Amics, coneguts i saludats

Segons Josep Pla, una manera de dividir les persones del nostre entorn és en “amics, coneguts i saludats”. És una descripció de la realitat com qualsevol altra, però tractant-se del mestre Pla he d’admetre que aquesta és, si més no, enginyosa i definidora d’un cert retrat social, d’una realitat rica en ocasions, empobrida en moltes més. Com deia un altre mestre, Oscar Wilde, “la humanitat no ha estat capaç de trobar el seu camí, perquè mai no ha sabut cap a on va”. En eixe camí per la vida, gaudim d’uns quants amics –pocs-, ens considerem “populars” si tenim molts coneguts-seguidors (followers) en Twitter, Facebook o Instagram, un miratge virtual, pel qual veus i beus aigua quasi miraculosa al mig del desert si t’afegeixen un ‘M’agrada o I like’ per una foto, un comentari, una reflexió o un article que has penjat en qualsevol d’aquestes xarxes socials. Pura ingenuïtat barrejada amb set grams de vanitat. Què hi farem!, a voltes som així de simples els humans. Pel que fa als saludats podem tindre fins i tot una legió si no som uns anacoretes i/o antisocials.

Però quantes persones saludem i mai o quasi mai hem creuat més allà d’unes poques paraules de cortesia amb elles, i a voltes ni això?. Moltes veritat? I en aquestes divisions, subdivisions i altres separacions, no compte els familiars, els quals no elegim. Ens vénen donats per qüestions biològiques. No triem germans, cosins, nebots… per tant, o “por consiguiente” que diria el iaio gagà Felipe González, hem d’acceptar-los -o no- tal com són. Però en eixa acceptació implícita, també hem d’acceptar els cunyats, sogres i altres parents que en anglès anomenen “in law”, és a dir que podríem dir per “imperatiu legal”? Ja sé que fer broma i sàtira dels cunyats és un tòpic i un recurs fàcil per a fer acudits més tòpics i fàcils encara, però com hem de contemplar, per exemple, si en el sopar de Nadal o reunió familiar les ocurrències d’un cunyat que t’amolla: “el cava que has traído este año no serà catalán, verdad? I què fas, li retruques amb açò “I tu els llagostins cuits que has dut enguany no seran altra vegada la merda eixa de plàstic del Mercadona, veritat Manolo? O ho deixes córrer i et dius: “oh my god, fes que passe aviat aquesta nit sense declarar la III Guerra Mundial?”. La pregunta és retòrica, sóc conscient, i la resposta irrellevant. Tot dependrà del grau del cabreig, la qual cosa és com el plom, mai te’l lleves del damunt. Tots dos són acumulatius.

I és que les divisions, no les aritmètiques, si no aquelles que afecten els humans, persones humanes, simples, o senzilles si voleu, és de vegades fruit de la confusió o d’un malentès. Confusió i malentès que encara es complica més si l’amic, conegut o saludat és de professió polític, si és que aquesta professió, així a la babalà, existeix de debò. Si estan en campanya electoral seran amables, pròxims i et pegaran palmadetes a l’esquena, es mostraran solidaris amb els teus problemes o la teua causa reivindicativa si és que la tens. Una volta passat eixe període, és possible que, i amb les honroses excepcions que es vulguen, eixos polítics amics, coneguts o saludats abandonen per diferents raons la seua amistat, coneixença o salutació amb aquells que en un moment donat foren els seus aliats i ara resultem molestos, incòmodes o inoportuns.

Però això, en aquest cas que ens ocupa no importa. Tot i que sóc escèptic, la companyia o presència de totes tres categories, amics, coneguts i saludats, polítics o persones ‘normals’ en la nostra vida és justament allò que necessitem per a ser moderadament feliços. I dic ser feliç que és un estat absolutament transitori. Per exemple, un altre mestre, Groucho Marx, el qual va contar una anècdota que reflecteix a la perfecció aquesta circumstància: “Ahir vaig visitar la meua tieta i va ser feliç, però més feliç va ser quan me n’aní”. Doncs això.