Ocorria en el precís moment en què Mariano Rajoy anunciava les infames retallades en la prestació per desocupació. I una vegada sabedora que tot s’havia escoltat i que l’havia cagada -amb perdó de l’expressió per als més refinats que dirien fer caca-, però ben cagada, va donar explicacions. Va dir, més o menys, que ella no es referia als aturats, sinó a la bancada socialista. Aleshores, ja tothom sabia que esta irrespectuosa diputada era la filla de Carlos Fabra.
Com si es tractara d’una presentació en societat, Andrea Fabra debutava aquell dia en les vides dels milers i milers d’aturats i aturades de les comarques de la Plana, però també de les de València, Alacant, Almeria o Logronyo. Servida en safata quedava la feridora sentència de la diputada popular.
Quan tot açò va succeir, Andrea no era –ni ho és ara– una principiant en la política. Ha ocupat escons durant tres legislatures seguides, primer al Senat i les dues següents al Congrés. Abans havia sigut assessora parlamentària del secretari d’Estat d’Hisenda.
Uns quinze anys havia sumat de curriculum vitae a costa de l’erari públic. Per cert, el 15, número que de forma col·loquial és conegut com la xiqueta bonica, una expressió que utilitzen molt els jugadors de loteria. I justament, el seu pare sap el que és estar tocat per la deessa de la fortuna.
Des d’aquell 11 de juliol de 2012, les coses han canviat, i molt, per a Andrea i la seua família. Son pare ha passat de ser el posseïdor i aconseguidor a haver de complir una condemna de quatre anys per quatre delictes fiscals. I com que Déu els cria i ells s’ajunten, ella està casada amb Juan José Güemes, també polític popular i exconseller amb Esperanza Aguirre. Güemes també s’ha vist ficat en embolics judicials relacionats amb la privatització de la sanitat madrilenya.
Ara, per a disgust del seu club de fans -les 4.512.153 persones aturades a tot Espanya- Andrea Fabra va i ens deixa caure que el seu futur està en mans del partit. De fet, ha sol·licitat permís al Congrés per exercir com a advocada, una autorització que la Comissió de l’estatut dels Diputats acaba de concedir-li i que haurà de ser ratificada en els pròxims dies. En mans del PP està trencar o donar continuïtat als dos-cents anys d’història ininterrompuda d’una saga familiar que ha viscut de la política i dels favors de la política: la saga dels Fabra. La presència d’este llinatge en la política de Castelló es remunta a l’avi Victorino Fabra Gil, més conegut com Pantorrilles.
Quantes diputades i diputats hi ha al Congrés que no sabem si s’ho han guanyat o heretat? De quants altres ignorem l’existència, senzillament perquè no obrin la boca ni per a bé ni per a mal? Diputats que cobren de mitjana més de sis mil euros nets al mes, si sumem sou base, dietes i complements, i que tributen com si foren mileuristes. Sense afegir unes altres prebendes. A les senyories els dol que es parle d’això. La política ha d’estar ben pagada per a qui s’ho guanye i no perquè un o una diputada siga solament una xarraire ofensiva, o es dedique a jugar a Frozen.
Més encara quan el pati no està per a tirar coets tot i estar en vespra de falles. Al País Valencià el nombre total de parats s’ha situat en 518.388 al febrer. La desocupació s’ha reduït en 345 persones, segons les dades del Ministeri de Treball. El descens representa un 0,07 per cent i molt ha d’ocórrer perquè la cosa canvie abans de les eleccions de maig. Amb este panorama, anirà Fabra a les cues de les oficines del Servef? “Hola. Soy Alberto y venía a pedir tu voto”.
