi, que per no tenir estat propi la nostra no és prou universal ni cosmopolita i només és ‘poblerina’. Aguarda’t! Doncs, té raó, haurem d’anar a tenir estat propi perquè esdevinga universal!
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
