El salari mensual d’un treballador de Bangladesh és de 31 euros, treballant molt per sobre de les 40 hores setmanals que tenim en els països occidentals. Segons la web d’Inditex, la meitat de la seua plantilla treballa en països asiàtics.
Segons un informe que van fer públic les ONG espanyoles Setem i Amarante, la jornada habitual de quasi el 70% de les treballadores marroquines en factories proveïdores d’Inditex és d’entre 45 i 54 hores a la setmana, mentre que el 30% d’elles superen les 55 hores setmanals de forma habitual, arribant de vegades fins les 65 hores, amb un salari mensual de 178 euros. A les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, fan que treballen sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 euros l’hora, tres vegades menys que les seues companyes.
Al Marroc es confecciona el 10% de la roba que Inditex ven a les seues botigues.
Fa un temps es va fer públic que el Ministeri de Treball de Brasil va destapar l’existència de treball esclau en una subcontracta que produïa roba per a Zara, després de realitzar una investigació que va durar tres mesos.
La investigació va descobrir casos de “discriminació ètnica de les tribus Quítxua i Aimara, que rebien un tractament pitjor que altres treballadors”, alhora que “contractacions il·legals, condicions degradants i jornades exhaustives de fins 16 hores diàries”, segons deia l’informe de la investigació.
Com a conseqüència, el Ministeri de Treball brasiler va denunciar Inditex.
Centenars de morts es van produir en un incendi que es va desencadenar el 25 de novembre de 2012 en una fàbrica tèxtil de huit plantes situada a Dacca, la capital de Bangladesh, on es confeccionava roba per a les tendes d’Inditex.
En novembre de 2014 les notícies als periòdics es feien ressò de la vaga que van protagonitzar els treballadors tèxtils a Cambodja, perquè qüestionaven el seu salari de 100 euros mensuals i reivindicaven una pujada que arribara als 136 euros. El govern de Cambodja va mobilitzar l’exèrcit per fer front als treballadors cambotjans en vaga. Entre altres marques, confeccionaven roba per a les botigues de Zara, la marca estrella de l’imperi d’Amancio Ortega.
La setmana passada els periòdics es van fer ressò que Amancio Ortega, el fundador d’Inditex, s’havia convertit per primera vegada en la persona més rica del planeta, segons la llista que elabora en temps real Forbes, superant a Bill Gates, el creador de Microsoft.
L’enorme fortuna del pare de Zara havia arribat als 72.330 milions d’euros, perquè les accions d’Inditex van marcar el seu preu màxim històric i Ortega és propietari de quasi el 59,3% del gegant tèxtil. Forbes no va dir ni una sola paraula de com Amancio Ortega obté la seua fortuna.
Fa uns anys es va crear el segell de Comerç Just-FAIRTRADE com una alternativa al comerç convencional que, a més dels criteris econòmics, té en compte valors ètics que abasten aspectes socials i ambientals. Ara precisament que s’ha sabut que l’1% de la població mundial més rica posseeix tants diners com el 99% restant, per què no es crea una marca similar per qualificar els grans empresaris que es troben entre les fortunes més elevades del planeta? Potser perquè no interessa que se sàpiga com obtenen la seua riquesa i les flagrants violacions dels drets laborals que es cometen en les seues empreses per aconseguir els seus objectius de riquesa? On aniria a parar Amancio Ortega i la seua marca Inditex si els sotmeteren a aquesta certificació? Segurament als mateixos inferns on treballen una bona part dels seus treballadors.
