Andreu Ginés Sánchez, historiador i membre d’Endavant

Gaudeix de nou d’uns dels articles d’Abelard Muñoz, publicat el passat 23/01/2015 en La Veu.

Nosaltres els valencians

El nou relat independentista

Andreu Ginés és deixeble del llegendari historiador Josep Fontana (Barcelona,1931), cosa que ja diu molt de la seua formació. De xiquet, l’Escola La Gavina, després, la Universitat de València i la Pompeu Fabra. La seua tesi, convertida en llibre, es va titular La instauració del franquisme al País Valencià (PUV, 2010) i Fontana la va elogiar en el seu pròleg, diguent que l’obra suposa un intent de “cercar un sentit a una part essencial de la història recent del PV”. I és que els alumnes de Fontana segueixen donant molta guerra.

Tanmateix, Ginés, de 37 anys, no sols cerca trobar sentit en la història, sinó també en el present immediat del seu país. La recerca del sentit l’ha convertit en un independentista convençut que forma part de la jove formació valenciana Endavant. És a dir, l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional. Una organització que naix en l’any 2000 i que és el resultat de la refundació de la PUA (Plataforma de la Unitat d’Acció).

“L’independentisme és l’únic que té un discurs antisistema”, sosté Ginés en la terrassa del seu bar-club, El Racó de la Corbella, reducte lúdic cultural de patriotes inquiets, ubicat en l’amanoseta plaça del Pilar, en ple barri de Velluters i a un tir de pedra d’un altre centre de la cultura autòctona de resistència: La Societat Coral El Micalet.

Aquest antic alumne de Fontana va fer bé els seus deures. Es reivindica de la rotunda dialèctica entre marxisme i independentisme. I ho contextualitza amb precisió: “Tot té el seu origen en els moviments forjats en els anys seixanta, vinculats als moviments d’alliberament nacional del final del colonialisme i les protestes per la guerra del Vietnam. Després, el procés s’ha fet més complex i ara, quan l’esquerra s’ha acomodat, és l’independentisme el que marca les distàncies”.

Els membres d’Endavant no són molts, però segueixen molt atents al procés català de CUP, liderat per David Fernández, a Barcelona, el qual ha declarat fa poc a la revista El Temps voler organitzar “un bloc digital que ajude a construir un relat”, una manera postmoderna de defensar la lluita per l’alliberament nacional i trencar motles.

Al Principat conten amb els Ateneus i Casals independentistes que tant proliferen en el barri de Gràcia. “A València, -comenta Andreu- també disposem d’espais per a la discussió i el debat. No sols ací, en el Racó, sinó en la Terra, a Benimaclet, El Casal Obrer i Popular, etc. Els bars suposen espais de normalització política. Es pot dir que la radicalitat política és normalitat en un entorn de barri. Es dóna suport als moviments socials i no sols ens hi reunim nosaltres, sinó que cedim espais a col·lectius ecologistes i veïnals”.

És un treball de masses, a la vella usança, perquè aquests nous jóvens amb consciència política renovada no es tallen en els seus objectius: “la nostra idea és l’alliberament nacional i l’alliberament de classe”. I això es concreta en la Unitat Popular, que persegueix, al mateix temps, Endavant i la CUP, “presentar candidatures municipalistes de l’Esquerra independentista per a aglutinar així els moviments anticapitalistes en l’àmbit municipal”.

Objectius ambiciosos, però gens desgavellats, en un moment en què la dreta s’afona al País després d’haver-lo deixat fet un desastre.

Però el nou relat independentista d’Endavant marca distàncies de la política institucional que “pot ser enganyosa”, preveu Andreu. Per això, defineix a Podemos com “una aposta electoral articulada des de dalt. No entrem a valorar si són populistes o no. L’única cosa certa és que tots els partits polítics fan l’aposta populista. Per a nosaltres és més important construir les bases abans de pegar el bot institucional”.

El Racó de la Corbella invita a parlar de política. Ara està recent pintat i ja no hi pengen les fotos dels líders revolucionaris del segle XX: Zapata, Lenin, l’oncle Ho, el Xé… Però el seu esperit hi roman. Ací es barregen els vells lluitadors com Enric Tàrrega amb els nous al calor d’unes músiques, unes revistes, uns cafès amb licor…

S’intenta reconstruir la cultura destrossada pels conservadors i secessionistes. “Recuperar practiques”, aclareix Andreu, i posa com a exemple el seu activisme faller: “estem molt orgullosos del funcionament de les Falles Populars i Combatives. És un exemple de com trencar una mordassa imposada. Són deu anys organitzant concerts i trencant la idea que allò popular és de dretes. Impulsem una cultura crítica, alternativa, en valencià, popular i massiva”. És un missatge compacte, sense fissures. Tot comptat i debatut, l’aposta independentista -algú va dir que era utòpica?- per al segle XXI.