A la dictadura, es prohibien i censuraven l’edició de llibres en català o valencià, (com passa ara, encara, amb els mitjans de comunicació en valencià que es tanquen o en català que es censuren perquè no ens arriben de Catalunya al País Valencià) i a totes les administracions públiques, inclosa l’escola, a la dictadura, no només no et permetien que t’expressares en valencià o català, com encara passa al parlament espanyol, Congrés i Senat i a totes les ràdios i televisions espanyoles, públiques i privades, sinó que invisibilitzaven i censuraven el valencià o català del tot. Com passa encara a València.
Àlex, fa uns dies, em va telefonar per explicar-m’ho, i em deia, encertadament, que això ens passa perquè molta gent que ve d’altres països castellanoparlants, arriba amb una mentalitat de ‘colon’, amb un tarannà colonialista; si sap l’espanyol, per a què ha d’aprendre una llengua que alguns polítics, a la ciutat de València, consideren un ‘dialecte’ o variant, no del català, sinó, erròniament i per ignorància o cinisme, de l’espanyol o castellà, de manera despectiva, en considerar una llengua ‘superior’ i l’altra ‘inferior’, com sembla que li passa al president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, que abans, quan era alcalde de Castelló de la Plana, estava d’acord amb la unitat de la llengua catalana i defensava que es poguera veure TV3, però que, des que és president de la Generalitat, en compte d’anar avant ha anat enrere, com els crancs, i afirma que el català de Vinaròs i el de Tarragona són llengües diferents, “diga el que diga l’AVL”, l’ens normatiu del País Valencià sobre la nostra llengua pròpia, la llengua dels valencians, com diria el professor Manuel Sanchis Guarner o el català de tots, que diria Enric Valor, que el senyor Alberto Fabra menysprea, distingint entitats secessionistes antivalencianes, com a tribunal inquisitorial, enviant-los perquè la monarquia els done suport; unes entitats secessionistes posades per sobre de les universitats, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, l’AVL o l’IEC. Perquè des del seu negacionisme, ‘anticientífic’, de la unitat lingüística, en contra de les sentències del tribunals, el que tracta és de destrossar i fer recular més el valencià; fer-lo desaparèixer perquè monolingüe provincià de Castelló, no sap ni parlar ni llegir en valencià-català; algun discurs memorable que ha hagut de llegir ha sigut penós i deplorable.
A fer-se aquestes idees estúpides que fragmenten, divideixen, afebleixen i menyspreen el català o valencià, els ajuda les visites d’un dels principals dirigents socialistes de la ciutat de València a l’associació secessionista i anticatalanista, “Lo Rat Penat”, una administració central, autonòmica i local que, molt sovint, inferioritza i minoritza el català, a tots els àmbits i uns mitjans de comunicació espanyols que invisibilitzen el català, com si fóra una llengua a aniquilar, sense cap tipus de reconeixement estatal, efectiu, del plurilingüisme i la pluriculruralitat que hi ha a l’estat espanyol. Si comparem l’estat hostil i enemic que ens ha tocat en desgràcia, esbocinant la llengua amb noms diferents per a cada comunitat autònoma (LAPAO, ‘valenciano’…) i el tractament lingüístic de la confederació Helvètica, el Quebec o l’estat belga, comprovarem que l’estat espanyol és un estat que busca l’unitarisme i l’uniformisme des de l’espanyol, tractant d’eliminar la diversitat de les altres llengües i cultures distintes al castellà o espanyol; tractades com una molèstia a extirpar. Per què s’obsessionen en imposar el 25% del castellà a Catalunya, derogar les línies en valencià a València i les Illes Balears i no proposen que a les comunitats autònomes castellanes, monolingües, s’estudien “les altres llengües i cultures” que hi ha a l’estat espanyol?
Per això, hi ha gent que, després de quasi 40 anys de la mort del dictador, gosa exigir que se li parle en espanyol, perquè seguint el model supremacista de la ‘constitució espanyola del 1978, pensen que tenen molt més drets que els altres, catalanoparlants euskalduns o gallegoparlants, en considerar-los subordinats, inferiors, des d’una concepció racista, jeràrquica i menyspreadora, com denuncia el catedràtic de filologia de la Universitat de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera.
Un amic em conta que el seu fill, en companyia d’uns amics se n’anava al cinema des de Xàtiva a Ontinyent, els van parar una parella de la guàrdia civil, d’uns vint anys, en pràctiques, acabats d’eixir de Talavera de la Reina, els van comminar a expressar-se en espanyol, els joves xativins van respondre que estaven en el seu dret de parlar en valencià, els van registrar el cotxe, els van detenir a la caserna de la guàrdia civil i gràcies a les gestions que va fer un dels pares d’aquest jovent, van eixir a les quatre de la matinada; després per parlar en valencià foren acusats de ‘desobediència’ o manca de respecte i consideració a l’autoritat, perquè un dels joves quan li preguntaren què portaven al cotxe, va fer una broma mitjançant un comentari jocós; per parlar en valencià i fer-los una brometa els posaren una multa de 400 euros… Això és una cosa que passa molt sovint, tot i que molta gent no ho denuncia, perquè les forces d’ordre públic que envien al País Valencià consideren que tenen més drets i pensen que la ciutadania d’aquest país no té dret a tenir cap dret, tot i que les lleis diguen el contrari; més, les lleis “en vigor”, quan no els convé, se les passen pel folre, en un retrocés a la dictadura anterior en molts àmbits, en afers lingüístics i molts altres.
A l’endemà que Àlex em contara el que li havia passat al Consum de Russafa, a la presentació del llibre “Costumari de records”, de Sergi Durbà, animat per Toni de l’Hostal de l’Alcúdia, a la llibreria 3i4 del CCC Octubre, un recorregut vital i literari per les ‘essències’ del poble valencià, l’amiga Cristina, professora de valencià, em conta el que li va passar fa un temps, una vexació lingüística més.
Em diu Cristina que la seua mare estava malalta i havien d’anar a l’ambulatori de Montolivet; agafaren un taxi des de sa casa, a Russafa, entren al cotxe, li diu que anaven a l’ambulatori de Montolivet, el taxista que havia posat en marxa el cotxe, es posa a bonegar les dues dones, dient, en espanyol, que es diu “Monteolivete” i no Montolivet, que en valencià no ho coneix ningú, perquè alguns espanyols pensen que els valencianoparlants o catalanoparlants no tenen cap dret a tenir drets, no són ningú, per a alguns d’ells som invisibles, no tenim dret a res. Sembla que li molestava tant que li hagueren dit Montolivet com que li parlaren, amb naturalitat i sense complexos, en valencià, i en ser dones, pensava que podia maltractar-les com un mala bèstia; la meua amiga li va demanar, immediatament, que parara el taxi i van abaixar les dues dones, malgrat que la seua mare tenia dificultats per caminar perquè anava en un tac-a-tac; Cristina memoritza la matrícula del taxista que les havia maltractat i el va denunciar a la Corporació de Taxis de València; allà li van dir que prendrien mesures contra aquest taxista perquè això no podia permetre’s. No obstant açò, la meua amiga no va fer el seguiment per comprovar si havia rebut algun tipus de sanció.
Cristina em conta una altra vexació més recent. Feia unes setmanes, havia sigut operada de la columna vertebral a la Clínica Quirón, a Blasco Ibañez de València. La nit abans que li donaren l’alta, havia passat molt mala nit, havia fet calor, havia suat, li havien retirat les sondes, el dia abans havia pogut caminar amb el suport d’un aparell, s’havia de col·locar una armilla per subjectar-se la columna recent operada i sol·licita que li netegen la suor i la brutícia del cos perquè es sent bruta i suada… la cap d’auxiliar li diu que no la netejaran perquè no està dins de les seues funcions netejar els malalts abans de donar-los l’alta, que si vol que es dutxe ella mateixa, amb el risc de caure i plena de ferides encara obertes. La meua amiga perplexa, gitada i des del llit, li demana explicacions i sol·licita que vinga algú per sobre d’ella per contrastar el que li està dient; aquesta auxiliar li replica dient que ella és la cap d’auxiliar i que per sobre d’ella no hi ha ningú i l’amenaça dient que si li parla en valencià, se n’anirà de seguida perquè no vol sentir parlar en valencià i no pensa respondre-li si li parla en eixa llengua… I efectivament, se’n va i la deixa amb la paraula en la boca, en un gest de crueltat, infàmia, sadisme i prepotència impròpia en un personal sanitari en conversa amb una persona malalta.
La meua amiga Cristina, a pesar d’estar dolorida per l’operació recent i d’estar uns nebots esperant-la per portar-la a casa, amb el cotxe mal aparcat, decideix anar a recepció de la Clínica Quirón, abans d’anar-se’n, demanar un full de reclamació i endur-se’l a sa casa; a la seua llar, decideix omplir-lo, explicar fil per randa, el que li havia passat a la Clínica Quirón amb la cap d’auxiliars.
Al cap d’uns dies, li responen, en valencià, dient-li que han rescindit el contracte d’aquesta cap d’auxiliars perquè la seua conducta és molt greu, inadmissible i impròpia de qualsevol personal sanitari en el tracte amb els malalts.
El que no ha pogut Cristina és fer un seguiment acurat per comprovar si aquesta auxiliar mèdic va ser realment expulsada de la Clínica Quirón; una altra vegada a qualsevol que li passe una cosa semblant, cal exigir que li diguen el nom i els cognoms; identificar-la és imprescindible per a exigir responsabilitats davant vexacions o discriminacions lingüístiques per parlar en la nostra llengua, al nostra propi país; fet i fet, per qualsevol vexació, humiliació o discriminació.
Malgrat que les nostres administracions no ens defensen dels atacs i les agressions perquè no els importem, la valenciana gent, res de res, i des de l’administració, molt sovint, fan tot el que poden per marginar, minorar i afeblir la nostra llengua i cultura, valenciana o catalana, hem de reaccionar contra aquestes vexacions humiliacions i discriminacions lingüístiques. Hem de denunciar la vulneració de drets. Si no ho denunciem els agressors s’unflen, s’envaneixen i pensen, amb arrogància, que tenen impunitat absoluta. Perquè sense drets de ciutadania, efectiva, per tal de decidir per nosaltres mateixos i defensar la nostra pròpia llengua, país i un estat i una administració amiga i no enemiga nostra, no hi ha dignitat. Només vulneració de drets. Per això el dret a decidir del País Valencià és tan important i afecta la vida sencera de la valenciana gent, parle valencià o castellà. Perquè la discriminació lingüística, cultural, econòmica, social i fiscal que ens causa Madrid, repercuteix a tot el País Valencià, subordinant-nos, humiliant-nos, vexant-nos i deixant d’invertir a l’eix mediterrani…
Per això, la majoria dels “nostres” polítics hegemònics en compte de lluitar pels drets i la dignitat de la ciutadania del poble valencià, molt sovint, s’agenollen davant de l’estat espanyol, dirigit des de Madrid, atiant l’odi contra Catalunya, o en el maremàgnum de l’embolic, alguns partits tracten d’idiotitzar la valenciana gent dient que no volen ser dominats ni per Madrid ni per Barcelona, tot i que el que ens oprimeix, espolia i extermina és Madrid i els sucursalistes provincians del País Valencià. Perquè Catalunya i les Illes Balears, si així ho decideix la valenciana gent, poden ser aliats per a recuperar la dignitat, la fiscalitat, la llengua i la cultura pròpia del País Valencià. No podem posar al mateix nivell botxins i víctimes, com fan sovint alguns comparant els ‘extrems’, acceptant la dominació espanyola, del castellà com un ‘fet natural’ i tractant de situar-se en un ‘centre moderat’, que no existeix enlloc quan ens estan exterminant del tot.
Per això, que Bauzá, Fabra, Barberá i Rus hagen perdut la seua poltrona al Consell Balear, a la Generalitat , a l’alcaldia de València i a Xàtiva és un goig immens, per anar deixant enrere les vexacions lingüístiques, polítiques i socials causades per la corrupció i unes polítiques lingüístiques antibalears, antivalencianes i anticatalanes. Confiem que una alcaldia en mans de Joan Ribó i una presidència de la Generalitat Valenciana en mans de Mònica Oltra contribuïsca a deixar enrere les vexacions lingüístiques, polítiques, socials i ‘nacionals’. Perquè tot i que siguen massa presents, quasi ‘habituals’, no podem acostumar-nos ni resignar-nos, són una vulneració de drets contra la ciutadania valenciana i són un llast inacceptable que el nou temps polític haurien de desterrar de la vida quotidiana. Les velles receptes del bipartidisme només perpetuarien aquestes vulneracions de drets absolutament inacceptables per a la valenciana gent, humiliada per una administració, que per molta retòrica, no li hem importat un ou, han legislat i governat contra nosaltres, tractant el poble valencià com a enemic.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
